Les sorpreses poden arribar en els llocs més insòlits: Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha rebut la notícia que ha estat guardonat amb el premi Princesa d'Astúries de les lletres 2025 a la consulta del metge, i poques hores després ha rebut els mitjans a la Biblioteca Jaume Fuster afectat per una afonia que covava des de fa dies. "Contestaré poc i amb alts i baixos", ha advertit Mendoza, tot i que ha sigut generós amb les seves respostes i ha posat pacientment davant "l'escamot d'afusellament" dels fotògrafs. Entre les 24 candidatures de 16 nacionalitats que optaven al premi, el jurat destaca l'aportació literària de Mendoza, amb "un conjunt de novel·les que combinen la voluntat d'innovació amb la capacitat d'arribar a un públic molt ampli, i que gaudeixen d'extens reconeixement internacional". "El premi té sobretot un gran efecte de satisfacció, de pensar que just cinquanta anys després de publicar la primera novel·la [La verdad sobre el caso Savolta] encara no m'han enviat a l'habitació dels mals endreços, i això és molt bonic", ha dit Mendoza. "M'he dedicat tota la vida a fer el que més m'agrada, que és escriure i fer el gandul, i al final m'ho han premiat d'aquesta manera", ha subratllat.

L’escriptor Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), que avui ha rebut el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, no perd el sentit de l'humor i davant els periodistes té la mateixa ironia que traspua als seus llibres. Diu que "Barcelona és mentidera", i quan se li demana que sigui més específic respon que la ciutat té una gran capacitat per reinventar-se: "He dit el que volia dir —diu amb mirada sorneguera—. Hi ha ciutats que tenen imatges molt potents, com Nova York, Venècia o Istanbul. Barcelona també busca la seva imatge i, quan no se'n surt, se la inventa". L'escriptor, que als seus llibres ha transitat per diferents èpoques, recorda que la imatge moderna de la ciutat neix amb el Modernisme: "És un estil fantasiós. Pots considerar que la ciutat és mentidera o no, és un qualificatiu moral, però és una ciutat a qui li agrada molt l'escenografia". Durant molts anys, Mendoza ha viscut entre Londres, la ciutat que li servia de refugi, i Barcelona. La pandèmia ha fet que la capital catalana s'hagi convertit en residència permanent, però l'autor de La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb és un home inquiet i admet que és feliç vivint en llocs poc coneguts. "M'agrada molt ser estranger, ser a llocs on no em coneixen i no conec".

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha sigut reconegut amb el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, que concedeix l’Ajuntament de Barcelona. El jurat, integrat pel periodista Òscar López, la novel·lista Care Santos, el periodista cultural Sergi Doria, l’escriptor Enric Calpena i el comissari de Barcelona Novel·la Històrica, Fèlix Riera, que fa de president del jurat, després d’avaluar diverses possibilitats, ha decidit, per unanimitat, concedir-li el guardó.

El periodista i oportunista Rufo Batalla continua reconstruint en primera persona el seu periple biogràfic a El negociado del yin y el yang (Seix Barral, 2019), la segona part de les falses memòries d’Eduardo Mendoza, que s’ha inventat un alter ego de la mateixa generació amb un recorregut “paral·lel” al del creador de La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb. “No cal que ningú faci l’esforç de buscar persones que he conegut ni fets que compartim -explica l’escriptor a la Casa del Llibre de la rambla Catalunya-. Els esdeveniments històrics, però, són per força els mateixos”.

“No són unes memòries disfressades. És una novel·la”, advertia ahir Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) durant la roda de premsa de presentació de la novel·la El rey recibe, publicada per Seix Barral. En una sala de la Biblioteca Joan Maragall, al barri barceloní de Sant Gervasi, Mendoza va parlar sobre un llibre plantejat com la primera part d’una trilogia, “qui sap si de quatre novel·les”, en què reconeix elements autobiogràfics i “punts de contacte” amb la seva vida. Això sí, assegura que el personatge principal en cap cas és el seu alter ego. És a dir, el jove periodista barceloní Rufo Batalla, que prové del “sector més volàtil de la classe mitjana”, que va al Liceu i no té cap interès en els Beatles i que lliga part de la seva existència a la utopia d’un príncep, un sobirà exiliat d’un regne bàltic que la geopolítica ha situat en el bloc comunista, és i no és Mendoza.

