El pitjor de la manifestació de dijous no va ser l’escridassada a Oriol Junqueras, perquè malauradament ja sabem que, als carrers o a les xarxes, el més estrident té les de guanyar (i els seus inductors queden impunes). El pitjor, per a mi, ha estat sentir i llegir analistes de perfils diversos (processistes desencantats, nous espanyolistes, turbopatriotes) que proclamen que no només calia xiular Junqueras, sinó també la resta de líders de l’independentisme, perquè tots ens van aixecar la camisa, en una conxorxa per fer-nos veure un miratge col·lectiu i treure’n un incert profit.

En el matís, déu i el diable i, amb el llenguatge, la veritat i la mentida alhora. Vell dilema, m’esborrona l’eufòria, l'assertivitat i la convicció amb què la Moncloa anuncia darrerament "la fi del Procés". Hi insisteix categòricament i fa córrer la brama en totes les seves terminals, que ho reprodueixen a ulls clucs. La primera rèplica, potser, hauria de ser si són del tot conscients de les vegades que l’hemeroteca del passat ha desmentit el Pedro Sánchez del present. I no em remetré al llunyà "De entrada, no" esdevingut després "De sortida, sí" que va encetar tota una era política el 1982. A Sánchez l’enxampa l’hemeroteca recent, de seguida i massa sovint. No només pel que no ha fet tot i anunciar-ho, sinó i sobretot per haver fet el contrari. Només tres. "No dormiría tranquilo por las noches", va dir el setembre de 2019 per oposar-se a un govern de coalició amb Podem que conformaria només dos mesos després. Tres mesos abans també havia dit: "No vamos a pactar con Bildu, con Bildu no se acuerda nada". La cosa venia del 2016, quan va afirmar: "No voy a permitir que la gobernabilidad de España descanse en partidos independentistas". [I que consti en acta que aquest vici no és cap exclusiva del president del govern espanyol. Òbviament.]

M’ho ha suggerit la lectura de Kennedyana de Vicenç Pagès Jordà (Folch & Folch, 2022). Ho he vist tot d’una, mentre en llegia el darrer capítol, “Conspiració o paranoia?” Pagès, a les conclusions, a propòsit de l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy, escriu: “La popularització de la conspiranoia té efectes tant en la realitat com en la ficció. Si el que va succeir no se sabrà mai –o no es podrà demostrar mai– [...], ¿qui s’hi pot oposar amb èxit? En la mesura que condueix al fatalisme, a l’acceptació del que és inevitable, la conspiranoia pot ser convenient per al sistema. Quan la veritat no és útil, deixa de ser important”. I més endavant afegeix: “L’acumulació d’informació –transformada en entreteniment– genera incertesa, el lideratge carismàtic entra en crisi, s’instaura el desencís polític, el progrés deixa de ser una hipòtesi versemblant”.

El debat al voltant de la crisi institucional espanyola actual té en comú amb el que es produïa abans de l'octubre del 2017 a Catalunya que ningú té un pronòstic cert sobre què pot passar. Però sí que hi ha un cert consens, a la dreta i a l'esquerra, a considerar que s'ha arribat a una situació límit, que el xoc entre el poder judicial i el poder legislatiu que s'ha viscut els últims dies situa Espanya en un terreny desconegut (la mateixa expressió que feia servir Artur Mas). Per a la dreta, és el PSOE, amb la seva aliança amb "filoetarres i independentistes", qui posa en qüestió els consensos del 78. I per al PSOE és al revés: és la dreta la que, no acceptant el resultat electoral i bloquejant òrgans constitucionals com el CGPJ, posa en perill tot el sistema.

"Els moviments populars, nacionals o de classe, són els que mouen la història. Els motors no són els grans homes o dones que estan al capdavant". L'afirmació la fa l'escriptor i periodista Michael Eaude (Londres, 1949), un anglès amb trenta anys de residència a Catalunya, on va arribar "per atzar" i on es va "reinventar" a si mateix. De treballar en els ferrocarrils, com a conductor d'autobusos i fins i tot de portalliteres, a fer-ho amb la lletra impresa. Seguint, si fa no fa, la tradició de britànics –viatgers o establerts, des de Richard Ford fins a Gerald Brenan; o hispanistes, des de Paul Preston fins a Sebastian Balfour, passant per John Elliot– que expliquen el món, en aquest cas Catalunya, als seus compatriotes. Eaude ho ha fet des de fa temps amb estudis dedicats a Barcelona, Catalunya i també el País Valencià, que coneix bé, ja que viu una part de l'any a la comarca del Racó d'Ademús.

L'última novel·la de Francesc Serés (Saidí, 1972) està recorreguda per una "gran mentida" en què molts han cregut durant els darrers anys: que hi havia un pla polític per aconseguir la independència de Catalunya. "Volien fer història i la història els ha passat per sobre", recorda l'autor a la contracoberta del llibre. La mentida més bonica (Proa) burxa en les ferides encara obertes del procés d'independència a partir de la mirada d'una parella de professors d'institut, en Carles i la Marina, que estan a punt de jubilar-se. La crònica del dia en què s'acomiaden del món laboral els serveix per fer balanç del compromís amb el país durant l'última dècada i per intentar refer una amistat malferida a causa de les diferències polítiques.

