Molt àgil, però de mida mitjana i amb unes petites banyes que li servien per aparellar-se o intimidar contrincants. Així era el Khankhuuluu –el príncep dels dracs, en mongol–, una nova espècie de dinosaure considerada l'avantpassat més modern dels gegants tiranosaures i que paleontòlegs de la Facultat de Ciències de la Universitat de Calgary acaben de descobrir. En una publicació a la revista Nature, els investigadors han descrit que aquest llinatge de depredadors va evolucionar després de l'extinció d'altres grans dinosaures depredadors fa uns 85 milions d'anys i, en efecte, proporcionen més detalls sobre l'evolució dels tiranosaures.

Els dinosaures van dominar la Terra fa 200 milions d'anys, però el camí que van seguir fins a assolir la supremacia en els ecosistemes terrestres era una incògnita. Fins ara. Investigadors de la Universitat d'Uppsala, a Suècia, ho han resolt gràcies a les mostres fòssils de femta i vòmits d'aquests rèptils gegants, mitjançant les quals han aconseguit noves pistes sobre la seva alimentació. La investigació, que publica aquest dimecres la revista Nature, revela que l'increment de l'activitat volcànica de l'època va provocar canvis ambientals que van afavorir l'aparició d'una gamma més diversa de plantes per alimentar-se. Això, per un costat, va permetre que hi hagués noves espècies d'herbívors més grossos i, per l'altre, dinosaures carnívors que els caçaven i, per tant, també eren més grossos.

La pila d'ossos de dinosaure va estar guardada en un calaix al Museu del Desert a Saltillo, Mèxic, durant 20 anys. "Quan els veus arraconats al calaix d'un museu, no semblen gran cosa —admet Nick Longrich, paleontòleg de la Universitat de Bath a Anglaterra—. Semblen un munt de pedres".

Poc es podia preveure el 2017 que les obres de l'AVE a València acabarien per topar amb un enorme jaciment al municipi de Fuentes, a la província de Conca, que ha permès descobrir una nova espècie de titanosaure, uns dinosaures herbívors caracteritzats pel coll llarguíssim. Entre els milers de trossos d'ossos escampats en una petita superfície, ja va destacar l'aparició d'una enorme pelvis al costat de vèrtebres i parts de les potes, en un conjunt que ja s'intuïa que podia formar part del mateix individu. Efectivament, després d'anys de neteja, classificació i estudi de les peces, els paleontòlegs han registrat la nova espècie amb el nom de Qunkasaura pintiquiniestra, i apunten que les restes pertanyen a un titanosaure que pasturava per Europa fa més de 72 milions d'anys, cap al final del Cretaci Superior.

De vegades, la vida supera amb escreix la ficció. El 31 de juliol del 2022, el Liam i el Jessin, de 7 i 10 anys respectivament, feien una excursió amb el seu pare i un cosinet per Hell Creek, a l’est de Montana (EUA), quan de sobte van veure que sobresortia d'una roca alguna cosa que semblava un os. “Però què és això?”, va preguntar el pare. Que estiguessin passejant per aquell paratge no era casual: els nens estaven bojos pels dinosaures, aquella zona rocosa i seca és formada per estrats del cretaci superior, un període d’eclosió d’aquests animals, i els infants havien sortit "a caçar fòssils". Ni els va passar pel cap que aquell matí no tan sols complirien el seu somni, sinó que, a més, acabarien convertint-se en petits herois.

Fa 66 milions d’anys, un asteroide va impactar brutalment contra el golf de Mèxic. La catàstrofe va provocar l’extinció de tres quartes parts de les espècies que habitaven la Terra —aviat és dit—, entre les quals hi havia dinosaures com ara el Tyrannosaurus rex. Però alguns dinosaures voladors dotats de plomes van sobreviure i van acabar esdevenint les 10.000 espècies d’aus existents avui dia, des dels colibrís, fins als còndors, passant pels lloros i els mussols.

Les idees no són patrimoni exclusiu del cervell humà. Ni tan sols del cervell animal. Els gens, sotmesos prou temps a un procés de replicació imperfecte, també en poden tenir. No són idees procedents d’una consciència, esclar. Tampoc entren en la nostra desmenjada classificació de racionals o irracionals, felices o treballades. Però si, tal com proposava Jorge Wagensberg, una idea és un principi de coneixement amb certa probabilitat d’acabar amb un problema, és clar que els gens en tenen. Una de les més interessants de la història dels 3.800 milions d’anys de vida a la Terra és la ploma.

