Al final d’aquest article us plantejaré una endevinalla. Abans, però, posem-nos en situació.

"Es diu regulació en vena o es diu comunisme". Així ha definit el president de la patronal espanyola CEOE, Antonio Garamendi, la idea de Junts de multar les empreses que no tornin a Catalunya després d'haver-ne sortit l'octubre del 2017, que tampoc ha rebut el vistiplau dels socialistes. "Aquesta és la millor fórmula perquè no se'n creï cap ni una", ha dit Garamendi en una entrevista a RNE aquest dimarts al matí. El president de l'organització empresarial ha qüestionat fins i tot que la proposta càpiga a la Constitució i ha apuntat, en línia amb el que Foment del Treball fa temps que defensa, que el que s'ha de fer és generar un clima de confiança: "Això no es fa dient que si no vens et multo. Jo desitjaria que tornessin, però s'ha de generar el clima", ha afirmat.

Des de fa sis anys, les rodes de premsa de resultats trimestrals dels bancs catalans amb seu en terres valencianes compten amb un nou element en la seva litúrgia. En algun moment, algun periodista dels mitjans catalans alça la mà i formula una versió d’aquesta pregunta: “¿Es plantegen la decisió de retornar la seu social a Catalunya?” La pregunta sol anar acompanyada de somriures dels assistents en un acte on tothom en sap la resposta. Qui ha hagut de respondre-la han estat els successius presidents i consellers delegats de CaixaBank i del Banc Sabadell: Jordi Gual, José Ignacio Goirigolzarri, Gonzalo Gortázar, Josep Oliu, Jaume Guardiola i César González-Bueno. Tots ells, amb paraules mesurades, han donat cíclicament formes diverses a una negativa que mai ha deixat de ser rotunda. 

Aquest grup empresarial ha anunciat la voluntat de, mitjançant una fusió inversa, radicar-se als Països Baixos. Des del punt de vista estrictament econòmic té poques conseqüències, ja que fa temps que va deixar de ser una empresa espanyola. De fet, amb el començament d’aquest segle es va anar convertint en una corporació multinacional conformada per centenars de filials, 65 de les quals operen en paradisos fiscals. L’activitat a Espanya no arriba ni tan sols al 20% del seu negoci. Hi té les arrels, però l’arbre ha crescut més enllà de les fronteres. Els diners i encara menys les grans empreses que es deuen a accionariats només pendents dels dividends repartits no tenen “pàtria”. Com totes les grans corporacions ençà de la globalització econòmica, que va començar ja fa gairebé quaranta anys, el seu àmbit d’acció és el món, i tant en la producció com en la radicació, però especialment en funció de la fiscalitat, són d’on convé o d’enlloc.

Mediaset, el conglomerat audiovisual de l'ex primer ministre Silvio Berlusconi, va ser només una de les últimes grans empreses italianes que va traslladar la seva seu legal als Països Baixos, el mateix moviment que aquesta setmana ha anunciat la constructora espanyola Ferrovial i que ha propiciat una forta polèmica. Mediaset va fer-ho a finals del 2019 amb la creació d'una nova empresa matriu a Holanda denominada MFE-Media for Europe. Tanmateix, malgrat el canvi de localització, va mantenir la seva cotització a les borses de Madrid i Milà. La decisió no va sorprendre a Itàlia, on hi ha una llarga tradició de companyies pàtries que en l'última dècada s'han instal·lat al país de les tulipes.

S’acostuma a dir sovint que, des de fa més d’un segle, els sectors amb una influència determinant sobre l’economia i la política espanyoles són la banca, les elèctriques i l’obra pública, als quals s’han afegit més recentment les companyies de telecomunicacions. En aquesta elit privilegiada d’empreses influents hi ha una família que hi viu instal·lada des de fa més de 70 anys: són els Del Pino, propietaris de la constructora Ferrovial. Des del punt de vista purament monetari, se'n pot dir que l’actual cap de família, Rafael del Pino y Calvo-Sotelo (1958), ocupa el tercer lloc a la llista dels més rics de l’Estat, només superat per dos membres del clan Ortega (Zara), amb un patrimoni estimat de 3.800 milions d’euros. Però els Del Pino són molt més que una xifra milionària: són bona part de la història de l’obra pública espanyola.

“Recompensar la lleialtat a Espanya i els mèrits ciutadans i estrangers en bé de la nació i molt especialment en aquells serveis excepcionals fets en favor de la prosperitat dels territoris americans i ultramarins”. Amb aquesta intenció el rei d’Espanya Ferran VII de Borbó va crear l’any 1815 el Reial i Americà Orde d’Isabel la Catòlica. La distinció s’atorga encara en reconeixement als serveis en favor d’Espanya, sempre que vingui signada pel Gran Mestre de l’Orde –que és ara per ara Felip VI, descendent del creador– i el seu canceller –el ministre d’Exteriors, ara Arancha González Laya.

Jordi Molins ha entrat al consell d’administració de Ciments Molins, la companyia familiar que porta el seu cognom, segons va informar la cimentera en una notificació a la CNMV, el regulador de la borsa. El nou conseller ha sigut molt crític amb la gestió de la companyia en els últims temps.

