Aquest dijous al matí l'Hotel Intercontinental de Madrid ha estat l'escenari d'allò que per a alguns ha estat un assumpte d'Estat. Una munió de periodistes s'han concentrat a les portes de l'hotel per presenciar la presentació del llibre de memòries de Bárbara Rey: Yo, Bárbara (Plaza & Janés). La llarga i polèmica aventura amb l'aleshores rei Joan Carles I, la relació amb el seu fill Ángel Cristo i també la relació amb algunes de les figures més destacades del panorama mediàtic espanyol són els pilars del llibre.

El serial del cas Leire Díez ha descobert molts personatges fins ara desconeguts per al gran públic, com l’empresari Javier Pérez Dolset, el responsable de la UCO Antonio Balas o l’empresari Alejandro Hamlyn (42 anys), que dilluns havia de ser jutjat a l’Audiència Nacional per un cas de frau en l’IVA dels hidrocarburs per valor de 154 milions d’euros. El judici es va suspendre per la seva absència i s’ha tornat a reprogramar per al 30 de juny. Hamlyn, que denuncia que tres guàrdies civils vinculats a un empresari competidor l’han embolicat en la causa judicial injustament, és l’home que participa en la reunió amb Leire Díez des de Dubai, als Emirats Àrabs Units. Segons explicava divendres en una conversa amb el diari El Correo, no pot sortir del país perquè té un deute pendent de 5.000 euros. “La gent creu que estic forrat, però no tinc ni per comprar un llapis. Els bancs no em donen ni targeta de crèdit, només de dèbit”, assegurava en aquesta entrevista, en la qual també confessava que totes les promeses de donar informació comprometedora sobre càrrecs de l’UCO que va fer a Leire Díez eren “mentida”. “Els vaig vacil·lar”, diu.

L'Espanya sempiterna, idèntica a ella mateixa, allò d'España y yo somos así, señora (frase atribuïda sovint a Ortega y Gasset, però que en realitat procedeix d'una obra teatral d'Eduardo Marquina de títol significatiu, En Flandes se ha puesto el sol) es va manifestar dilluns, per partida doble: d'una banda, amb la compareixença de l'exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, i de l'altra, en el refús per part del Tribunal Suprem de la querella contra el rei Joan Carles per cinc delictes fiscals, presentada mesos enrere per un grup de fiscals i jutges retirats, alguns dels quals exmagistrats del Suprem.

Ja sé que no està de moda parlar bé del rei Joan Carles I, i s’ho ha guanyat a pols, però la seva lamentable deriva personal no treu que per mi l’aportació més rellevant de la monarquia ha estat el seu paper en la transició del franquisme a la democràcia, en un moment en què res estava garantit. I amb consciència del que estava fent. En una exposició del CCCB sobre la història de la ràdio, davant una sala dedicada a l’atemptat contra Carrero Blanco, el rei se’m va acostar a un pam i em va dir: “Si això no hagués passat, ni tu ni jo seríem aquí”. “Jo no, vostè no ho sé”, vaig contestar. “Jo tampoc perquè no m’hauria deixat fer el que havia de fer”. I la veritat és que, amb tots els condicionants que puguem veure, ho va fer. Després va anar perdent al món de vista i va començar a derrapar, els poders de l’Estat van veure perill, amb bon criteri se’l va forçar a plegar i ha acabat convertit amb un ninot de si mateix, que ronda el patetisme. Un espectacle de la fragilitat de la condició humana, del que pot passar quan algú es creu que tot li ha d’estar permès. I que dona raons als que sospiten que democràcia i monarquia són en cert sentit una contradicció en els termes.

Que el rei d'Espanya sigui la persona més protegida pel Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) no és una qüestió únicament de seguretat. Les últimes revelacions en forma de fotografies i àudios sobre la relació que van mantenir Joan Carles I i la vedet Bárbara Rey posen de manifest que els serveis secrets de l'Estat, si ha calgut, també han dedicat recursos econòmics a encobrir la vida extramatrimonial de l'exmonarca. És impossible quantificar quants diners l'Estat ha hagut d'assumir per tapar escàndols, però els autors del llibre El jefe de los espías (Roca, 2021), basat en les notes de l'exdirector del Cesid –antic CNI– Emilio Alonso Manglano (1981-1995), publicaven diumenge passat al diari Abc que l'actriu va rebre més de 600 milions de pessetes (uns 3,5 milions d'euros) a canvi de no publicar material sobre la relació que havia mantingut amb Joan Carles.

La vida personal de Joan Carles I als anys noranta fa goteres. Després de l'anunci de la publicació de la seva autobiografia i de la difusió de les fotografies íntimes entre l'emèrit i Bárbara Rey –filtrades pel fill de la mateixa vedet a la premsa neerlandesa–, la família reial suma una nova crisi. Aquest dimecres a la nit Ok Diario ha filtrat una conversa gravada per l'actriu a principis dels anys noranta en la qual el pare de Felip VI confia a la vedet les inquietuds i problemes interns de la casa reial.

