Què pensen els catalans sobre el fet de construir 50.000 habitatges públics? I sobre el topall als lloguers? Quants d'ells volen comprar-se un habitatge? En quina mesura els preocupa la crisi de l'habitatge? Els afecta directament? Totes aquestes preguntes i moltes més, relacionades amb l'habitatge, tenen ara una resposta concreta. El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha publicat aquest divendres una enquesta monogràfica sobre la matèria per saber amb profunditat les preferències dels catalans sobre l'habitatge.

El repartiment de menors no acompanyats que són a les Canàries ha reobert el debat sobre la immigració que, de fet, fa mesos que és a la primera plana. L'extrema dreta ha aconseguit fer del tema un cavall de batalla i algunes enquestes han reflectit l'augment de la preocupació ciutadana, com per exemple la del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) del setembre oassat, quan es va convertir en el primer problema dels espanyols –al febrer ja havia baixat a la sisena posició–. A Catalunya, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) constata que majoritàriament els catalans valoren positivament la immigració. De fet, els resultats de l'última enquesta longitudinal, publicada aquest divendres, reflecteixen que l'opinió sobre la immigració no ha canviat en l'últim any, malgrat l'enduriment del debat polític. La nota mitjana es manté semblant tant pel que fa a l'impacte positiu dels immigrants en l'economia (6,4) com en la cultura (5,8) i la convivència (5,8).

Ja fa més de 12 anys (agost del 2012), el premi Nobel Paul Krugman escrivia al NYT un article titulat “Un país no és una empresa”. En un context pretrumpista, en ple govern del progressista Barack Obama, Krugman apuntava el seu propi titular: “[…] i sens dubte no és una empresa de capital risc”. Es referia al candidat republicà Mitt Romney, qui, amb un tarannà molt diferent, s’avançava com a antic CEO de la companyia Bain & Company al model que Trump sublimaria quatre anys després a les eleccions del 2016: proposar-se, com a exitós home d’empresa, com a solució als mals de l’estat. Ni Musk és una figura nova ni els Estats Units en són el model pioner.

Bona part del debat social i polític dels darrers temps s’ha centrat en la qüestió de la immigració. I de manera més intensa allà on n’hi ha més, com és el cas de Catalunya. Es tracta d’un debat que es construeix a partir de l’experiència viscuda, de la informació –o desinformació– que se’n rep i dels prejudicis que se’n tenen. I és difícil de discernir què contribueix més a conformar la nostra opinió final. Per això cal rebre molt positivament qualsevol estudi que aporti dades al debat, tal com ho fa la darrera Enquesta sociopolítica del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya.

El 48% dels catalans consideren que hi ha massa immigrants a Catalunya, mentre que només un 24% creuen que el volum és adequat, i un 4% creuen que en calen més. És el que es desprèn de l'enquesta que ha publicat aquest dijous el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) sobre immigració i educació, que assenyala que el 60% creuen que les persones immigrants reben més o molt més del que aporten. Amb tot, la meitat admeten que les persones immigrants fan les feines que els catalans no volen fer, i que la immigració contribueix al desenvolupament econòmic de Catalunya.

El feminisme ha anat massa lluny. Aquesta és la percepció de molts joves catalans segons es desprèn d’una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), i està en consonància amb la percepció de molts altres joves a diferents llocs del món. Normal. El feminisme, afortunadament, no és un moviment local perquè el masclisme és un mal global. Es poden buscar els motius pels quals aquests joves creuen que ens hem passat de la ratlla. Cap explicació no ens convencerà, òbviament. Ni justifica que siguin uns retrògrads. Tampoc ens sorprenen els resultats. Quan les dones reclamem la igualtat d’una manera massiva, als reaccionaris els fonaments els trontollen i ens esperen a la cantonada per castigar-nos. Estan convençuts que els seus privilegis de gènere tenen a veure amb la seva superioritat, i que si en tenen, de privilegis, és perquè se’ls han guanyat, no perquè han discriminat sistemàticament la meitat de la població. Com si el tema fos científic i es demostrés que la desigualtat és natural. Aquesta creença està àmpliament estesa. Les mesures socials que es prenen, que encara són molt escasses per acostar-nos a la igualtat desitjada i lluitada, suposen per a aquests joves, i molts de no tan joves, la pèrdua dels privilegis adquirits legalment des del naixement pel fet de ser homes. Ni tan sols es plantegen per què els tenen. Com algunes dones, que tampoc no se senten discriminades perquè creuen que si sempre ha estat així per alguna cosa deu ser. Ells creixen pensant que tothom té les mateixes oportunitats i que si les dones no les aprofiten, és un problema d’elles. La bretxa salarial continua sent rotunda a Catalunya segons dades que acaben de presentar els tècnics d’Hisenda. El 2022 les dones catalanes van cobrar 5.568 euros menys que els homes, és a dir, la diferència és d’un 24,6%. Queda clar que a les dones ens agrada treballar de franc. És la nostra naturalesa. Quina altra explicació podria tenir, si no, un problema enquistat que si se soluciona no serà abans de 200 anys?

