“Ja no soc a Goma des de la seva ocupació. Estic preparat per passar un temps lluny de la família i els meus éssers estimats”, explica a l’ARA Steward Muhindo, investigador congolès. Les tropes de l’M23, la guerrilla que opera a l’est de la República Democràtica del Congo des del 2012, van ocupar Goma a finals de gener. Es tracta d’un moment clau en la seva última campanya contra el govern congolès, en marxa des del març del 2022, i que els ha permès consolidar el domini de territoris rics en or, coltan i altres recursos naturals.

Uns 2.500 presos han fugit de la presó de la ciutat de Bukavu, a l’est de la República Democràtica del Congo, després que el grup rebel Moviment 23 de Març (M23) hagi ocupat la localitat aquest cap de setmana i hagi calat foc al centre penitenciari, segons han informat les autoritats locals i els líders de la societat civil a l’agència Efe. Així mateix, els milicians han saquejat desenes de comerços i molts veïns han aprofitat per robar tot el que han pogut, en una situació de caos i pànic generalitzat.

A la foto de perfil de WhatsApp es veu una persona amb els polzes a dins de les butxaques dels texans. Al canell esquerre, un rellotge analògic amb brúixola. Porta una jaqueta d'entretemps de color caqui. La samarreta és de color blau marí, i, tot i que queda tallat, es veu l’escut de la Romania Asociatia RALF, l’empresa de seguretat privada que és propietat d'aquest militar veterà romanès, que es diu Horatiu Potra. A la imatge, es veu un bosc al fons amb una cascada artificial producte d’una canonada a mig fer i uns avets frondosos més típics del clima romanès que no de la selva tropical congolesa, dos territoris que Potra coneix molt bé.

Intentar contactar amb algú que és ara mateix a Goma és gairebé impossible. La capital de la regió de Kivu del Nord, a l’est de la República Democràtica del Congo, va ser ocupada amb armes de foc pel grup paramilitar M23 i soldats ruandesos diumenge al vespre. La milícia assegura que controla l’aeroport i dos milions de persones han quedat atrapades a la ciutat, on no hi ha electricitat ni aigua. El portaveu del govern congolès, Patrick Muyaya, ha demanat a la població “quedar-se a casa i evitar cometre actes vandàlics”. També ha afirmat: “Tots som guardians del nostre territori i no cedirem ni un centímetre”. Una declaració de guerra que pot encendre tota la regió, tan preuada pels seus minerals.

L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen. Tant els qui donen suport a Israel, per la raó que sigui, com els qui se senten propers als palestins poden esgrimir arguments coherents. Potser fal·laços, però coherents.

Quan tocava l'himne de la República Democràtica del Congo a les semifinals de la Copa Àfrica, els jugadors van decidir tapar-se la boca i posar-se dos dits a les temples en forma de pistola. Un parell de dies abans, Cédric Bakambú, davanter i estrella de la selecció nacional, havia pujat a les xarxes socials una imatge seva fent el gest. “Tothom veu les massacres a l'est del Congo. Però tots guarden silenci. Utilitza la mateixa energia que poses a parlar de la Copa Àfrica per ressaltar el que ens passa, no hi ha petits gestos”, va escriure.

La República Democràtica del Congo viu aquest dimecres, en una jornada no laboral pagada, eleccions presidencials, legislatives i municipals. Tot d'una tacada, en un país víctima d’un conflicte armat orquestrat des d’estats veïns, principalment Ruanda i Uganda, i objecte d’una autèntica omertà internacional.

Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) arriba a la llibreria Altaïr de Barcelona i comença a saludar gent. Molts dels seus viatges africans han començat en aquest local convertit en un refugi per a persones que no saben estar-se quietes. Aquí va trobar els mapes que van ajudar-lo a planificar el repte més gran de la seva vida: recórrer tot el riu Congo des de les fonts fins al mar, viatjant tal com ho fa la població local. El Quixot al Congo (Columna, 2023) és el quart llibre d’aquest periodista cofundador de la revista 5W i la productora independent Muzungu. Aldekoa, com a corresponsal de La Vanguardia, ha travessat tota l’Àfrica amunt i avall, però admet que aquest viatge ha estat el més especial de tots.