Poques hores després que Joan Carles anunciés la publicació de les seves memòries amb la intenció d'explicar "els seus errors i males decisions", el fill de Bárbara Rey ha decidit enviar a diferents mitjans les fotografies d'un altre episodi –també conegut públicament– de la vida del monarca: el romanç de l'emèrit i l'exvedet. A les diferents fotografies es pot veure com la parella comparteix una taula en una terrassa, on se'ls veu fent-se petons i donant-se mostres d'afecte de manera desacomplexada. Les imatges van ser preses el 1994 pel mateix fill de Rey a petició de la vedet i no ha estat fins aquest dimecres que han sortit a la llum a través de la revista neerlandesa Privé.

Els rumors s'han confirmat: Joan Carles I ja ha firmat les seves memòries. A priori, el llibre de qui va ser rei d'Espanya no sortirà ni en la seva llengua materna ni a la seva terra natal. Ho farà en llengua francesa amb l'editorial Stock, de la multinacional francesa Hachette. Així ho ha avançat la revista, també francesa, Point de Vue, que ha assegurat que la publicació veurà la llum a principis de l'any que ve, malgrat que algunes distribuïdores han avançat la data al 13 de novembre. No se sap si alguna editorial espanyola ha adquirit els drets per a la seva publicació.

Poc més de 8,4 milions d'euros. Aquesta és la partida que els pressupostos generals de l'Estat van atorgar a la casa reial espanyola per al 2023. En realitat, però, la monarquia costa molt més als espanyols. Diversos ministeris hi aporten quantitats milionàries i alguns, com Defensa i Interior, oculten les xifres de manera sistemàtica. Per això, malgrat que Felip VI va simular un acte de transparència quan va pujar al tron, avui en dia és impossible saber quin és el cost de la monarquia per a cada ciutadà: ni les peticions de transparència pública ni els mateixos polítics amb preguntes parlamentàries aconsegueixen arribar a la xifra total.

La cara paga, però la litúrgia dels actes oficials mana. En els últims mesos la família reial espanyola ha protagonitzat una sèrie d'equilibrismes de tensions i egos, però aquesta vegada no hi ha hagut alternativa: Felip VI ha hagut d'assistir a la commemoració de l'últim rei de Grècia, Constantí, amb el seu pare, Joan Carles. Per a més inri, l'acte, celebrat aquest migdia a Windsor, ha estat farcit d'excepcions i absències, especialment la del rei d'Anglaterra, Carles III, que a hores d'ara encara s'està recuperant del tractament per al càncer que pateix i que el manté fora de l'agenda oficial.

Fa gairebé una setmana que Joan Carles celebrava el seu aniversari en una recreació de la seva enyorada Espanya des d'una illa dels Emirats Àrabs. Entre el pica-pica de pernil ibèric, les cançons de flamenc i una gran bandera espanyola que presidia l'entrada de la casa hi va haver espai i temps perquè l'emèrit i els convidats intercanviessin paraules, idees i desitjos. Entre alguna d'aquestes converses i seguint el procés de normalització de les visites de l'exmonarca al país on va regnar, Joan Carles no només va expressar la seva voluntat de tornar a Madrid, sinó de fer nit al palau que gairebé durant sis dècades va ser casa seva: la Zarzuela.

Mai és fàcil estar sol en els dies especials. Per a Joan Carles aquest divendres és un dia assenyalat perquè és el seu aniversari, el quart que passa expatriat de l'estat on un dia va regnar. Però no és l'únic dia especial per a l'emèrit. També ho va ser el 21 de novembre, quan Jaime Peñafiel va publicar el llibre Leticia y yo i, per descomptat, quan Jaime del Burgo va decidir detallar tots els estadis de la seva relació extramatrimonial amb la reina. L'assistència de Felip i Letícia, amb el cap baix, al dinar d'aniversari d'Elena el dia 22 de desembre també va fer molt content l'exmonarca. Joan Carles té molts motius per voler fer una gran celebració, i la farà aquest diumenge a Abu Dahbi, amb els amics de tota la vida i altres de nous.

El desig d'Elena s'ha complert. Motivats per l'esperit nadalenc o bé per trencar el costum de viure a llargues distàncies –des d'on els conflictes semblen dissoldre's–, els Borbons s'han retrobat. La versió extensa de la família es va reunir dimecres al centre de Madrid per compartir un dinar de celebració dels 60 anys de la primogènita del rei Joan Carles. Tot i l'hostilitat de la presència de Joan Carles en territori espanyol, les desavinences internes entre germans i el recent anunci d'infidelitat de Letícia a Felip VI amb Jaime del Burgo, també excunyat de la reina, tots els membres han fet grans esforços per mantenir l'equilibri de tensions, com a mínim de portes enfora.

