Acabar en una trinxera amb el rostre desfet durant la sanguinària Primera Guerra Mundial podia ser un destí pitjor que la mort. Encara era present el record de les guerres napoleòniques (1803-1815), quan els soldats amb el rostre desfigurat eren rematats pels seus companys, perquè creien que així els salvaven d'una vida miserable. A principis del segle XX les armes eren molt més potents que al segle XIX i les ferides, molt pitjors. Es calcula que durant la Primera Guerra Mundial, 280.000 homes de França, Alemanya i Anglaterra van acabar amb el rostre desfigurat. "Si un soldat perdia una cama, rebia simpatia i respecte, però els que tornaven amb el rostre desfigurat eren rebutjats i se'ls condemnava a l'aïllament", diu la historiadora Lindsey Fitzharris, que explica l'odissea d'alguns d'aquests soldats i de Harold Gillies, el cirurgià que els va reconstruir els rostres, a El reconstructor de caras (Capitán Swing).

"L'escriptura de Céline és com una càmera arran de terra", diu l'escriptor Joan-Lluís Lluís, que ha traduït al català la novel·la Guerra (Proa) de Louis-Ferdinand Céline (Courbevoive, 1894 - Meudon, 1961). El controvertit autor francès hi relata la seva convalescència després de ser ferit al braç, i molt probablement al cap, el 7 d'octubre de 1914, a Flandes. Escrit el 1934, el manuscrit d'aquesta història de les misèries humanes de la Primera Guerra Mundial no va veure la llum fins al 2021, i finalment el va publicar Gallimard a França el 2022.

El desenllaç favorable als aliats que va tenir la Primera Guerra Mundial va ser el resultat d’una combinació –com acostuma a passar– de diferents elements, però, sens dubte, un d’ells va ser l’invent d’un geni suís de nom Henri Dreyfus, que juntament amb el seu germà va crear la firma Celanese. Més endavant veurem quin va ser aquest invent tan transcendent, però abans cal dir que, com a suís imbuït de la neutralitat del país, va acabar treballant per als aliats, però simultàniament també per als alemanys. Per a ell, només era una qüestió de negoci.

Penjar-se la medalla d'or. Aquest gest que molt pocs esportistes viuen, sempre és únic. Deixa un regust ben dolç: de justícia, de premi, de recompensa. Dona valor a molts moments de sacrifici que l'esportista ha fet per acabar pujant a l'esglaó més alt de podi. Eloi Palau (Viladrau, 1998) va experimentar aquesta sensació fa poc més d'un mes, quan es va proclamar campió mundial de bike trial. La seva història, però, no només és la d'un atleta que aconsegueix el seu somni, sinó que ha hagut de superar, a més, una recuperació física i mental tediosa després que, en una excursió per la muntanya, li explotés un artefacte de la Primera Guerra Mundial.

De tant en tant passa que una malaltia greu, lluny d’ensorrar l’afectat, serveix de motor per capgirar-li la trajectòria vital i perquè acabi tirant endavant projectes de gran volada. No hi ha dubte que Jaume Santiveri n’és un cas, perquè una patologia respiratòria de curació impossible va servir perquè aquest català de la Franja canviés de negoci i posés les bases d’un gran imperi que ha arribat fins als nostres dies.

T ot i que la data de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, l’11 de novembre del 1918, cau en plena tardor, al Regne Unit cada any aquest dia en concret viu una fugaç primavera i s’omple de roselles. En forma d’insígnia, de xapa o de llacet de paper, molta gent se’n posa durant el Dia del Record pels sacrificis civils i militars en temps de guerra, fins al punt que la commemoració és coneguda popularment com el Poppy Day (Dia de la Rosella). El lligam d’aquesta flor vermella amb els caiguts clava les arrels en un poema del tinent coronel John McCrae, un metge militar canadenc que va participar en la Gran Guerra. Durant l’enterrament d’un amic seu mort al front de Ieper per un obús alemany, la primavera del 1915, va plasmar en un poema (In Flanders fields ) l’impacte que li va causar la florida espontània de roselles al voltant de les sepultures.

I ntuint el final de la Primera Guerra Mundial, el poeta Gabriele D’Annunzio es posava de mal humor. “Ja sento la pudor de la pau”, escrivia. El 1918 milions de persones esperaven el final del conflicte que havia convertit Europa en una gran trinxera, però amb 55 anys, D’Annunzio havia descobert que la guerra el rejovenia. Aquell poeta baixet, calb i lleig s’havia convertit en un home d’acció que s’enfilava als avions per bombardejar Viena amb pamflets escrits per ell mateix i participava en atacs nocturns a vaixells per torpedinar-los, amagat en petites naus motores. D’Annunzio no volia fer-se gran. I no volia la pau, que identificava amb els vells polítics, porucs i pactistes.

La pandèmia del covid-19 ha centrat tant la nostra atenció que ens han passat per alt molts esdeveniments que en circumstàncies normals haurien pogut revestir un cert interès. Ara que el procés d'integració europea trontolla una vegada més, un cas relativament prominent en el gènere de "notícies confinades" són les commemoracions de fets molt rellevants de la història d'Europa en general i de les relacions entre els estats europeus en particular.

Els horrors de la Primera Guerra Mundial són indescriptibles. Només cal passejar-se pels pobles de Catalunya Nord i d’Occitània per adonar-se’n, amb monuments als caiguts a tots els racons. O fixar-se en alguns episodis del conflicte d’enorme crueltat, com el dels soldats fusillés pour l’exemple dins l’exèrcit del mariscal Joseph Joffre. Ho va estudiar amb detall un altre militar nord-català, André Bach, en una investigació que va permetre desenterrar uns fets força desconeguts i unes víctimes que, un segle després, encara esperen un reconeixement oficial.

