Em miro Joc de cartes, el programa de rivalitat culinària de TV3, i m’hi trobo una cuinera molt criticaire, que serveix uns canelons de porc, per error, a un altre concursant, que no en menja per raons culturals.

Alberto Chicote ja té nou programa per a Atresmedia i és un format ben conegut pels espectadors catalans. Es tracta de Juego de cartas, adaptació al mercat espanyol del Joc de cartes que Marc Ribas presenta a TV3 (i que al seu torn és adaptació de My restaurant rocks, present a televisions d'arreu del món). Segons ha avançat YoTele, el concurs es podrà veure a La Sexta a partir de la nova temporada, i se suma als espais que ha fet el xef per al grup mediàtic després del cèlebre Pesadilla en la cocina i també de Fuera del mapa.

Fa anys que la televisió pública està plena de programes i sèries que estan patrocinats per una marca de cervesa, gairebé sempre la mateixa. Els presentadors o els personatges sempre apareixen amb l’ampolla a la vista estratègicament col·locada. Però exhibir el consum d’alcohol en pantalla no sempre és tan fàcil.

Mentre tothom parla del Joc de calamar de Netflix, a mi m’agrada més el Joc de cartes de TV3. És una altra forma d’esbudellar-se. Possiblement és, ara com ara,  el meu programa de televisió favorit. A la primera part, sovint descobrim quatre restaurants de Catalunya que no coneixem. Normalment n’hi ha un –o dos– que me’ls apunto per anar-hi. Però cada setmana també n’hi ha dos –o tres– que, automàticament, esborro de qualsevol llista. A l’hora que els concursants tasten els plats, des de casa pots sucar pa amb l’olor. A la segona part, quan els quatre xefs, amos o gerents dels restaurants veuen les puntuacions que la resta els han posat, ja no descobrim la gastronomia del país sinó, directament, les vísceres. La manera com es trinxen els uns als altres és molt pròpia de Catalunya. Per poder guanyar el concurs –i els 5.000 euros del premi i una placa de nyigui-nyogui– es treuen els ulls. Tothom calcula, tothom té una estratègia, tothom puntua baix la cuina, el servei o el menjar de l’altre restaurador per perjudicar-los i, així, tenir més possibilitats de batre’ls. Com més tocat tingui al contrincant, millor per a mi. Aquesta és la màxima. És un joc on els murris, si no es passen d’imbècils, hi tenen molt a guanyar. Perquè una cosa és endur-se el concurs televisiu del dimecres, però l’altra és guanyar-se la confiança dels espectadors que mai posarien els peus al restaurant d’un borinot com aquell, sigui a Peralada, a Cervelló, a Tossa o a la quinta forca. Déu me’n reguard de fer de crític de televisió, una feina que, si és sincera i rigorosa, és molt delicada. Només escric això perquè, cada setmana, quan veig com volen els ganivets al Joc de cartes m’adono que el programa és una metàfora perfecta del país. Aquí es tracta de trinxar-nos tots, els uns als altres, encara que siguem del mateix gremi. A la Catalunya 2021, al capdavall, no som tan lluny, doncs, de la carnisseria del calamar coreà. 

]]>

És sabut que a diferents bars o espais s'han fet tornejos de truc, un joc de cartes que amenitza els capvespres (en realitat, qualsevol hora del dia) als bars d'arreu després de fer la tassa de cafè neta amb algun licor. Aquesta vegada, però, i des de sa Pobla, s'han repartit les cartes per organitzar el primer gran torneig, en el qual participaran gairebé un centenar de parelles.

]]> Dimecres va ser una nit decebedora a TV3. Ens van substituir l’extraordinari Joc de cartes, un dels millors concursos que ha tingut mai la cadena, pel nou Pop Up Xef, un succedani amb el qual no té res a veure més enllà del seu presentador, en Marc Ribas. I això que a nivell d’audiència el programa va arrasar i va mantenir el lideratge: un 21,4% de quota de pantalla i 533.000 espectadors.

