Els aspectes que a mi més em preocupen de l’educació a Catalunya són la progressiva pèrdua d'atractiu de la professió docent, l’increment, any rere any, dels pressupostos que les famílies dediquen a completar l'educació escolar dels fills i la transformació de l’escola en una institució terapèutica. Tots tres es reforcen entre si.

Després de fracassar tan notablement com a portaveu del PP al Congrés (no va arribar a l’any en el càrrec) que les seves intervencions nervioses, atropellades i pretesament ocurrents encara es recorden com a exemple de com no ha de comunicar una portaveu, Dolors Montserrat va continuar la seva carrera política al Parlament Europeu. Allà s’ha distingit per la seva obsessió contra l’ensenyament en català a Catalunya, cosa bastant trista, tractant-se d’una catalana, perquè coneix de primera mà quin és l’equilibri de forces entre el català i el castellà a Catalunya. 

La “missió” d'europarlamentaris que varen desfilar per Catalunya el passat mes de desembre, convidats pel PP i Ciutadans, per informar (desinformar, de fet) sobre l'escola catalana i el seu model lingüístic, és, a pesar de la seva niciesa i futilitat, prou significativa. Mostra bé quina és, i continuarà sent, l'actitud del nacionalisme espanyol cap a la diversitat lingüística. Continuarà cercant la crispació i la fractura social a expenses de qüestions sensibles, com l'ensenyament públic i l'ús de la llengua catalana. L'objectiu és tensar la societat fins que, si és possible, s'acabin produint episodis de confrontació entre particulars; i si no hi són, es procedeix a fabular-los. Així es justifica el recurs a mesures de força (hi ha qui segueix pensant en un 155 permanent) i s'alimenta el discurs de l'odi.

La comissió del Parlament Europeu que ha visitat Catalunya instigada per l’obsessió anti llengua catalana del PP, Ciutadans i Vox ha marxat dient que: “Hem tingut una visió clara del que passa aquí”. Són paraules de la cap de la delegació, Yana Toom. Jo, com els Dupond i Dupont, encara diria més: han tingut una visió claríssima, la visió que es deriva d’entrevistar-se només amb els pares antiimmersió i no amb els que hi estan a favor. “És que vam venir perquè són els pares del 25% els que ho van demanar, no els altres”, s’han justificat. I és en aquest punt que és important recordar com funciona el negoci.

Esperem respostes senzilles i ràpides a reptes complexos. L’educació n’és un exemple: busquem una causa responsable dels mals resultats a PISA i també una solució immediata. 

L’ensenyament en català és probablement una de les fites més importants que ha viscut la Catalunya democràtica i a la vegada és un dels grans reptes del segle XXI. El politòleg, professor de dret i lletrat del Parlament Joan Ridao (Rubí, 1967) publica Una història del català a l’escola (Pòrtic), que va des del Decret de Nova Planta fins a l’acord per la nova llei de política lingüística. És una visió històrica i legal, d’ànim documental, d'algú que ho ha viscut durant algunes etapes des de dins de la política i ara com a director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern. És prou pertinent fer-hi un repàs, després que l’eurodiputada Dolors Montserrat denunciés des del Parlament Europeu que el castellà està desprotegit a l’escola. "És el mantra de l’espanyolisme lingüístic i d’alguns jutges que consideren que el castellà ha esdevingut residual. Que Santa Llúcia els conservi la vista…", es plany Ridao.

Després de sentir el diputat Toni Cantó dient al Congrés que l'escola catalana és "una fàbrica de robots que només pensen el que ells volen que pensin" o el ministre d'Educació José Ignacio Wert defensant que calia "espanyolitzar els alumnes catalans", el guionista i humorista Òscar Dalmau es va posar a imaginar com seria aquesta escola apocalíptica. I n'ha fet el llibre que hi seria lectura obligatòria: el Manual d'adoctrinament de l'escola catalana (Bridge). Es tracta d'un llibre d'humor il·lustrat que vol "desacreditar" amb ironia i per via de l'exageració acusacions com que els alumnes no aprenen castellà, que no es deixa anar al lavabo als que parlen aquesta llengua (Pablo Casado dixit) o que l'escola catalana "és la llavor per trencar la unitat de la nació" (Rosa Díez). El llibre no és per a nens, sinó per a professors i alumnes de l'escola catalana que "fa anys i panys que sentim el mantra que l'escola catalana adoctrina". Un llibre d'acudits amb dibuixos? "És perillosíssim", admet l'autor, que es reconeix "doblement adoctrinat" perquè va estudiar als Maristes de Sants, tot i que "no es parli de l'adoctrinament religiós".

Encara que sigui amb deu anys de retard, el Tribunal Constitucional ha dictat una sentència per unanimitat que tomba el recurs del PP contra la Llei d'Educació de Catalunya, la LEC, aprovada en època del tripartit amb el suport del PSC, ERC i CiU. Els populars van impugnar la normativa perquè consideraven que discriminava els alumnes que volien estudiar en castellà. Doncs bé, l'acord que ha pres el TC és clar en aquest sentit: avala tots els articles impugnats referits a la llengua i, per tant, declara constitucional el règim lingüístic de l'escola catalana, un model que, a grans trets, i malgrat les envestides reiterades i desmesurades dels últims anys, s'ha mantingut i ha sigut avalat pel seu èxit acadèmic i per un amplíssim suport social.

La segregació escolar no és només un problema escolar. És un problema social, de tots. Un problema que es projecta en el conjunt i cap al futur. Un problema, a més, prou complex i que demana, per tant, consens, col·laboració institucional i responsabilitat col·lectiva. Perquè els guetos als centres educatius són l'embrió de l'exclusió social en el món dels adults. Per contra, l'actuació pactada a l'escola pot ser molt efectiva per combatre la segregació real que afecta les famílies fora dels centres. Donar oportunitats als infants que viuen en entorns socioeconòmics complicats, donar-ne a alumnes provinents de la immigració o a nois i noies amb necessitats especials per motius mèdics (a vegades alguns d'aquests tres factors se sumen) és una manera de garantir més cohesió social en el futur, una integració millor. És ajudar que funcioni l'ascensor social compensant desigualtats de base. Suposa, en l'extrem, posar les bases i les eines per evitar greus problemes de marginació i, fins i tot, d'ordre públic. I és, finalment, pensar en el llarg termini, cosa que sovint li costa al món polític.

Tenim un país amb un cos de mestres altament implicat i professional, que ha fet possible que, malgrat les vaques magres de l'última dècada, l'escola catalana hagi mantingut uns bons resultats acadèmics a més de dur a terme la seva crucial funció social cohesionadora. L'ensenyament s'ha beneficiat a Catalunya d'una tradició històrica de bons pedagogs, marcada per una permanent capacitat d'innovació. Des de la bona rebuda de la italiana Maria Montessori a la Catalunya dels anys 20 fins a l'auge de projectes de canvi d'aquesta entrada del segle XXI, passant pels moviments de renovació pedagògica del final del franquisme, la voluntat de posar-se al dia ha sigut una constant. Avui Catalunya és un mosaic d'experimentació, un referent internacional amb un ampli ventall d'iniciatives en centres públics i privats escampats arreu del país. Col·lectivament, al món escolar, des de l'escola bressol fins a la secundària, hi ha ganes de fer un salt endavant, de no perdre el tren de la modernitat educativa, de posar-se al dia. Una voluntat que parteix de l'autocrítica exigent, de la consciència de les pròpies mancances.