Fa unes quantes setmanes, en un esdeveniment institucional a Brussel·les, un expert en polítiques digitals celebrava que l'aposta europea per la defensa obria una finestra d'oportunitat per a la intel·ligència artificial europea. Però advertia: “Necessitarem moltes més dades de les que tenim ara”. Ningú a la sala va semblar trobar-hi cap problema. Ningú va esmentar que un dels principis més importants del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) és precisament el de limitar la recollida de dades al que és estrictament necessari.

Tot i la pausa recent en la guerra comercial desfermada pels EUA, és ben viva la qüestió de quines represàlies aranzelàries podria posar la Unió Europea sense tirar-se massa pedres a la teulada. En global, la UE exporta una mica més als EUA que no pas importa dels EUA (el 2023, un excedent positiu del 3% sobre els 1,6 bilions d’intercanvi total). L’excedent s’explica perquè els venem més béns manufacturats dels que els comprem. En canvi, si mirem la balança de serveis (que la Casa Blanca no ha tingut en compte a l’hora d’establir aranzels) importem 109.000 milions d’euros més del que exportem als EUA (dades 2023). Fins aquí, sembla que els europeus no tinguem una posició gaire feble.

Està de plena actualitat allò que Lope de Vega va definir com el perro del hortelano, aquell ca envejós que ni rosega ni deixa rosegar l’os. Clarament, és una simplificació aplicar-ho a una situació política molt més complexa, però molt sovint la manera d’entendre és reduir els pensaments gairebé a l’absurd. Anem per parts:

La reforma del sistema de finançament, l’assumpció de noves competències, l’emergència de l’habitatge, la massificació turística... Hi ha molts fronts oberts a les Balears en què el nou govern espanyol tindrà una influència cabdal i, en una situació polaritzada, les diferències de color polític poden marcar un full de ruta ben distint. Malgrat que la presència de les Illes a les propostes dels partits és residual, moltes mesures que s’aplicaran la propera legislatura tindran un impacte important a l’Arxipèlag. Els programes del PP i Vox esmenten les Balears una sola vegada, i el del PSOE, cap. Però tots parlen de problemes que hi tenen una gran rellevància.En el cas de Sumar MÉS, la coalició amb els ecosobiranistes sí que ve acompanyada d’un programa exclusivament balear. Aquestes són algunes de les propostes dels partits que incidiran a les Illes amb el pròxim govern espanyol.

Israel s'ha convertit en l'últim país que s'ha posat al costat del Marroc, seguint els passos dels Estats Units, i reconeix la sobirania de Rabat sobre el Sàhara Occidental. El gabinet reial marroquí va informar aquest dilluns al vespre que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha enviat una carta al rei Mohamed VI per traslladar-li la nova posició del país respecte a l'antiga colònia espanyola. En la missiva, indica que aquest reconeixement "es reflectirà en tots els actes i documents" del govern israelià i afirma que el país també estudia l'obertura d'un consolat a Dajla. Aquest gest podria ajudar a desencallar certes qüestions que impedeixen unes relacions bilaterals plenes entre els dos països.

No per mirar cap a un altre cantó els conflictes desapareixen. En l'actualitat, al món i a Europa existeixen conflictes que poden definir-se com "conflictes territorials de sobirania", conflictes produïts per la falta de vies per donar resposta a comunitats subestatals en què hi ha demandes socialment rellevants que posen en dubte la definició de sobirania de l'estat al qual pertanyen i el seu encaix constitucional. En el marc europeu els casos més clars serien Escòcia després del Brexit, Flandes, el País Basc i Catalunya, però també n'hi ha d'altres amb demandes menys desenvolupades (per exemple, Còrsega, Galícia) o que, en l'actualitat, han encarrilat el conflicte amb algun tipus de resposta institucional que ha desescalat el potencial conflicte (Irlanda del Nord, Groenlàndia).

MOCIONS. Aquesta setmana, mentre el consell sobre els drets humans de l’ONU rebregava el concepte espanyol de democràcia plena, l’Ajuntament de Barcelona aprovava una moció de Manuel Valls en què demanava que Barcelona comparteixi amb Madrid el lideratge d’Espanya. El PSC i els comuns s’hi van afegir, i ERC, per causes que se m’escapen, va preferir abstenir-se que votar-hi en contra. Tampoc és novetat que el projecte de Valls, Colau i Collboni és que Barcelona rebi les engrunes que Madrid escup, i que comparteixi el dubtós honor de ser colíder i, per tant, còmplice d’una de les monarquies més desprestigiades del món, d’un Estat que es gasta una milionada a l’any per convèncer l’opinió pública mundial que és una democràcia, mentre la ultradreta reivindica un passat mai superat del tot i la judicatura exerceix el paper d’oposició bis al nou govern d’esquerres.