La percepció que les dones continuen patint discriminació per raó de gènere és compartida per tots els grups d'edat a Catalunya, excepte un: els nois catalans d'entre 16 i 24 anys que, segons l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), són els que tenen actituds més bel·ligerants amb el feminisme. Les dades de l'estudi encara van més enllà: els nois de la generació Z creuen que la societat els discrimina per ser homes i que el feminisme "ha anat massa lluny".

La pobresa menstrual ha entrat en l'agenda política i ja hi ha uns quants governs, entre ells el de la Generalitat, que estan plantejant polítiques de gratuïtat d'alguns productes o que es reparteixin entre els col·lectius més vulnerables. Dades com les que aquest dijous fa públiques el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ajuden a fer-se una idea del problema. Un 23% de les dones asseguren que han hagut de reutilitzar productes d'un sol ús, com compreses i tampons, per motius econòmics, tot i que hagin perdut part de la seva eficàcia. A més, el percentatge puja quan se'ls pregunta si fan servir el producte menstrual que voldrien: un 44% afirmen que no fan servir els productes que voldrien perquè són massa cars.

L'oficialitat del català ha arribat al cor de la Unió Europea. Els ministres d'Exteriors van decidir ajornar-ne la decisió en la reunió que ara fa uns dies van celebrar a Brussel·les, però el govern espanyol està decidit a fer servir la seva influència per aconseguir-ho –en pot dependre la investidura de Pedro Sánchez–. En la carpeta d'arguments a favor s'ha esgrimit la seva oficialitat a Espanya –ara, a més, es pot fer servir al Congrés de Diputats– i el nombre de parlants (10 milions). A més, a partir d'ara també s'hi podrà afegir el suport popular a la mesura, almenys a Catalunya. El 70% dels catalans defensen que la llengua catalana sigui oficial a Europa, tal com apunta l'enquesta que ha publicat aquest dijous el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).

Aquest dimecres el Barça i el Madrid es jugaran l'accés a la final de la Copa del Rei de futbol masculí. Un partit que segur serà seguit a tot el món, però especialment a Catalunya: aquests són precisament els dos equips que més seguidors hi tenen. Gairebé la meitat dels catalans (49%) són del Barça, i el Madrid, a molta distància, s'emporta el segon lloc de la llista amb un 8%.

El recull de frases antològiques atribuïdes a Winston Churchill és tan extens que no fa estrany que, de tant en tant, se’n coli alguna que no va sortir mai de la seva boca. Com aquesta, que ha triomfat durant dècades per definir el pas del temps: "Si no ets liberal als 25, no tens cor. Si no ets conservador als 35, no tens cervell". Com que Churchill va ser conservador als 25 i liberal als 35 (i després va tornar a ser conservador), els dubtes sobre l’autoria estan més que justificats i certificats per la fundació que porta el nom de qui va ser primer ministre britànic. En tot cas, la frase defineix una veritat gairebé universal, almenys fins ara. Els joves tendeixen a escorar-se més a l’esquerra i a mesura que creixen es van dretanitzant. Segur? Les últimes dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) susciten si més no alguns dubtes respecte a aquest patró.

En el seu article "Les enquestes les carrega el diable" publicat el dilluns 20 de març en aquest diari, Salvador Cardús qüestionava l’honestedat i professionalitat de la feina que fem al Centre d’Estudis d’Opinió. Com a director del Centre, entenc que la meva obligació és defensar la institució i per això hi voldria respondre.

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya acaba de publicar l’Enquesta sociopolítica 2022, que ha generat un cert rebombori segons com se n’hagin llegit els resultats. Així, a La Razón li ha faltat temps per agafar el rave per les fulles –un rave plantat per l’enquesta, tot s’ha de dir– i ha titulat l’edició digital del passat 11 de març: «'Procés' en declive: más de la mitad de los catalanes, orgullosos de ser españoles». Qui té gana somia pa!

