Amb una sola línia, la jutgessa d'Aoiz (Navarra), Ana José Añón Montón, ha despatxat la querella que havien interposat a l'octubre tretze familiars de presos de guerra republicans i l'associació Memoriaren Bideak: no l'ha admès a tràmit perquè considera que els crims han prescrit. Tot plegat, malgrat que la Fiscalia n'havia informat favorablement. La jutge ni tan sols ha entrat a valorar si els fets denunciats poden qualificar-se o no de crims de guerra i contra la humanitat i, per tant, són imprescriptibles.

Hi ha una certa commoció al municipi de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), perquè alguns veïns han descobert algunes coses que han estat silenciades i enterrades durant més de 80 anys. El gener del 1939, quan les tropes franquistes, amb soldats italians i marroquins, van entrar a Caldes, aquest municipi tenia poc més de 4.000 habitants. Per ser un poble tan petit, la repressió va ser força dura: es van obrir 183 judicis sumaríssims i 53 persones van ser encausades per responsabilitats polítiques. Alguns van perdre tot el patrimoni i d'altres van veure com el seu s'ampliava.

El Congrés torna a rebutjar aprofundir en la reparació dels crims del franquisme. Aquesta vegada ha sigut una modificació legal que les formacions sobiranistes volien introduir al Codi Penal per fer prevaldre el dret internacional i poder jutjar delictes teòricament perdonats per la llei d'amnistia del 1977. El PSOE ha tornat a alinear-se amb la dreta i ha rebutjat la proposta, que ha obtingut el suport d'Unides Podem, ERC, el PNB, EH Bildu, Junts, el PDECat, Compromís, Més País, la CUP i el BNG. Es tracta d'una iniciativa impulsada per la coordinadora estatal de suport a la querella argentina (Ceaqua), que aquest dimarts ha defensat la proposició de llei amb Amnistia Internacional i les formacions que l'han vehiculat a la cambra baixa.

La Josefa Dordal, de 88 anys, ha estat enfadada durant molt de temps. La tristor va començar un dia d’abril del 1938. Aleshores ella tenia sis anys, i recorda un passadís i un pare que la va abraçar fort i li va fer molts i molts petons abans d’acomiadar-se. El pare no va tornar i ella es va sentir abandonada perquè es va quedar sola amb la mare i l’àvia, van passar gana, i no va poder fer el que més desitjava: estudiar. “Com més gran em feia, més em feria el record, perquè el vaig trobar molt a faltar. Era un home molt intel·ligent –explica la Josefa–. No entenia per què m’havia deixat per anar a la guerra. La mare va haver de lluitar molt per donar-me menjar”. Després van venir molts anys de silenci i ningú va parlar mai més d’aquell pare.

Per a les víctimes del franquisme la justícia espanyola ha estat sempre un mur infranquejable. S'han intentat moltes estratègies però mai s'ha aconseguit que cap jutjat acceptés revisar ni una sola sentència franquista ni tampoc que s'investigués cap exjutge, expolicia o exministre espanyol (l’única excepció és el cas Ruano). La llista és llarga: des del 2015, ajuntaments de tot l'Estat han interposat 13 querelles per crims contra la humanitat i 36 víctimes de tortura i familiars d’assassinats pel règim de Franco han intentat portar davant d'un jutge els seus torturadors i botxins. Tots els casos han estat arxivats. “Tan sols vull que Billy el Niño s’assegui davant d'un jutge, amb unes garanties que jo no vaig tenir, i reconegui tot el que em va fer”, explicava el novembre del 2018 José María Chato Galante, un dels firmants de la querella argentina. No ha pogut ser. Galante va morir el març del 2020 i el seu torturador ho va fer tres mesos després. El temps juga en contra de les víctimes i a favor dels imputats. I, mentre la justícia espanyola els tanca la porta, els últims testimonis de la dictadura recorren a la justícia argentina o a Estrasburg.