Si llegeixen la crònica de la compareixença de Josep Lluís Trapero al Parlament sabran de quin mal podem morir, i mai millor dit. L’informe del director general dels Mossos d’Esquadra va ser un retrat robot poc complaent de la nostra seguretat nacional. A veure, globalment considerat, Catalunya és un país segur, però... la llista de peròs és llarga.

El departament d'Interior convocarà les setmanes vinents una plaça per ser major dels Mossos d'Esquadra, el màxim rang del cos. Segons fonts consultades per l'ARA, el director de la policia, Pere Ferrer, ho ha comunicat aquest dimecres al matí als comandaments. En aquesta convocatòria s'hi podran presentar tots els comissaris (el segon rang més alt) i només un serà l'escollit per passar a ser el tercer major que hauran tingut els Mossos. El de major és un títol vitalici i actualment n'hi ha dos: Joan Unió, que està jubilat, i Josep Lluís Trapero, l'únic que queda en actiu. Els mesos vinents, doncs, Trapero compartirà amb un altre mosso la posició de policia amb més rang del cos.

El que s'ha publicat sobre l'operació Catalunya s'ha d'entendre com un enunciat. A saber: durant anys, el govern d'Espanya, amb el president del govern i el ministre de l'Interior al capdavant (i el vistiplau del consell de ministres en ple), va utilitzar els poders de l'estat per fer guerra bruta contra l'independentisme català. Ara bé, aquest enunciat és molt ampli i té ramificacions pràcticament inacabables en els àmbits més diversos: policial, judicial, institucional, polític, empresarial, mediàtic, militar. Possiblement, també, en àmbits que poden semblar en principi més llunyans a una conxorxa d'aquesta naturalesa, com els esports o la cultura. Un bon exemple d'aquestes ramificacions són les maniobres que es van dur a terme per tal de destruir la carrera, la reputació i (si era possible) la persona de qui era el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, des de bastant abans del 17-A i del Procés: concretament, d'ençà que Trapero va fer perseguir i desmuntar una trama d'agents corruptes de la Policia Nacional que es dedicaven a extorsionar els propietaris dels puticlubs de Castelldefels: ulls grossos a canvi de barra lliure i serveis gratis. Per tant, s'equivoquen de nou els que vulguin despatxar la qüestió referint-se a alguns excessos que s'hagin pogut produir en el decurs d'unes actuacions encaminades al bé superior de protegir la unitat d'Espanya. És exactament al contrari: la unitat d'Espanya ha servit aquí, una vegada més, per desmuntar per dins els principis essencials de la democràcia. I això, com subratlla Antoni Bassas, a càrrec dels que donen lliçons sobre l'estat de dret i com respectar-lo.

L’enèsima crisi al vèrtex del Cos de Mossos d’Esquadra (CME) ha estat notícia política rellevant des de la setmana passada. I, naturalment, tothom hi ha ficat cullerada. Salvador Illa ha demanat insistentment la dimissió del conseller d’Interior. Junts va aprofitar el flanc que deixaven al descobert els seus aliats d’ahir i adversaris d’avui. Vox aplicà al tema l’única idea que es pot trobar al seu programa: que l’Estat prengui el control dels Mossos. Alguns mitjans de comunicació s’han deixat endur per metàfores desgraciades i impròpies (“soroll de sabres”), com si, en lloc d’una policia civil, estiguessin parlant de la Divisió Cuirassada Brunete a principis dels anys 1980. Fins i tot la CUP ha pontificat sobre com s’hauria de comandar el cos; la CUP, que dissoldria totes les policies per “repressores” i el model de seguretat pública de la qual deu ser, mentre no ens n’expliquin un altre, el de les Patrulles de Control del 1936...

TV3 ha estrenat aquesta setmana Tres dies d’agost, una minisèrie documental dirigida per Montse Tió que recull els fets que envolten els atemptats a Barcelona i Cambrils del 2017. La fórmula dels tres capítols en dies successius ha sigut un encert. Televisivament és un recurs que dona rellevància als fets i periodísticament permet dosificar la informació i fer-la més digerible per a l’audiència. El guió ha combinat bé l’explicació dels esdeveniments i la investigació amb l’anàlisi dels especialistes. En alguns casos algunes subtrames complementàries potser es distanciaven massa dels fets. Per exemple, entrar en els detalls dels programes de radicalització a les presons feia perdre una mica la tensió narrativa que envoltava els atemptats del 2017. Però tot i així es demostrava la voluntat d’anar més enllà d’uns dies concrets per abordar el terrorisme jihadista d’una manera més global.

El Mundo commemora els cinc anys dels atemptats de la Rambla de la millor manera que sap fer: menyspreant l’independentisme. “El sobiranisme desesperat agita el 17-A contra l’Estat acusant el CNI”. Expliquen que el Consell per la República reclama “«la veritat»”, que posen entre cometes per marcar, remarcar i recontramarcar que es tracta d’una apreciació subjectiva. Són unes cometes que no apareixien durant els moltíssims anys que aquest mateix diari va prolongar el dolor de les víctimes alimentant les més estranyes teories de la conspiració sobre l’11-M. Quan algú els feia veure el poc sentit d’anar mantenint el discurs que ETA hi havia tingut alguna cosa a veure, ells responien amb un còmode comodí: només volem saber la veritat. Perseguir la veritat és lloable. Excepte si ets sobiranista, que aleshores es converteix en "desesperat".