E l 26 i el 27 de novembre va tenir lloc a Girona una activitat particular. I és que la gent del CaixaForum, conjuntament amb l’Escola Europea d’Humanitats i el Cidob, hi va organitzar unes jornades que portaven per títol Què és la sobirania? L’activitat, dic, era particular perquè no se’n veuen gaires, d’esdeveniments d’aquesta mena fora del Cap i Casal. Les jornades van mostrar una altra particularitat, però. Em refereixo al format: els ponents estaven asseguts, cara a cara, en una taula quadrada situada al mig de la sala; el públic encerclava la taula, amatent, callat, expectant. Amb una mica de jocs de llum, qualsevol hauria pogut pensar que estava presenciant una nova modalitat d’espectacle del Temporada Alta. És obvi que la representació del debat intel·lectual té camp per córrer, encara.

ESTATS. El desembre passat Mike Pompeo sentenciava en un discurs a Brussel·les que “no hi ha res que pugui reemplaçar l’estat nació com a garant de les llibertats democràtiques”. Ho deia davant una UE esquinçada pel retorn d’un sobiranisme decidit a repatriar competències, que desafia la legitimitat democràtica de les institucions comunitàries; davant els representants d’una organització supraestatal aclaparada per haver de negociar la sortida d’un dels seus membres que ja no vol seguir formant part de la Unió. El discurs del secretari d’Estat nord-americà -de l’ala més reaccionària i intervencionista de l’administració Trump- anava més enllà de l’històric recel transatlàntic amb la Unió Europea. Pompeo representa una visió ideològica, escèptica davant l’experiment polític que representa la UE, en un moment en què alguns dels seus membres també en qüestionen mètodes i objectius. Hi ha una certa enyorança de l’estat nació en algunes capitals europees perquè, amb tots els seus errors i febleses, la UE és un desafiament a l’ordre del segle XIX. Un experiment de governança compartida que posa a prova un autoritarisme en expansió. El reiterat menyspreu de l’administració Trump ha acabat personificat en la incomprensió mútua entre el president dels Estats Units i la cancellera Angela Merkel i en la insistència de l’actual inquilí de la Casa Blanca en favor d’un Brexit immediat i sense concessions.

El ple del Tribunal Constitucional ha aprovat aquest dimarts per unanimitat tres sentències que, respectivament, estimen els recursos presentats per Ciutadans, PSC i PP contra la celebració del ple del Parlament de Catalunya que el passat 9 de novembre de 2015 va aprovar la resolució d'inici del procés de ruptura amb els vots de Junts pel Sí i la CUP. La declaració, que el TC va tombar un mes després però que els independentistes encara consideren vigent, estableix el full de ruta de la legislatura pel que fa al procés sobiranista i a les polítiques socials.

La primera, en comissió

El 1989, la cambra diu que no hi renuncia

]]> Lluny de rebaixar el to, la líder d'UPyD, l'exsocialista basca Rosa Díez, ha afegit aquest cap de setmana més llenya al foc des de Gijón, on hi han celebrat unes jornades titulades 'Pensa un país'. "Si no fos perquè a Euskadi ens mataven, el cas de Catalunya és pitjor", va etzibar Díez. Segons publica el diari Elcomercio.es, per Díez, en el cas català, "tot semblava tan normalet, tan europeu, que ha anat germinant", i la societat catalana "ha anat acceptant aquest discurs en què el nacionalisme sembla el que és modern, progre", fins que, a criteri seu, "s'ha vist que perillós que és".

]]>

Autocrítica limitada del PP a Catalunya. La líder del partit, Alícia Sánchez-Camacho, ha atribuït aquest dimarts la derrota electoral a Catalunya –ha caigut a la cinquena posició i ha passat del 18% dels vots el 2009 al 9,8 aquest diumenge– al fet que el seu electorat es continua sentint "desemparat" davant el procés sobiranista i volen una resposta més ferma. "Hem tingut fermesa amb el debat sobiranista però no és el mateix per a algú que hi viu des de casa seva que des de l'estratègia política", ha argumentat, per afegir que "molts s'han pogut sentir desemparats davant el procés independentista". Això sí, està convençuda que quan s'evidenciï, diu, que "no hi haurà referèndum" el 9-N, els seus votants respondran.

]]>