A escola, quan trèiem un 4,5 d’alguna assignatura, anàvem al despatx del professor a pregar perquè ens l’aprovés. De vegades hi havia circumstàncies atenuants que feien possible esborrar el maleït “insuficient”. Si l’actitud a classe era bona, si havies demostrat que t’hi esforçaves, si la resta de notes eren bones, el professor podia mostrar-se magnànim i aprovar-te, prèvia promesa de redoblar els esforços de cara a la següent avaluació, o a canvi d’entregar un treball per arrodonir la nota.

El PSC guanyaria les eleccions amb Junts en clar retrocés; el suport a la independència continua en mínims des de l'inici del Procés, i Oriol Junqueras és el líder polític més ben valorat. Són alguns dels títols més evidents que va deixar l'últim Baròmetre de l'any del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), publicat dimecres passat. L'enquesta, però, en deixa molts més. Alguns de més habituals i d'altres, com per exemple la valoració dels llegats dels presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall, de més originals. En repassem deu dels que ens han semblat més interessants.

En l’últim Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió es preguntava per primer cop sobre l’orientació sexual dels catalans. Una de les conclusions és que els joves d'entre 18 i 24 anys són els que, de lluny, més es presenten com a persones homosexuals i gairebé doblen la xifra de la següent generació, de 25 a 34 anys. Fins aquí són resultats que entren dins de la normalitat i la diferència s’atribueix a les quotes de llibertat guanyades en les últimes dècades. La gran sorpresa de l’enquesta ha estat que els primers, els més joves, són, precisament, els que mostren una bretxa més gran quan es respon verbalment a l’enquestador o bé a través del formulari en una tauleta. En aquest segment, verbalment el 20% es declaren homosexuals, mentre que per tauleta, en un ambient de més intimitat i privacitat, ho fan el 29%. En les altres franges d’edat, les diferències són gairebé inapreciables. S’amaguen els joves la seva orientació? Els fa por o vergonya sortir de l’armari?

Totes les parts expliquen que la comunió entre partits, institucions i ciutadania va fer possible l'1-O. Per aconseguir-ho, va caldre teixir complicitats, compartir objectius i caminar-los conjuntament. Una dinàmica que va quedar reflectida en les enquestes que es publicaven en aquell moment. Els independentistes puntuaven amb un 7,2 el Govern al Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) immediatament posterior al referèndum, la xifra més alta registrada fins al moment. Com si fossin vasos comunicants, per als no independentistes la valoració era la més negativa en molt de temps: només assolia un 1,9 de nota mitjana en una escala del 0 al 10. La situació era idèntica quan es tractava d'avaluar la confiança en els partits polítics. Els independentistes n'expressaven més que mai: un 6,6 l'octubre del 2017.

El PSC agafa embranzida i s'imposaria a les urnes amb avantatge sobre ERC si ara mateix se celebressin eleccions a Catalunya, segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). Després que en l'anterior enquesta, publicada a l'abril, es mantingués el frec a frec entre socialistes i republicans -tots dos partits tenen ara 33 diputats-, el sondeig publicat aquest dijous augura una forquilla d'entre 36 i 42 escons per als de Salvador Illa (una estimació de vot del 25-29%), enfront dels 31-37 que aconseguiria el partit d'Oriol Junqueras (19-23%). El baròmetre, realitzat entre el el 7 de juny i el 7 de juliol a través de 2.000 enquestes personals i domiciliàries, manté Junts en la tercera posició actual, tot i que perdria com a mínim cinc parlamentaris (ara en té 32) i obrindria una forquilla d'entre 22 i 27 escons (14-17%). Comptant que la CUP, ara emb 9 diputats, n'aconseguiria entre 8 i 12 (6 i el 8%), la majoria independentista al Parlament estaria en risc: agafant els millors pronòstics arribaria als 76 escons, dos més que ara. Però en el pitjor escenari es quedaria amb 61 escons i no assoliria la majoria abosluta (68).

Els grans titulars del Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió que es va fer públic dijous passat se'ls van emportar els pronòstics electorals i el grau de suport a la independència. Però el disseny de l'estudi va afegir moltes preguntes més, algunes per primera vegada, com ara la que va revelar que només el 40% dels catalans saben com es diu el president de la Generalitat. En aquest article recollim deu curiositats més de l'enquesta.