El Tribunal Suprem del Regne Unit va anunciar dijous que els dies 11 i 12 d’octubre veurà la causa presentada pel govern escocès en relació amb la legislació relativa al segon referèndum d’independència, després que Edimburg enviés a l’alt tribunal una consulta a finals de juny sobre la legalitat o no del plebiscit, previst per al 19 d’octubre del 2023. La decisió del Suprem es va prendre dos dies després que el mateix tribunal desestimés una petició del govern britànic perquè declarés la no idoneïtat de la pregunta elevada des d’Edimburg. Així, abans de finals d’any, tant la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, com el Partit Nacional Escocès (SNP, en les sigles en anglès) sabran, finalment, si Holyrood té poders per legislar i convocar un nou referèndum.

L’independentisme sempre ha vist el seu horitzó a Europa, tant a nivell polític com judicial, i la prova és que alguns dels líders del Procés van exiliar-se fora de l’Estat per la seva desconfiança en la justícia espanyola. Els que el novembre del 2017 van entrar a la presó ja tenien la vista posada, encara que fos a llarg termini, en el Tribunal Europeu de Drets Humans. El moment ha arribat, un cop el Tribunal Constitucional ha resolt tots els recursos contra la sentència per sedició del Tribunal Suprem. I el recorregut ha deixat escletxes.

El Club Siglo XXI és una d’aquestes institucions del Madrid més ranci que, per contrast, acaba servint de plataforma dels presidents de la Generalitat per presentar-se a la capital. Entre el públic, dones d’edat avançada amb abrics de pell, collar de perles i mascareta blanca amb un rivet amb la bandera espanyola. Una d’elles fa una pregunta que un dels moderadors no s’atreveix a llegir sencera per por a incomodar un president que, a l’estil Mitterrand, adopta la postura de l’esfinx. Ni s’immuta. La senyora s’indigna i exigeix que es llegeixi sencera. És la següent: “Els catalans van votar la Constitució, que diu que Espanya és una nació unida. Ja que no aconseguiran separar-se’n, per què no es dediquen a fer de Catalunya la millor comunitat d’Espanya?” Aragonès respon educat que quan es va laminar l’Estatut, molts catalans van donar per trencat el pacte constitucional.

La mesa del Parlament o, millor dit, una part dels seus membres semblen predestinats a ser jutjats per desobediència al Tribunal Constitucional. No és gens normal que això passi en una democràcia. De fet, és una excepció absoluta. En les relacions entre els Parlaments i la justícia constitucional es fa molt estrany aplicar la idea de desobediència, degut a la naturalesa de la institució parlamentària i de les funcions que tenen atribuïdes els tribunals constitucionals. Fins i tot en el cas que un Parlament insisteixi en tornar a aprovar lleis amb contingut igual o molt semblant a d’altres de prèviament declarades inconstitucionals, aquest fet no s’ha vist mai com una desobediència amb possibles conseqüències penals. El delicte de desobediència està pensat per als conflictes entre la jurisdicció ordinària i les autoritats governatives. La seva extensió a les relacions entre els Parlaments i la justícia constitucional és un despropòsit.

Un dels grans errors del sobiranisme és voler vincular l’assoliment de la independència a un projecte polític determinat. I no em refereixo ara a interessos de partit, que també divideixen la força que cal en moments decisius. Parlo del fet de voler lligar el procés d’emancipació nacional a un model concret de societat, barrejant l’ambició de tenir un país amb capacitat de decisió amb el desig d’imposar-hi un model determinat, com ara tenir exèrcit o no, voler un sistema educatiu o un altre, ser a la Unió Europea o no... Per entendre’ns: si mai som un estat independent, radicalment democràtic, seran els electors de cada moment els qui marcaran el rumb del país, i no pas qui tingui el suport majoritari en el moment d’aconseguir-ho.

Queda enrere el soroll greu de les lentes portes blindades que es tanquen darrere dels presos i les preses, els murs, els coberts de plàstic, els recomptes, l’aïllament. I és una bona notícia. Amb cara de joia o d’enterrament, debatent sobre quin paper adoptar després de l’indult, els nou polítics independentistes condemnats pel Tribunal Suprem són al carrer. A Bèlgica, Puigdemont, Comín i Puig, i Clara Ponsatí a Escòcia, mantenen el pols jurídic europeu i esperen una sentència que els permeti posar en evidència la justícia espanyola i aplani el camí del retorn. L’estratègia de Jaume Asens d’impulsar la reforma del delicte de sedició avança i podria acostar la solució per als exiliats, als quals avui en dia una part de la judicatura i de la política espanyoles voldrien veure empresonats per després llançar la clau al mar.

El famós article-carta d’Oriol Junqueras és ple d’obvietats: diàleg sí, unilateralitat no (per la senzilla raó que, ara com ara, pot ser contraproduent). Indults, solució insuficient però benvinguda. Res que hagi de sorprendre. Quin és, doncs, el problema? Que aquestes afirmacions, just abans d’un indult, agafen un altre caire: esdevenen un gest. Tenen un preu. Justifiquen la magnanimidad de Pedro Sánchez. I molts indepes de bona fe se senten ofesos, fins i tot estafats. ERC no podria esperar una altra cosa, després de tants anys de sentimentalisme i d’exclamacions de l’estil “quanta dignitat!”