José Luis Carballido no era un nen fascinat pels dinosaures, però sí pel passat. Va néixer a Mar del Plata, a l'Argentina, i quan va dir que volia estudiar biologia, molts li van dir: “En aquest país, si estudies això, acabaràs conduint un taxi”. Es va especialitzar en paleontologia i fa uns anys va descobrir l’espècie de dinosaure més grossa que s'ha conegut fins ara, que des de fa uns mesos s'exposa al museu CosmoCaixa de Barcelona.

Dotze metres de llarg, quatre grans aletes i un crani amb 130 dents que mesura més que la majoria dels humans. Aquestes són les característiques del pliosaurus, el depredador més gran que va ocupar els oceans de la terra durant el juràssic i el cretaci. Ara, aquesta espècie considerada el Tyrannosaurus rex del mar, podrà ser estudiada amb més profunditat gràcies a la troballa que recentment s'ha fet al Regne Unit: un crani de dos metres amb tots i cada un dels ossos que el formaven fa més de 150 milions d'anys.

"Tot ell és colossal". Així s'ha descrit la nova criatura que, a partir de dijous, habitarà la sala gran del museu CosmoCaixa de Barcelona. Ha arribat acompanyat de dotze exemplars més de dinosaures que, si no s'aixeca ben amunt el cap, són francament difícils d'admirar. Des de terra, l'altura dels ulls arriba tot just a la ròtula de l'esquelet estrella de l'exposició, la del Patagotitan mayorum, l'animal més gros que ha caminat mai per la Terra (si més no dels que s'han descobert fins ara). Les seves mides són estratosfèriques: 38 metres de llarg i 77 tones, l'equivalent a 14 elefants africans. Tot plegat, obliga a pujar dues plantes del museu per poder contemplar el Patagotitan sencer.

Van quedar fossilitzats a l’instant, com els habitants de Pompeia durant l’erupció del Vesuvi l’any 79, però a la Xina de fa 125 milions d’anys en plena era dels dinosaures. Eren un mamífer de la mida d’un gat petit i un dinosaure de la mida d’un gos gros. I, contràriament al que es podria pensar, el mamífer està atacant el dinosaure per matar-lo i menjar-se’l. Això han deduït els científics del Museu de Natura del Canadà i de la Carleton University, també al Canadà, que han estudiat aquest fòssil extraordinari.

Calvarius rapidus. Aquest és el nom que científics de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) de Sabadell i el Museu de la Conca Dellà han donat a les restes fòssils trobades als entorns de la Masia Ramon de Figuerola d’Orcau, al Pallars Jussà. Les restes són un os del peu fossilitzat d’uns 66 milions d’anys que correspondria a un dinosaure d’un metre d’alçada, l’anàlisi del qual ha revelat que es tractaria d’una espècie nova fins ara desconeguda per la ciència. Els individus d’aquesta espècie haurien viscut en uns Pirineus que encara formaven part d’un arxipèlag gairebé tropical al final del Cretaci, en una època molt propera a l’impacte del meteorit que provocaria l’extinció massiva de tots els dinosaures del planeta. La troballa s’ha publicat a la revista Journal of Vertebrate Paleontology.

Poques imatges científiques tenen la força i el prestigi de la coneguda amb el nom de Duria Antiquior, una aquarel·la pintada l’any 1830 pel geòleg Henry De la Beche. L’obra, que ràpidament es faria popular entre científics i naturalistes de l’època, és considerada la primera descripció gràfica de quan els dinosaures no existien, fa com a mínim 251 milions d’anys. En termes geològics vindria a ser el començament del Triàsic, un període que s’allargaria 50 milions. En el decurs d’aquest temps, Pangea, el gran i únic continent que existia, començaria a disgregar-se i el planeta assistiria a la seva primera gran extinció massiva. L’intens vulcanisme i l’alliberament massiu de gasos d’efecte hivernacle provocarien l’aniquilació del 80% de les espècies marines i el 70% dels vertebrats terrestres.

Fa 66 milions d'anys, en un món que no tenia res a veure amb el que coneixem avui dia, els peixos nedaven als rierols i els petits mamífers convivien amb els dinosaures en un racó del sud-oest de Dakota del Nord (Estats Units). Un bon dia de primavera, però, la mort va assolar la vall. Un asteroide, conegut ara com a Chicxulub, va impactar a la Terra i va posar fi a l'era mesozoica. Un grup de científics internacional acaba de publicar a la revista Nature una investigació que posa llum sobre aquest determinant moment en l'evolució del planeta. Fins ara se sabia molt bé quan i on -la península del Yucatán- va impactar l'asteroide, però ara també s'ha començat a esclarir l'estació de l'any en què això va passar, i és una dada significativa per explicar com és que l'extinció va ser tan selectiva, ja que va afectar la majoria de dinosaures i rèptils marins, però en canvi els mamífers, els ocells, els cocodrils i les tortugues van sobreviure. A través de l'anàlisi de restes fòssils trobades al jaciment Tanis de Dakota del Nord s'ha pogut establir quina era l'estació durant la qual l'asteroide va impactar a la Terra: els resultats apunten a la primavera. Els investigadors han arribat a aquesta conclusió gràcies a tres ossos de peix paleta i a tres d'esturió que van morir 30 minuts després de l'explosió, tot i que es va produir a 3.500 quilòmetres de Dakota del Nord, on s'han trobat els fòssils. Els anells de creixement de les espines dels peixos mostren, segons han explicat els científics, quina era l'estació en funció de la seva densitat i forma.