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha recollit aquest dijous el premi de literatura en llengua castellana Miguel de Cervantes al paranimf de la Universitat d'Alcalá de Henares. Tal com havia anunciat, Mendoza ha convertit el discurs d'acceptació en "una lliçó cervantina" en què també ha tingut paraules d'agraïment adreçades a Pere Gimferrer i a la memòria de Carme Balcells.

Eduardo Mendoza ha passat un dia d’emocions fortes, però conserva la serenor i tranquil·litat habituals. Despenja el telèfon amb un tímid “Hola?”, com si no s’acabés de creure -encara que acabi de guanyar el Cervantes- que un altre periodista li vol fer unes quantes preguntes.

“Totes les meves novel·les estan fetes de fragments de memòria: així, tant el meu investigador com el policia, la model o la senyoreta Westinghouse són jo”, explica Eduardo Mendoza amb una mitja rialla i els ulls pràcticament tancats en un dels escenaris del seu últim llibre, la Pedrera. El seu investigador anònim, protagonista d’ El secreto de la modelo extraviada (Seix Barral) i de quatre novel·les més, passa bona part de la vida en un manicomi. El policia, l’inspector Flores, té una fixació psicòtica pel protagonista de la saga. I la senyoreta Westinghouse canvia la Guàrdia Civil pel transvestisme durant bona part de la novel·la, i encara patirà una altra transformació “feixistoide”. Així són els personatges que hereten característiques de Mendoza: “Sóc un autor que porta els tatuatges i el gamberrisme per dins”, afirma.

L'escriptor barceloní Eduardo Mendoza ha estat reconegut amb XV Premi Franz Kafka per la seva "narració magistral, visió humana dels esdeveniments i un sentit de l'humor mordaç", a més de per ser un dels mestres de la literatura contemporània en castellà.

El Primera Persona del CCCB ha presentat aquest dimarts el programa de l'edició d'enguany, que convida el músic Kiko Veneno i els escriptors Eduardo Mendoza, Richard Price i Caitlin Moran. El festival manté el concepte de diversitat i ofereix des de concerts d'artistes britànics fins a una xerrada en un llit sobre experiències sexuals entre actrius del món de la pornografia i un escriptor, passant per monòlegs i converses amb un format més convencional. Enguany el festival limita la seva durada a dos dies i manté el format de càpsules: agrupa en una sessió dos o tres artistes amb l'objectiu de "forçar al públic a descobrir nous artistes", ha explicat Kiko Amat, codirector del festival juntament amb Miqui Otero.

L'escriptor Eduardo Mendoza reclama a les institucions que es dediquin a protegir la creació i"no tant" a fomentar la cultura. L'autor barceloní ha assegurat en una roda de premsa a la Universitat Menéndez Pelayo (UMP) de Santander que "no acaba d'entendre" la idea que els productes culturals hagin de ser gratuïts. Mendoza ha admès que "fomentar la lectura està molt bé, però cal que el ciutadà s'espavili, com si no vol llegir i vol ser un ase tota la seva vida".

El Círcol Maldà reobre les portes amb 'Un dia d'aquests', un espectacle concebut a partir dels textos que els autors Eduardo Mendoza, Miquel de Palol, Flavia Company, Julio Walovits i Monika Zgustova han creat per descriure la transformació que ha patit Barcelona des del 1970. Són cinc històries independents escrites per cinc autors diferents, dirigides per cinc directors diferents i interpretades per cinc companyies diferents, que se centren en les últimes cinc dècades a Barcelona. 'Un dia d'aquests' és podrà veure al Círcol Maldà de Barcelona del 18 d'octubre al 18 de novembre.