París s'ha preparat durant setmanes per acollir els 15 milions de visitants que a partir d'aquest dimecres trepitjaran la ciutat pels Jocs Olímpics. Per aquest esdeveniment mundial, l'Ajuntament ha flexibilitzat normatives municipals del sector de l'oci per convertir la capital francesa “en una festa”. Però no tots els canvis són benvinguts pels parisencs. El consistori que dirigeix Hidalgo ha decidit allargar l'horari d'obertura de les terrasses de bars i restaurants fins a la mitjanit –habitualment és fins a les 22 h– fins al 8 de setembre. També permetrà que els bars estiguin oberts durant tota la nit els dies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics i Paralímpics, una mesura que la ciutat subratlla que és “excepcional”.

Avui ja no serà possible menjar els famosos callos del Bar Brusi, al carrer de la Llibreteria. Ahir va ser l'últim dia d'aquest emblemàtic establiment. Tot i que els dilluns no obria, ahir va fer una excepció per acomiadar-se dels seus clients fidels. El motiu del tancament és una decisió personal dels propietaris, i ha agafat per sorpresa els veïns i clients habituals.

Restauració CAEB ha demanat aquest dimarts que s'ampliï l'horari de tancament del sector perquè considera que haver de tancar la barrera a les 17 h "ofega els establiments", exposa. Per això ha demanat que sigui similar al d'altres comunitats, on tanquen entre les 21.30 i les 23 h, segons informa l'agència Efe.

Els bars i restaurants de Mallorca i les Pitiüses continuaran tancats 14 dies més, com a mínim fins dia 28 de febrer, segons ha avançat Diario de Mallorca i ha confirmat l'ARA Balears. Aquesta mesura l'ha comunicada el Govern a representants del sector amb els quals s'ha reunit aquest dimecres. És la segona vegada que l'Executiu prorroga aquesta restricció.

El bar Andalucía del carrer Espronceda és una institució del Poblenou. Reobre avui, esclar, després del tancament de la restauració per fer front a la segona onada del covid-19. L'Antonio està pletòric, rep els clients de sempre i els nous amb l'entusiasme desbordat malgrat que l'ocupació per dinar és discreta, a mig gas, com el barri: "Hi ha molt teletreball i costarà agafar embranzida". Des del 1969 l'Andalucía, irreductible, és un pulmó del barri: "Ja remuntarem, la situació és complicada i s'han d'entendre les mesures que s'ha pres". Viuen molt dels menús de migdia però també dels esmorzars de forquilla dels dissabtes, amb uns veïns i visitants que se'ls estimen moltíssim.

Tot i que el Procicat em doni permís, de dilluns a dijous no acostumo a sortir del meu municipi. Tan sols em desplaço, poc i a contracor, quan la feina ho requereix. La setmana passada, per exemple, vaig haver d’anar a Reus. De cop i volta el Baix Camp em va semblar més lluny que mai, tot i que hi havia tan poc trànsit que semblava una autopista de fa quaranta anys. Quan m’avançava un cotxe, que era molt de tant en tant, tenia la temptació de saludar-lo. Reus, entre places –Prim, Mercadal, Peixateries– té un aire senyorial, d’autoestima alta. La ciutat, a primera hora, tenia la cara neta i els aparadors lluïen com als carrers més selectes d’Estocolm. La zona de vianants té personalitat. Ha sabut combinar les franquícies de tot arreu amb les botigues, de joies i roba, amb molt d’estil. Quina diferència amb tantes altres capitals de comarca on sembla que les persianes avall s’encomanin pels carrers més cèntrics sense remei possible. El nostre rodatge –aquesta era la feina– era davant per davant de l’Ajuntament, a l’altra banda de la plaça, a la Casa Navàs. Ni hi havia estat mai, ni sabia que existia. Quin error, el meu, de no haver-hi anat abans. Joaquim Navàs, comerciant de teixits, va encarregar una casa-botiga singular, de tota una cantonada, sense límit de pressupost. A canvi, Domènech i Montaner li va tornar una joia modernista que, malgrat els danys que hi van causar els bombardejos de la Guerra Civil, quedarà pels segles dels segles. A poc a poc, quan puguem recuperar la mobilitat, i abans que ens deixin sortir de Catalunya, podríem anar fent llista dels cinquanta llocs desconeguts del nostre privilegiat país que hem de visitar abans de morir-nos, d’avorriment o d’ignorància. La Casa Navàs n’és un.