La Primera Guerra Mundial va implicar per primera vegada l'ús massiu d'armes químiques com el conegut com a gas mostassa (Iperita), clor, bromacetat d'etil o fosgen. Per això es diu que amb la Primera Guerra Mundial va néixer la guerra química moderna, que ha tingut un dels seus últims capítols en la Guerra de Síria, en què l'ONU va confirmar l'ús d'armes químiques. A Bèlgica en la Gran Guerra els gasos nocius van tenir una incidència especial perquè va ser on es van utilitzar per primera vegada de manera massiva, concretament a la Segona Batalla d'Ypres (Flandes). De fet, el nom tècnic (Yperite) del gas mostassa prové precisament del d’aquesta localitat. Aquest país que fa frontera amb Alemanya i França va convertir-se en un escenari important de les batalles d'aquest conflicte internacional i encara li passa factura. Les autoritats belgues han detectat fuites de gas mostassa i TNT provinents d'un cementiri d'armes de la Primera Guerra Mundial del Mar del Nord, davant la costa de Flandes.

László Nemes va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb El fill de Saül (2015), en què el cineasta hongarès representava l’Holocaust seguint la resistència moral d’un presoner jueu que, com assenyala la crítica de cinema Eulàlia Iglesias, actua “tossudament en contra de la història”. Així com Quentin Tarantino oferia la ficció de la justícia matant Hitler a Maleïts malparits, Nemes reflectia la magnitud de la injustícia de l’Holocaust en totes les seves dimensions, inclosa la del judici històric que, condemnant només els nazis, exonerava Europa. El fill de Saül, molt més que una pel·lícula sobre l’antropologia del mal advertia també sobre la impunitat amb què s’ha escampat la ultradreta, que ara ja pot tornar a mostrar-se tal com és d’acord amb el mal auguri de l’obra teatral Davant la jubilació, de Thomas Bernhard.

París es va convertir ahir en la capital del món per commemorar el centenari de la fi de la Primera Guerra Mundial. Una cita històrica amb una imatge: la dels 84 caps d’estat i de govern amb ideologies enfrontades reunits als peus de l’Arc de Triomf. Una fotografia que va deixar moltes interpretacions. “¿Serà el símbol resplendent d’una pau durable entre les nacions o, al contrari, la fotografia d’un últim moment d’unitat?”, va preguntar-se el president francès, Emmanuel Macron, que va exercir d’amfitrió i, de retruc, va enfortir la seva posició de nou líder d’Europa.

Aquest cap de setmana s'han reunit a París més de vuitanta caps d'estat i de govern, així com els principals responsables de les grans institucions internacionals, per commemorar la firma de l'armistici que va posar fi a la Primera Guerra Mundial. Ha sigut una trobada d'un alt simbolisme en què, malgrat l'excés de glamur que hi ha posat el matrimoni Macron, s'han vist imatges impactants pel que tenen d'insòlites, ja que s'han reunit en el mateix espai de commemoració els dirigents de les potències enfrontades en aquella guerra, coneguda com la Gran Guerra per la crueltat dels combats i el gran nombre de morts i de països implicats. Les conseqüències de la pau que diumenge es va recordar va ser una altra guerra, encara més acarnissada, en la qual les morts civils van superar gairebé en un 50% les dels soldats, i que va iniciar així una nova etapa molt més obscura i vergonyosa en la història militar.

La Gran Guerra es va viure amb autèntica passió a Catalunya. Fins i tot es va inaugurar un Museu de Guerra al Tibidabo el 1916 –es va tancar el 1940– on s’organitzaven visites escolars i revetlles amb focs artificials. A Catalunya, els efectes d’un conflicte que va canviar el continent europeu van ser molt més importants del que es podia pensar fins ara. Va sacsejar la vida política, cultural, econòmica, periodística i social. Va canviar el nomenclàtor de pobles i ciutats i, amb l’armistici, van sorgir els mites i les memòries plurals. 'Flames a la frontera. Catalunya i la Gran Guerra', que obre les portes avui i es pot visitar fins al 18 de novembre al Museu d’Història de Catalunya, repassa amb documentació inèdita l’abast del seu impacte.

França i Alemanya han commemorat aquest diumenge els 100 anys del començament de la Primera Guerra Mundial amb un homenatge conjunt als milions de soldats que van morir durant aquell conflicte.

El centenari de l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu al tron austro-hongarès, es commemora aquest dissabte a Sarajevo, la ciutat on es va cometre el magnicidi que va originar la Primera Guerra Mundial.

A la seva autobiografia, Doris Lessing diu que la guerra verament important del segle XX va ser la Primera Guerra Mundial, de la qual es van derivar les altres. Segurament. També se'n va derivar molta literatura tant en prosa com en vers. En el cas de la poesia, aquí tenim una obra que tan sols podia publicar una editorial com Acantilado, tan sofisticada com la seva germana catalana, Quaderns Crema. Gabriel Insausti, poeta basc, ha fet amb Poemas de guerra un llibre de versos d'un autor britànic que, en vida, no va publicar ni un sol llibre, Wilfred Owen (1893-1918): només va publicar uns quants poemes en una revista de l'hospital psiquiàtric escocès on es va refer del trauma de la guerra durant la guerra, encara que soni redundant, a la qual va tornar, però, i per la qual va morir a França exactament el dia abans de l'armistici. Això no obstant, fa pocs anys, quan al Poet's Corner de la catedral de Westminster es va col·locar una làpida recordant els poetes d'aquella contesa, s'hi va reproduir part del Prefaci (impressionant) que avui tenim en versió castellana.