Ha plogut bastant des que el 2012 Andreu Mas-Colell va defensar que la comissió de caixes d'estalvi del Parlament de Catalunya no fes venir els presidents de CaixaBank i el Banc Sabadell. “Anem amb compte a l'hora de posar el dit a l'ull a empreses privades amb seu a Catalunya –va dir l'aleshores conseller d'Economia–, perquè pot ser que un dia aquestes empreses decideixin posar-se on el Parlament no els posi el dit a l'ull”. La cambra catalana va decidir llavors no citar ni Isidre Fainé ni Josep Oliu, però, vuit anys després i amb les seus dels dos bancs ja lluny de Catalunya, els dos banquers finalment sí que hi han passat. En aquest cas per explicar, precisament, per què van traslladar la seu social al País Valencià després de l'1 d'Octubre i sobre les pressions que van rebre aquells dies.

La presidenta del Parlament d'Andalusia, Marta Bosquet (Cs), ha defensat aquest divendres que la delegació que el govern andalús vol obrir a Barcelona ha de servir per "captar" les empreses catalanes que se sentin "desemparades" davant el "desafiament independentista".

La divisió a Ciments Molins pel trasllat de la seu social l'octubre del 2017 ha pujat de nivell. Després de veure com la direcció de la companyia, una de les principals empreses familiars de Catalunya, ignorava repetidament les seves peticions de reconsiderar el canvi de domicili, un grup d'accionistes –tots ells membres de la família Molins– han decidit portar el cas als tribunals, segons ha pogut saber l'ARA.

Un total de 5.454 empreses han portat la seva seu social fora de Catalunya des de finals del 2017 –coincidint amb la consulta independentista convocada per la Generalitat l'1 d'octubre– fins al primer semestre d'aquest any, segons les dades del Col·legi de Registradors d'Espanya. Aquests trasllats, però, sovint no han estat reals tal com va recollir l'ARA la setmana passada. Al costat contrari, des del quart trimestre del 2017 fins ara, 1.374 empreses han traslladat la seva seu social a Catalunya. Amb aquestes xifres, Catalunya presenta un saldo negatiu superior a les 4.000 empreses, fet que la situa al capdavant de les comunitats autònomes per pèrdua de companyies.

Aquests dies fa dos anys que es va iniciar una inesperadament gran fuga de seus socials que van abandonar Catalunya per ubicar-se a altres territoris d’Espanya. La possibilitat que els bancs traslladessin la seu en funció del que passés en el Procés sobiranista ja feia temps que es comentava en veu baixa en determinats passadissos i despatxos. Ara bé, quan va passar (no oblidem que l’Estat hi va jugar el seu paper fent una retirada massiva de milers de milions en dipòsits), l’impacte va ser tan gran que moltes empreses es van espantar i van seguir els seus passos. En aquests dos anys he parlat amb nombroses empreses que van traslladar el domicili social, i moltes de les que no estaven a l’Íbex-35 reconeixen que la sortida dels bancs va ser decisiva perquè ells també decidissin fer el pas. Es van espantar en veure la fuga de les entitats financeres i van fer les maletes. L’efecte bola de neu va existir.

Dos anys després de l'operació política que va portar centenars d'empreses a traslladar la seva seu fora de Catalunya, l'ARA ha demostrat que en molts casos aquests canvis han sigut merament administratius, cosmètics, fins al punt que corporacions establertes a Catalunya que facturen centenars de milions d'euros l'únic que tenen a Madrid és un despatx en un edifici d'oficines. Això, en primer lloc, ens hauria d'alegrar perquè és la demostració pràctica que la tan publicitada "fuga d'empreses" pel procés sobiranista no ha tingut, almenys encara, cap efecte concret en l'economia real (si n'exceptuem, potser, els viatges dels directius per celebrar els consells d'administració).

“Per ara només celebrem a Madrid els consells i la junta d’accionistes, però el problema és que, si continuem molt de temps a Madrid, a la llarga haurem de traslladar-hi gent”. Així s’explicava Joan Molins, president de la històrica empresa cimentera que du el seu cognom, el setembre passat en una entrevista a La Vanguardia. De les paraules de Joan Molins se’n desprenia que celebrar a Madrid els consells d’administració i les juntes d’accionistes no era suficient, ja que la legislació espanyola obliga les empreses a tenir la seu allà on hi hagi “el centre de la seva efectiva administració i direcció”.

"No comentem res sobre la procedència dels moviments de comptes". Així ha respost aquest divendres Gonzalo Gortázar a les preguntes de l'ARA sobre la multimilionària retirada de dipòsits que l'Estat va dur a terme l'endemà del referèndum de l'1 d'Octubre mitjançant empreses públiques i administracions.

"Es van utilitzar les empreses per fer fracassar la independència. Les pressions, les retirades de dipòsits, el decret... L’objectiu era provocar un efecte crida. Us agraeixo que n’hàgiu demanat la derogació. Gràcies, Pimec, per fugir dels discursos catastrofistes". Són les paraules que el president Torra va adreçar ahir al president de la Pimec, Josep González. González, que va demanar a l'executiu de Pedro Sánchez que derogui el decret que va facilitar el trasllat de seus socials d'empreses catalans a diferents punts d'Espanya, va urgir els governs català i espanyol a "construir veritables ponts de diàleg".