Les practicants més veteranes d’aquest esport recorden com molts homes es reien d’elles. Ara, aspiren a ser olímpiques. No queda gaire clar quan va néixer l'nzango. Sembla que les seves arrels les trobem en diferents escoles per a nenes de diverses regions del nord de la República Democràtica del Congo, quan aquesta terra encara era controlada pels belgues. El govern de Bèlgica, mentre intentava amagar el genocidi que va cometre durant dècades en un país del qual saquejava les riqueses naturals mentre sembrava dolor, permetia a moltes congregacions religioses gestionar centres educatius. En moltes d'aquestes escoles hi havia conflictes, ja que les tradicions locals no sempre encaixaven amb les idees dels capellans. Durant els anys 50 i 60, per exemple, un dels debats entre els professors era què calia fer amb la música i els balls nadius. Els congolesos viuen cantant i ballant. A molts capellans, en canvi, no els agradaven aquests costums i prohibien molts balls entre els nens. Les nenes, en canvi, jugaven ballant a l’hora del pati.

El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) de la Haia, el principal òrgan judicial de les Nacions Unides, va dictaminar aquest dimecres que Uganda ha d'indemnitzar la República Democràtica del Congo (RDC) pel seu rol en el conflicte de la Segona Guerra del Congo. Uganda haurà de pagar 325 milions de dòlars (uns 285 milions d'euros) en concepte de reparacions de guerra al llarg de cinc anys començant aquest setembre.

El volcà Nyiragongo va entrar en erupció dissabte i la lava que en va sorgir ha deixat un paisatge desolador a la ciutat de Goma, on vivien uns dos milions de persones. Unes mil cases del districte nord-est de Goma, a l'est de la República Democràtica del Congo, han quedat arrasades. Almenys 32 persones han perdut la vida i cinc mil més s'han hagut d'exiliar, segons dades de l'ONU. L'Unicef també ha informat que més de 170 nens han desaparegut perquè es van separar dels pares enmig del caos.

A la ciutat de Goma, a l'est de la República Democràtica del Congo (RDC) i a tocar de la frontera amb Ruanda, el 2002 va ser un any difícil d'oblidar. El Nyamuragira i el Nyiragongo, els dos volcans actius que custodien aquesta localitat d'uns dos milions d'habitants, van entrar en erupció i les riuades de lava van acabar arrasant i sepultant una part important de Goma: 300.000 habitants van haver de fugir, 120.000 dels quals es van quedar sense casa i prop de 200 van morir. Encara avui queden cicatrius d'aquells dies. El record del 2002, l'últim cop que aquests dos volcans bessons situats al Parc Nacional de Virunga van esclatar, ajuda a entendre les escenes de pànic que, des d'aquest diumenge a la matinada, s'han tornant a viure a la ciutat congolesa.

L'ambaixador d'Itàlia a la República Democràtica del Congo, Luca Attanasio, ha mort aquest dilluns en un atac armat contra un comboi de les Nacions Unides a la província de Kivu Nord, a l'est del país. En l'atemptat hi han mort també el guardaespatlles d'Attanasio i un conductor congolès del Programa Mundial d'Aliments de l'ONU. Segons aquesta organització, altres persones que viatjaven en el comboi han quedat ferides.

Com un malson, l’Ebola torna a reaparèixer a la República Democràtica de Congo quan fa menys de tres mesos que s'havia donat per acabat l'últim brot. El lloc on s'ha detectat un nou cas és, a més, una localitat del nord-est del país, Butembo, a la província de Kivu del Nord, que ja va ser epicentre de l'epidèmia entre l'agost del 2018 i el juny de l'any passat. En concret, l'1 de febrer una dona va anar a un centre de salut amb símptomes de la malaltia i va morir dos dies després. No obstant això, fins al cap de setmana no s'han conegut els resultats de les mostres que se li van prendre i que han confirmat que, efectivament, va morir per Ebola.

