El grup de música mallorquí The Deaf Buffalos ha publicat una nova cançó, que és un atac frontal i directe a Airbnb i les conseqüències que té per a l'illa de Mallorca i els mallorquins. Amb el títol Déu beneeixi l'Airbnb, el grup deixa frases i estrofes com "no vagis a la platja, que hi vagi el forà, és el rei de l'illa, qui ens dona el pa", fent una referència al lloguer turístic. De fet, aquest és també el protagonista del videoclip, on es veuen els membres del grup davant cartells d'ETV, distintiu dels habitatges destinats al lloguer turístic.

Hi va haver un temps, i no fa tant, en què existia un ampli teixit crític en el sector cultural de les Illes Balears. De moltes de les exposicions que s’inauguraven, dels discos que s’editaven, de les estrenes cinematogràfiques que arribaven a les Illes i de les obres de teatre que s’hi estrenaven se’n publicaven ressenyes on els experts les analitzaven i en feien una valoració raonada. També dels concerts, dels espectacles de dansa i de gairebé totes les propostes culturals més significatives.

El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha demanat respecte per la imatge i la representació de sant Sebastià i ha criticat que se n'hagi tergiversat la figura, que se n'hagi oblidat el veritable rostre i que se n'hagi fet burla.

És la primera vegada i sembla que es coneixen de tota la vida. Ivan Bort (Castelló, 1982) i Maria Adell (València, 1977) han portat la seva passió pel cinema a Mallorca i a Barcelona. A més, tots dos la transmeten als seus alumnes, ell al CESAG i ella a la UB i l’ESCAC.

“Miris on miris una plaga d’estrangers (...) Han pagat s’entrada, som animalets d’un zoo / si tengués una metralladora per dir-ho…”. Aquests versos són part de ‘Posidònia’, un dels temes del disc Atlantis, de Joan Miquel Oliver. I són un dels nombrosos exemples de com les conseqüències del turisme massiu han penetrat la cultura feta a les Illes en els darrers anys, així com demostren novel·les com Contra el món, de Pere Antoni Pons, Les cendres a la piscina, de Laura Gost, i Ràbia, de Sebastià Alzamora; àlbums com Folk Souvenir, de Joana Gomila i Laia Vallès –autores també de l’himne generacional ‘Jota dels hereus’– i Nostàlgia airlines, de Maria Jaume, i també gran part de l’obra d’artistes com Lluïsa Febrer i Bel Fullana.

Segurament estam davant l’estrena més important dels darrers anys. Una afirmació força discutible per subjectiva, però el que no ho és gens és el fet d’haver d’augmentar el nombre de funcions molt abans de l’estrena. Un èxit, un esdeveniment indubtable, com ho és el que ha perseguit l’original des del dia que va arribar a les llibreries i que molt probablement revifarà les vendes després del seu passeig triomfal pel teatre Principal, on flameja la banderola d’entrades exhaurides. Hauria de figurar el títol de l’obra, com a mínim a la primera línia d’aquesta crònica. No està fet per crear misteri, ni de bon tros. Està fet tan sols perquè qui més qui menys sap que del que parla aquest paper és de la versió teatral de la novel·la de Sebastià Alzamora, Reis del món.

Moisés Naím diu en el seu article d’avui (30 d’octubre) que “La cleptocràcia és un sistema on el president, el primer ministre o el monarca utilitza els fons i els recursos de la nació com si fossin propis i els distribueix entre els seus familiars, testaferros i socis, aliats polítics i alts oficials militars”. També explica que és una paraula que ve del Grec: clepto, robatori, i cracia, govern. Dit això, vull deixar clar que del que tracta aquesta 'cròtica' o 'crínica' és de l’obra que va escriure Joan Yago com a resident del Teatro María Guerrero. Una circumstància que vull pensar que va succeir arran de la representació d’Els ocells al mateix indret. Sigui com sigui, és una passa cap al Fòrum capitalí. No és tot, abans de continuar cal destacar que Yago va ser un dels autors en català que fa pocs dies va posar una altra pica, a Frankfurt. Poca cosa. Ítem més, diuen. La setmana que ve podrem veure a Palma, Manacor i Inca la seva darrera criatura calòrica, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda.

Ja podeu veure completa a TNT Maricón perdido, la sèrie que recrea la trajectòria vital de Roberto Enríquez, l’escriptor, guionista i col·laborador de televisió conegut com a Bob Pop. És una minisèrie excel·lent de sis capítols que manté intactes els elements que sempre han caracteritzat la feina del seu protagonista: la sinceritat, la mirada crítica, la perspectiva social, l’humor com a salvavides i un missatge que no es quedi en l’obvietat. El títol de la sèrie és un joc de paraules que delata la dificultat per trobar un lloc on sentir-se bé sent ell mateix. No és tant una recerca de la pròpia identitat, perquè tens la sensació que el personatge sempre ha sabut molt bé qui era, sinó una cerca de l’estabilitat i el confort vital i emocional.

No sabria fixar amb precisió quan vam començar a dir-ne TV movies del que tota la vida n’havíem dit telefilms. Però sí que recordo, en canvi, la motivació del canvi: deixar enrere una certa marca que arrossegava aquella denominació. El terme telefilm suggeria història formulària, producció modesta, poca autoria... en definitiva, un producte de segona fila no prou bo per arribar al cinema. Això, esclar, ja no és així. Ni als EUA ni aquí.

La mort, com la defecació, uneix la humanitat. Tothom hi passa i els manuals d’instruccions per enfrontar-se a la qüestió no sempre són útils. D’aquí en surt el nou i colpidor espectacle d’Àlex Rigola, que pren el títol d’un fragment del monòleg de Hamlet, Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seu viatgers. És una creació covada durant temps d’on brollen tant unes lliçons del bon morir com una catarsi per assolir el dol. I tot es basa en fets reals. Una agonia i mort real que ens apropa a la protagonista supervivent de la història. La història de Josep Pujol i Andreu, catedràtic d’història econòmica, i la seva filla, l’actriu Alba Pujol. Josep afronta l’última fase de la quimioteràpia per un càncer de pulmó. I és ell qui parla, amb la veu de Pep Cruz, tot responent qüestions sobre l’existència humana que li planteja el director amb la complicitat de la filla que l’acompanya en el camí. Una trajecte que defuig el dramatisme a la recerca de l’harmonia per deixar aquest món, fins i tot amb apunts d’humor. Brillant. Alba Pujol ho viu reprimint l’emoció, el plor que surt de la pèrdua. No sempre ho aconsegueix. Aquest és el seu dol. Una proposta senzilla de gran impacte que es podrà veure a la Sala Beckett dins del cicle Memento Mori.

'Història d'un soldat'

Festival de Peralada, 19 juliol

Quan Stravinsky va estrenar 'Història d'un soldat' (1918) era molt recent la fi de la Primera Guerra Mundial, i un sentiment antibèl·lic s'ensenyoria d'Europa. El compositor rus, abans d'abraçar plenament la causa del neoclassicisme, va escollir la carta més grotesca per denunciar els excessos de la guerra. El text que Charles Ferdinand Ramuz va escriure per a la nova peça de l'autor de 'Petruixka', que barreja aires de tango, de 'ragtime' i de classicisme, aprofita el recurs de la faula per narrar l'absurditat de les guerres.

]]>