]]> Filtrar a la premsota quines són les mesures anticovid que pensa –amb perdó per la paraula– “implementar” el govern del qual formes part és lletjot, perquè és com si volguessis comprovar què diu el populatxo i, en conseqüència, fer-te l’escandalitzat o el responsable. Sembleu una parella de divorciats, un dels quals no vol demanar el patinet als Reis, perquè el patinet no mola, però tampoc vol quedar malament davant del fill.

]]> Aquest dijous al Tot es mou, de TV3, hi sortia el cuiner Carles Gaig per parlar dels deu dies més que els restaurants hauran d’estar tancats per la pandèmia. Ensenyava una campana extractora que tenia enmig del local i explicava que renovava l’aire constantment. I que al seu negoci de Singapur, obert, el que havien fet era “separació d’esquenes”.

]]> La idea és que, quan es pugui, els restaurants, bars i discoteques obrin. N’hi ha que no podran, perquè ja van demanar un crèdit durant el confinament total. N’hi ha que aguantaran, perquè han pogut negociar el lloguer o la hipoteca, o perquè el negoci era familiar i de lloguer o d’hipoteca no en pagaven, o perquè tenien estalvis o amics que els han deixat cèntims. Quan obrin estaran molt malmesos. Passa el mateix amb les companyies teatrals. Amb el tancament hi va haver companyies que van haver de baixar de l’escenari. N’hi va haver que estaven amb mitja producció a punt d’estrenar. Aquestes ho han perdut tot.

]]> Aquest diumenge, com ja sap més o menys tothom, el Palau de la Generalitat va ser objecte d'un atac vandàlic, però d'un vandalisme insòlit. Per dos motius: pel fet mateix d'atacar el Palau i per la inacció dels agents dels Mossos que van presenciar els fets sense practicar cap detenció i ni tan sols cridar l'atenció als vàndals. Després, a mesura que han anat passant les hores i els dies, criden l'atenció més coses: els autors de l'atac afirmen que són treballadors d'una marisqueria, “desesperats” per les restriccions sanitàries que afecten l'hostaleria i la restauració. La desesperació, tanmateix, no els va impedir dur la seva penosa ràtzia contra el Palau perfectament organitzada i preparada. Bosses plenes de pintura vermella, preparades per ser usades com a projectils que es van estampar a la façana de l'edifici amb una energia i una eficàcia remarcable: en cosa de tres minuts va quedar tot fet una porqueria, amb un acarnissament especial per a la cèlebre pancarta en defensa de la llibertat d'expressió, que li va costar la inhabilitació al president Torra. Els vàndals no tan sols van difondre el tipus de desinformació que coneixem prou, acusant el Govern d'un ofec econòmic que en cap cas no era la voluntat d'aquest ni de cap altre govern (podem criticar els governants, però cobrir-los d'acusacions sense sentit no ajudarà a superar la pandèmia), sinó que la seva bretolada va quedar impune. Els Mossos van dir després que havien denunciat quatre persones pels fets (n'hi havia vuit o deu), però la seva inhibició en l'assumpte, i la fredor d'Interior, ha estat diguem-ne que sorprenent. La sospita que es tracti d'alguna cosa més que de restauradors emprenyats és com a mínim raonable, i el fet, a més de lamentable en tots els seus aspectes, és significatiu de com alguns han degradat conceptes fonamentals per a la democràcia com la desobediència civil o la protesta ciutadana.

]]> La façana del Palau de la Generalitat ha aparegut plena de pintades de vermell aquest diumenge al matí, així com el terra de la plaça Sant Jaume (Barcelona). La Guàrdia Urbana ha explicat a l'ACN que ha estat una acció perpetrada per un grup entre 8 i 10 persones, vinculades al sector de l'hostaleria i la restauració, en contra del seu tancament. Els serveis de neteja treballen al llarg del matí per esborrar les pintades.

]]> Angela Merkel anuncia que vol tancar bars i restaurants. Però a Alemanya, un estat on es fa fosc ben d’hora i se sopa abans de les set, no hi ha tants bars, ni representen el mateix volum de negoci que els restaurants i bars que tenim a Catalunya. El clima provoca costums. És lògic que aquí se sopi més tard, i hi hagi el plaer de la cervesa o el gintònic a la terrassa. Ho dic jo, que sopo sempre a les set, me’n vaig a dormir a les deu i faig les copes de dia.

