Entre les frustracions que més expressen els joves hi ha la de les dificultats que tenen per emancipar-se. No poder marxar de casa quan ja s’és adult és un motiu més que raonable de malestar vital, però sempre que es tracta aquest tema el que sorprèn és que l’aspiració més comuna sigui individual. Els posen el micro i són pocs els que diuen ‘vull anar a viure amb la meva parella’ o ‘vull anar a viure amb els meus amics’. No, sembla que la idea d’independència està fortament lligada amb la d’una soledat volguda i desitjada, com si la convivència amb els altres només tingués la part desagradable de les tensions diàries i tots ens féssim nosa. ¿No és trist que el sistema ultraliberal que ha anat esmicolant totes aquelles estructures que escapaven del mercadeig hagi triomfat d’aquesta manera? Com en tants altres temes, el neoliberalisme ha aconseguit penetrar just en aquells terrenys que van ser alliberats per l’esquerra i el Maig del 68. Si de seguida es va saber instal·lar en el terreny de les llibertats sexuals per convertir totes les dones en productes explotables sexualment (obeint el Marquès de Sade, que ens volia totes putes), en el terreny de l'organització social va ocupar còmodament l’espai de la revolta contra la institució de la família per enviar-nos el missatge que no ens fa cap falta, que podem i hem de voler estar sols. Com si tots fóssim homes solters amb feines ben pagades, homes sempre sans i amb prou diners per pagar-se les tasques que els pobres només poden fer de manera comuna. Com si no hi pogués haver una alternativa al model tradicional i patriarcal. Tot i que la família, en aquestes latituds, ha canviat molt en les últimes dècades i s’ha convertit per a les noves generacions en un espai molt més protector, molt més cuidador del que havia estat, molt més respectuós amb els fills, es veu que no n’hi ha prou i ningú surt a afirmar que la seva aspiració sigui formar una unitat familiar pròpia. Cosa que no seria, ni de bon tros, un problema, si haguéssim estat prou imaginatius per inventar alternatives a aquesta vella institució. Pocs dels qui van crear comunes van sortir satisfets de l’experiència, el poliamor és un model a l’abast de poques persones perquè si estimar-ne una de sola ja és difícil (tenint-ne cura i establint-hi un vincle sòlid i compromès) l’amor a diverses bandes encara és més complicat. Hi ha qui ha tingut èxit en la pràctica d’aquesta alternativa a la monogàmia, però gairebé sempre es tracta de persones amb una maduresa emocional gens comuna. Tot i que el poliamor s’hagi posat de moda i, com la fluïdesa del gènere, t’hi has d’apuntar si no vols passar per boomer, el cert és que hi ha més ganes de polisexe que de poliestima. 

Només es tracta d'un canvi d'etiqueta? O potser d'un canvi d'hàbits culturals i sexuals? Potser estem davant d'una veritable revolució? O no cal exagerar, perquè, tot plegat, ja ho havíem vist abans o, si més no, llegit als Diaris d'Anaïs Nin? És, en certa manera, el debat que ha provocat al Regne Unit l'emissió, durant el desembre, de la sèrie de sis capítols The Couple Next Door, de Channel 4.

Un dels primers records que tenim les persones que escrivim és devorar històries. Jo m’he alimentat d’històries des de petita. Les que s’inventaven les meves mares abans d’anar a dormir, sobre noies aventureres amb algun poder estrany i divertit; les que llegia jo mateixa, de fantasia i misteri, o les que m’explicaven el cinema i la televisió, que fins ben entrada l’adolescència mirava només quan baixava de les muntanyes i visitava els avis a Barcelona.

L'actriu Greta Fernández (Barcelona, 1995) es posa a la pell de la Isabel a Unicorns, d'Àlex Lora, que retrata les frustracions d'una jove mil·lennial en permanent exploració tant en l'àmbit professional com en l'amorós, en el qual experimenta amb les relacions poliamoroses. La pel·lícula s'estrena aquest divendres, 30 de juny.

Els exemplars de la primera edició, publicats l’any 1966, valien vint-i-cinc pessetes. Fracàs era el número tres de la col·lecció La Novel·la Popular d’Edicions Alfaguara i, si fa no fa, el llibret tenia la mateixa mida que el que ara ha publicat Viena, una mica més gran dels anomenats “llibres de faldriquera”.

Soltera, arromàntica, monògama, poliamorosa, swinger, anarquista relacional... Les opcions per definir la nostra situació sentimental i les nostres maneres de relacionar-nos s’estenen més enllà dels límits de la monogàmia i són cada vegada més diverses. “Tot i que la parella tradicional continua sent la preferent, hi ha moltes persones que senten que no encaixa amb el seu sistema de valors”, explica la psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella Verónica Vivero, que creu que “cada cop ens donem més permís per experimentar i provar noves formes de vinculació, sobretot entre els joves”, tot i que factors com la precarietat i la mateixa pandèmia ho dificulten. “El concepte de parella s’està flexibilitzant perquè ens qüestionem més com estimem i som més conscients de les dinàmiques tòxiques alimentades per l’amor romàntic”, considera Vivero. “Ja no val tot en nom de l’amor. Ja no es qüestiona tant si un vol estar solter o no o si la parella és d’un tipus o d’un altre”.