Mai un canvi en el comandament dels Mossos havia estat envoltat de tanta polèmica. El cessament del major Josep Lluís Trapero, el mosso amb més galons de l’estructura, ha estat envoltat d’acusacions de purga política que el Govern nega i l’oposició vol que s’investiguin en una comissió parlamentària. Les conseqüències d’aquest moviment de plaques tectòniques no s’han acabat.

El cas Macedònia, la trama de corrupció policial que va arribar a apuntar al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, per la seva relació amb un confident i líder d'una banda de narcotraficants, ha arribat a judici descafeïnat després de més de dotze anys d'investigació. Durant l'última dècada la causa ha fet diversos girs de guió. L'últim l'ha protagonitzat la defensa d'aquest confident, sobre qui gira tota la trama, que va apuntar a l'excomissari de la Policia Nacional, José Manuel Villarejo, com l'artífex del cas, per desprestigiar Trapero i el cos dels Mossos d'Esquadra. L'advocat de l'acusat va demanar que l'Audiència de Barcelona que jutja el cas cités Villarejo a declarar com a testimoni, però el tribunal ho ha rebutjat. Les magistrades del cas desvinculen l'excomissari de la trama. Argumenten que les "coincidències" entre el cas Villarejo i el cas Macedònia són únicament això, casualitats, i que els dos casos són "diferents".

La sentència de l’Audiència Nacional que absolia de totes les acusacions Josep Lluís Trapero –després de tres llargs anys de processament per a un treballador públic que no havia d’expiar faltes que no eren seves– i la seva defensa de l’actuació del cos dels Mossos d’Esquadra durant el setembre i l'octubre de 2017 va significar que el major fos assenyalat per l’extrema dreta espanyola com un gran enemic, ja que va aportar una curosa verificació professional que desmuntava la suposada rebel·lió basada en l’existència d’un cos armat amb més de 17.000 agents disposats a avalar una insurrecció.

El conseller de l'Interior, Joan Ignasi Elena, ha destituït el major Josep Lluís Trapero com a cap dels Mossos i ha impulsat una remodelació de la cúpula del cos poc més d'un any després que el seu antecessor, Miquel Sàmper, el restituís en el càrrec un cop va ser absolt dels delictes de rebel·lió i sedició per l'Audiència Nacional. La decisió es pren després d'uns mesos de tensió entre la cúpula actual del cos, amb Trapero al capdavant, i la direcció política de la conselleria, amb la qual no hi ha hagut sintonia. El seu substitut serà el comissari Josep Maria Estela, fins ara cap de la regió policial de Tarragona. Juntament amb Estela, Rosa Bosch i Eduard Sallent s’incorporaran a la nova cúpula directiva del cos de Mossos.

El cap dels Mossos d’Esquadra, el major Josep Lluís Trapero, hauria visitat el Palau de la Zarzuela fa un mes, segons ha publicat La Razón. El diari no detalla amb qui va ser la trobada ni què s’hi va tractar. La Razón ha explicat, com també ha pogut confirmar l’ARA, que el 15 de juliol el major va ser a Madrid i va fer diverses visites. Segons el rotatiu, va tenir reunions al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional, per als quals els Mossos treballen com a policia judicial, a més de la Zarzuela. Des dels Mossos no comenten res perquè al·leguen que no difonen l’agenda del major. Fonts de la conselleria d’Interior, per la seva banda, han manifestat que al departament no sabien que s'haguessin fet aquestes reunions, però creuen que en tot cas van ser "operatives".

L’excomissari més conegut de les clavegueres de l’Estat i peça clau de l’operació Catalunya, José Manuel Villarejo, va arribar a conspirar per implicar l’actual major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero –quan era un comandament de policia judicial del cos–, en un cas de drogues fabricat a mida per aconseguir que el jutge Baltasar Garzón li punxés el telèfon. Això és el que s’entén de la gravació d’una conversa que s’ha incorporat en una causa que investiga el jutge de l’Audiència Nacional Manuel Garcia-Castellón i a la qual ha tingut accés l’ARA. Dues fonts diferents que en coneixen les veus han identificat els tres interlocutors com a Villarejo, el seu estret col·laborador Antonio Giménez Raso, que també era policia, i l’excap de la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals (UDEF) José Luis Olivera, que més tard va arribar a dirigir el Centre d’Intel·ligència Contra el Terrorisme i el Crim Organitzat. Raso i Olivera també estan implicats en l’anomenada operació Catalunya contra els polítics independentistes.

La sentència de l'Audiència Nacional que va absoldre Josep Lluís Trapero, Teresa Laplana, Pere Soler i Cèsar Puig no ha estat recorreguda a la Sala d'Apel·lacions. És, per tant, res judicata, representada per la sentència ferma.

"Un ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves ni ha de ser víctima de la impotència ni de l’egoisme de l’Estat”. Són paraules de Manuel Alonso, el ministre de Gràcia i Justícia del rei Alfons XII i pare de la llei espanyola d’enjudiciament criminal de 1882, que continua vigent. L’advocada Olga Tubau les va pronunciar, amb llàgrimes als ulls, al final del judici contra el major Trapero. Alonso era un monàrquic, conservador i centralista espanyol. Segur que l’advocada ho va tenir en compte quan va triar la cita per demanar l’absolució del seu client a l’Audiència Nacional.