]]> Antena 3 ha estrenat un format molt boig que ha desbancat Joc de cartes del seu liderat d’audiència dels dimecres. Per primera vegada, el concurs gastronòmic no va guanyar a Catalunya. Si normalment té una quota de pantalla al voltant del 21%, aquesta setmana ha caigut quatre punts per culpa de l’emissió d’un altre concurs de característiques frenètiques que ja ha arrasat en disset països d’arreu del món. A Catalunya va arreplegar 428.000 espectadors i un 22,5% de quota. A Espanya va seduir més de 3.740.000 espectadors. Un 27,4% de quota, que és una barbaritat. La millor estrena de l’àmbit de l’entreteniment dels últims vuit anys a Espanya. És Mask singer: adivina quién canta, una competició de famosos cantant amb un misteri afegit: no sabem qui són. Les celebritats actuen a l’escenari amb les veus distorsionades i vestits amb una disfressa completa, que els tapa de cap a peus. Només hi ha l’ajuda d’uns vídeos molt folls de pistes horroroses. En cada programa hi participen sis famosos que el presentador, Arturo Valls, assegura que són de primeríssim nivell: esportistes d’elit, polítics, periodistes, artistes i actors internacionals. Dalt de l’escenari es transformen en un pop, un lleó, un marcià, un unicorn, un gira-sol... i competeixen de dos en dos fins a quedar tres finalistes. Paral·lelament, un grup d’investigadors (José Mota, Malú i Los Javis) van jugant com si fossin espectadors fins que el públic decideix quin personatge revelarà la seva identitat.

]]> Ara que haurem de fer els àpats a casa o emportar-nos la carmanyola, els únics menús que veurem seran els del Joc de cartes de cada dimecres. En les últimes edicions sembla que al programa li hagi costat trobar restaurants que vulguin formar part del joc. Els quatre establiments que hi participen tenen un nivell molt desigual entre ells. Cuines amb moltes pretensions competeixen amb senzills bars de menú i el concurs sembla injust o amb nul·les opcions per a alguns dels candidats, que acaben fent un paper de bona voluntat esperant arreplegar algun comensal pietós gràcies a la repercussió que dona sortir en pantalla. Aquest últim dimecres, l’Escorxador d’Igualada, el restaurant d’uns principiants, s’enfrontava a establiments d’un pressupost o d’una tradició que convertien la seva presència en simbòlica o simple farciment per poder dur a terme la gravació. Amb el sector de la restauració tocat de mort per culpa de la pandèmia, el concurs gastronòmic agafa una flaire diferent i fins i tot noves perspectives de futur de cara a possibles properes temporades. El programa es pot convertir, per als participants, en el millor anunci per salvar-se o en l’estocada definitiva per acabar de tancar. De fet, alguns dels restaurants que han participat en el concurs ja han hagut d’abaixar la persiana definitivament, fins i tot abans que s’emetés el programa en què van competir. Joc de cartes s’ha adaptat com ha pogut als protocols anticovid: ningú pot posar la forquilla al plat dels altres i a la cuina treballen amb mascareta. Posen en escena una distància social que després, a taula, és relativa. Caldrà veure com afecta aquest daltabaix del sector en les noves temporades d’un programa que, si fem cas dels seus bons índexs d’audiència, encara tindria molt recorregut.

]]> Joc de cartes és, sense cap mena de dubte, un dels millors programes de la graella de TV3 i, per descomptat, el millor concurs. El dimecres és un dels dies en què és gairebé obligat sintonitzar la televisió pública. El programa acompleix la funció pública de parlar del territori, entronca amb elements de la cultura gastronòmica del país i, a sobre, entreté. Promou les visites a restaurants del país (de ben segur que també dissuadeix d’anar a alguns altres), és tema de conversa a les sobretaules i és comentat en directe en grups de WhatsApp de famílies i amics.

]]>

'Polònia' va fer aquest dijous el resultat més alt de l'any i el segon millor de la temporada. L'espai de sàtira política va tenir 595.000 espectadors i una quota de pantalla del 19,9%, unes xifres que el van convertir en líder destacat de la jornada: el segon lloc del rànquing diari el va ocupar el 'Telenotícies vespre' amb 437.000 seguidors i un 17,6%.

]]>