]]>

El tancament de bars i restaurants ha comportat problemes a altres sectors econòmics més enllà del de la restauració. Al Pirineu molts petits i mitjans productors agroalimentaris tenen en els restaurants un important canal de venda i ara veuen amb força preocupació com aquesta via se'ls tanca durant almenys quinze dies.

]]> Ara que haurem de fer els àpats a casa o emportar-nos la carmanyola, els únics menús que veurem seran els del Joc de cartes de cada dimecres. En les últimes edicions sembla que al programa li hagi costat trobar restaurants que vulguin formar part del joc. Els quatre establiments que hi participen tenen un nivell molt desigual entre ells. Cuines amb moltes pretensions competeixen amb senzills bars de menú i el concurs sembla injust o amb nul·les opcions per a alguns dels candidats, que acaben fent un paper de bona voluntat esperant arreplegar algun comensal pietós gràcies a la repercussió que dona sortir en pantalla. Aquest últim dimecres, l’Escorxador d’Igualada, el restaurant d’uns principiants, s’enfrontava a establiments d’un pressupost o d’una tradició que convertien la seva presència en simbòlica o simple farciment per poder dur a terme la gravació. Amb el sector de la restauració tocat de mort per culpa de la pandèmia, el concurs gastronòmic agafa una flaire diferent i fins i tot noves perspectives de futur de cara a possibles properes temporades. El programa es pot convertir, per als participants, en el millor anunci per salvar-se o en l’estocada definitiva per acabar de tancar. De fet, alguns dels restaurants que han participat en el concurs ja han hagut d’abaixar la persiana definitivament, fins i tot abans que s’emetés el programa en què van competir. Joc de cartes s’ha adaptat com ha pogut als protocols anticovid: ningú pot posar la forquilla al plat dels altres i a la cuina treballen amb mascareta. Posen en escena una distància social que després, a taula, és relativa. Caldrà veure com afecta aquest daltabaix del sector en les noves temporades d’un programa que, si fem cas dels seus bons índexs d’audiència, encara tindria molt recorregut.

]]> Els efectes del tancament de bars i restaurants durant quinze dies va molt més enllà del cop a l’economia familiar dels amos del negoci. Una cascada de proveïdors i les seves famílies hi van al darrere. El cop és econòmic, és social i, després de set mesos de pandèmia, és un cop a la moral de tothom. Un cop moral que provoca ràbia pels greuges comparatius amb altres sectors i per aquella sensació que paguen justos per pecadors. I el pitjor és que no sabem si amb el tancament parem el cop o, després d’aquests quinze dies de persianes abaixades, en vindran més i per a més negocis. Volem pensar que amb restriccions així de dures estem evitant el col·lapse dels hospitals, però potser aviat col·lapsarem la cua de la gent que demana menjar. La trompada està sent tan forta que només ho podrem suportar amb un rescat econòmic públic i una solidaritat entre nosaltres que sigui generosa i sostinguda com mai.

]]> Són els bars i els restaurants, però també tots nosaltres. Un efecte papallona gegantina i prediluviana. Tanca quinze dies –quinze dies en principi– el bar Mundial (que serveixi de símbol per a tots els establiments de cafè amb llet i menú) i se’n va a casa la cambrera, la cuinera, la senyora que neteja, el proveïdor de gel, el de pa, el de llet i el de cafè. Tanca quinze dies –quinze dies en principi– el gastrobar Sentits (que serveixi de símbol per a tots els establiments de menú degustació) i se’n va a casa la sommelier, el vinater que els feia el vi (i amb ell el pagès, els temporers, el proveïdor de copes Riedel, la de les etiquetes, el que netejava el celler), els dos ajudants de cuiner, el de pràctiques, la cuinera de postres, els de la neteja, el proveïdor de bolets, la de les perdius, el de peix, la de carn i el de caviar de la Vall d’Aran, el bugader de les estovalles, el de les càpsules de cafè, la de verdura ecològica i el formatger. Tanca quinze dies més –perquè ja no havia obert– el discobar Sala Sola (que serveixi de símbol per a tots els establiments amb música en directe) i se’n va a casa el de l’alcohol, el dels refrescos, el DJ, les ballarines, els vigilants de seguretat, el dels extintors, algun camell o dos que voltaven per fora, el dels drets d’autor, els músics, els de la neteja i els de les xarxes socials.

]]>