La República Democràtica del Congo torna a estar lliure d'Ebola. Ho ha anunciat aquest dimecres l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha donat per acabat el brot que afectava el nord-oest del país des de l'1 de juny i que s'ha saldat amb 130 persones infectades, de les quals 55 han mort i 75 s'han recuperat. Es tracta del segon brot d'Ebola que el país africà aconsegueix superar aquest any: el 25 de juny les autoritats congoleses van donar per acabat el que s'havia declarat l'1 d'agost del 2018 a l'est del país, el qual va ser molt més mortífer, ja que va acabar amb la vida de 2.280 de les 3.463 persones que s'havien contagiat.

Un nou escàndol sacseja les organitzacions d'ajuda humanitària. En aquesta ocasió, les que van treballar a la República Democràtica del Congo, al cor de l'Àfrica, en la batalla contra l'epidèmia d'Ebola que va sacsejar el nord-est del país des de l'agost del 2018 fins al juny d'aquest 2020. Fins a 51 dones han denunciat haver patit abusos sexuals de treballadors dels equips internacionals d'ajuda sanitària que van anar a la zona a col·laborar en la contenció del brot, el més greu de la història del país. Pràcticament tothom en surt esquitxat: des d'institucions internacionals com l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'agència per als infants de l'ONU (Unicef) i l'Organització Internacional de les Migracions (OIM), fins a grans ONG com Oxfam, Metges Sense Fronteres (MSF), World Vision i Alima.

Una dent d'or és tot el que queda de Patrice Lumumba, el líder de la independència congolesa assassinat el 17 de gener del 1961. Els assassins van esquarterar i dissoldre el cos en àcid fins a fer-lo desaparèixer per negar-li homenatges davant de la tomba. No va ser fins a l'any 2000 que l’expolicia belga Gerard Soet va confessar haver participat en el crim, sota la supervisió de la CIA i els serveis secrets belgues, i públicament va mostrar dues dents que assegurava que pertanyien a Lumumba i que havia conservat com si fossin un trofeu de caça. Anys després, la justícia les va requisar de la casa de la seva filla, que també havia presumit de la relíquia en un programa de televisió.

Les 8.15 h del matí del 6 d’agost del 1945. Un objecte metàl·lic cau sobre Hiroshima, al sud del Japó. Una resplendor de llum trenca el cel i la terra. El que passa a partir d’aquest moment és de sobres conegut: la humanitat –concretament els Estats Units– acabava d’utilitzar per primera vegada una bomba atòmica contra la població civil. Tres dies després el mateix infern es tornaria a viure a Nagasaki, com a desenllaç –ja anunciat, de fet– de la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a uns 12.000 quilòmetres d’allí, en un punt remot del Congo belga, un grup de miners congolesos continuaven treballant en una mina fosca i humida del sud-est del país, en condicions similars a l’esclavitud. No ho sabien, però acabaven de ser còmplices –tot i que de manera forçada– d’un dels episodis més crus de la història de la civilització. Ells havien recol·lectat el 80% de l’urani que s’havia utilitzat per construir aquelles bombes llançades pels nord-americans, que acabarien provocant la mort de més de 300.000 persones.

Finalment el brot d'Ebola declarat l'1 d'agost del 2018 al nord-est de la República Democràtica de Congo és història i el govern de Kinshasa l'ha donat aquest dijous per erradicat, quan es compleixen 42 dies –el doble del període d'incubació del virus– sense cap contagi nou. El balanç de víctimes és de 3.463 persones encomanades, de les quals 2.280 han mort, cosa que fa que sigui el segon brot més letal després del que hi va haver entre el 2014 i el 2016, en què es van registrar més d'11.000 decessos en tres països de l'Àfrica occidental (Libèria, Guinea i Sierra Leone).

Segurament serà la lluita de David contra Goliat, però famílies congoleses han presentat una demanda civil contra les grans multinacionals tecnològiques pels abusos i crims que es cometen a les mines de la República Democràtica del Congo (RDC) per extreure cobalt i or, minerals imprescindibles per a la indústria dels telèfons mòbils.