Fa entre 66 i 86 milions d’anys, dia més dia menys, bona part de l’Europa actual era un arxipèlag, un conjunt d’illes de mides ben variades, i l'Amèrica del Sud i l'Àfrica estaven unides formant l’enorme continent batejat amb el nom de Gondwana. Va ser en aquella època, ara fa 70 milions d’anys, que els titanosaures van habitar el planeta. El més gran de tots, almenys a l’àrea que avui ocupen la península Ibèrica i el sud de França, va ser l’Abditosaurus kuehnei. L’enorme animal, de gairebé 18 metres de llarg i un pes estimat de 14 tones, ha estat ara descrit a partir de les restes fòssils localitzades a Orcau, al Pallars Jussà. La descripció ha sigut possible gràcies a la recerca d’investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) en col·laboració amb altres científics de la UAB, la Universitat de Saragossa i la Universitat NOVA de Lisboa, a més del Museu de la Conca de Dellà. La descripció es publica aquest dilluns a la revista Nature Ecology and Evolution.

Poc abans que apareguessin els dinosaures, ara fa uns 247 milions d’anys, una panerola va morir i el seu cos es va enfonsar en una bassa propera a un gran riu semblant a l’actual Mississipí. Allà, les ales de l’exemplar es varen conservar entre els sediments del fons fins que fa dos anys foren trobades en forma de fòssil per un equip d’investigadors. Costa d’imaginar, però el paisatge on va viure l’insecte era el que actualment és Mallorca, que llavors estava molt més al sud del globus terraqüi, a una latitud pròxima on avui dia es troben el Congo, l’Equador i Papua Nova Guinea. L’illa formava part del supercontinent Pangea, que al llarg de milions d’anys s’ha anat fragmentant fins a conformar el mapa mundial que coneixem.

Històricament, la relació entre els dinosaures i els volcans no s’ha considerat gaire amistosa. Durant dècades, els científics han debatut si van ser els volcans o un asteroide la causa de la sobtada extinció dels dinosaures fa uns 65 milions d’anys. La confirmació no va arribar fins al 2010, quan un grup internacional d’experts va declarar formalment que la principal causa de la desaparició dels dinosaures havia sigut un cos rocós procedent de l’espai i no pas un seguit de grans erupcions. Un equip d’investigadors presenta ara a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences les proves més convincents publicades fins ara que demostren que probablement les grans erupcions volcàniques van ajudar els dinosaures a apoderar-se del planeta, encara que fos en un altre període.

Un article publicat a Cretaceous Research per investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i el Museu de la Conca Dellà descriu noves restes fòssils de Parhabdodon isonensis, un dinosaure de 'bec d'ànec' lambeosaurí que només es coneix per les troballes fetes a un jaciment del Pallars Jussà. La recerca ha revelat que era un animal de creixement lent però que assolia mides molt grans en comparació amb d'altres espècies. L'exemplar és un dels darrers dinosaures no-avians que es va extingir a Europa, va viure fins fa 66 milions d'anys i es caracteritza per una prominent cresta òssia sobre el cap, que inclou una extensió dels conductes nasals. Aquest individu hauria assolit 8 metres de llarg i unes 3 tones de pes.

Per la seva forma i dimensions podria ser perfectament un ocell. Per ser més precisos, recorda un colibrí i pesa si fa o no fa el mateix, uns dos grams. Però no s’alimenta del nèctar de les flors ni es coneix exactament la seva mecànica de vol. En canvi, té el bec dentat i la ruta òculo-nasal similar a la de moltes espècies de dinosaure. Atrapat en ambre, l’Oculudentavis khaungraae és l’espècimen més antic d’au amb trets de dinosaure que s’ha trobat mai. Es calcula que té uns 99 milions d’anys i que va viure durant el Cretaci. Els resultats es publiquen avui a la revista Nature.

Fa 65 milions d'anys, una enorme roca de deu quilòmetres va impactar contra la Terra i va desencadenar la cinquena extinció massiva. Aquest dia, l'últim dels dinosaures i el primer d'una nova era dominada pels mamífers –i pels humans–, ha sigut reconstruït en un estudi que es publica aquest dilluns a la revista 'PNAS'.