Aquest dies —fruit d’una sèrie documental, Matar al presidente, que Mònica Planas ja ha comentat en aquest diari— han tornat les especulacions sobre potencials complicitats en l’atemptat contra Carrero Blanco. Sempre he desconfiat de les teories conspiratives. Crec que Caín va matar Abel. I en aquest cas que ETA va matar l’almirall. La qual cosa no treu que, per acció o per omissió, es poguessin donar actuacions que contribuïssin al crim. De fet, hi havia una certa unanimitat en pensar que, mort Franco, Carrero Blanco retardaria qualsevol transició. I l’espectacularitat de l’acció fa inevitable una pregunta: com podia ser que els etarres poguessin muntar aquella operació sense aixecar cap sospita?

El miracle de Nadal ha fet entendrir la família reial. Pocs dies abans de l'inici de les festes nadalenques, la infanta Helena fa anys i enguany són rodons. El 20 de desembre la filla del rei emèrit complirà 60 anys i està preparant una gran festa per celebrar-ho. Un dels desitjos d'Helena és reunir la seva família, un fet que en el seu cas no és senzill per la marxa forçada de Joan Carles i Froilà a Abu Dhabi, i les desavinences internes entre els germans, Felip i Cristina. Però sembla que la celebració podria ser un petit respir per a l'ambient hostil entre els membres de la reialesa.

Les vacances són moments de distracció i de trobades familiars, però en un clan no convencional la cosa sempre és més complicada. El cap de setmana passat Joan Carles va fer els sis mil quilòmetres que hi ha des d'Abu-Dabi fins al seu exregne. L'estratègia, en lloc d'aglutinar, va acabar sent una reacció de pols oposats que va catapultar el rei Felip fora de la Península, concretament a l'illa major de les Balears. Però aquest no és l'únic moviment que hi ha hagut a la casa reial dins del continent europeu, on cada membre activa les seves prioritats a conveniència.

Mario Vargas Llosa ja és el primer escriptor sense obres en francès amb seient a l'Acadèmia francesa després que la institució li hagi donat la benvinguda oficial en una solemne cerimònia que se celebra des de finals del segle XVII. L'acte, com és habitual, va comptar amb amics i familiars de l'homenatjat. En aquest cas, però, entre els convidats destacaven especialment dos noms: l'escriptor hispanoperuà va voler que l'acompanyessin Joan Carles I i la infanta Cristina. Cap dels dos va fallar.

Un dels grans interrogants de la primera visita del rei emèrit a Espanya després de dos anys de refugi mediàtic a la dictadura d'Abu Dhabi ha estat saber si anava per lliure o havia arribat a algun pacte amb la Casa del Rei sobre aquest esperat –que no desitjat– retorn al país que va defraudar fiscalment. Per la part que li toca, és lògic pensar que no ha fet 100% el que ha volgut, ja que en la mesura que no destrueixi –més– la institució que ara lidera el seu fill, l'hereu conservarà poder que, en un moment o en un altre, el podrà beneficiar a ell. Dit això, també és cert que aquest nen malcriat de 84 anys que és Joan Carles de Borbó i Borbó fa anys que no recorda què és obeir ningú, cosa que devia fer per últim cop amb Franco. Per això és també plausible interpretar de tot plegat que ha pactat amb el seu fill les línies generals mínimes per no enfonsar-lo més en la misèria, però que després ha tingut els seus capricis, heretats de les seves grans èpoques d'impunitat campechana, quan la gent l'hi perdonava tot perquè era simpàtic.

"Em sap greu, Francina, això no va per tu", ha advertit a tall de disclaimer el jutge José Castro en la presentació de seu llibre autobiogràfic Barrotes retorcidos, aquest dimecres al Club Diario de Mallorca, en presència de la presidenta de les Illes Balears. Tot d'una, ha prosseguit: "A molts jutges els agradaria tenir una xemeneia i, damunt, el cap d'un polític". "Això no em pareix honrat ni just, perquè també hi ha caps de jutges que podrien adornar moltes xemeneies", ha puntualitzat.

Joan Carles I torna aquest cap de setmana a Espanya gairebé dos anys després amb motiu de la regata de vela que se celebra a Sanxenxo. I ho fa sense donar explicacions sobre les investigacions judicials que van portar-lo a abandonar el país. Tot i això, la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, ha evitat pronunciar-se sobre el retorn del rei emèrit. "Són decisions que no són competència del govern espanyol, sinó del rei emèrit i de la casa reial", ha dit la ministra portaveu.