Des de fa sis anys, les rodes de premsa de resultats trimestrals dels bancs catalans amb seu en terres valencianes compten amb un nou element en la seva litúrgia. En algun moment, algun periodista dels mitjans catalans alça la mà i formula una versió d’aquesta pregunta: “¿Es plantegen la decisió de retornar la seu social a Catalunya?” La pregunta sol anar acompanyada de somriures dels assistents en un acte on tothom en sap la resposta. Qui ha hagut de respondre-la han estat els successius presidents i consellers delegats de CaixaBank i del Banc Sabadell: Jordi Gual, José Ignacio Goirigolzarri, Gonzalo Gortázar, Josep Oliu, Jaume Guardiola i César González-Bueno. Tots ells, amb paraules mesurades, han donat cíclicament formes diverses a una negativa que mai ha deixat de ser rotunda. 

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha carregat aquest dijous directament contra Rafael del Pino, president de Ferrovial, per la seva intenció de traslladar la seu de l'empresa de Madrid als Països Baixos. Sánchez, des de Dinamarca, ha assegurat que els empresaris tenen una enorme responsabilitat social en la societat "en què neixen i desenvolupen tota la seva acció" i que, a més, a Espanya hi ha exemples "extraordinàriament positius" de grans empresaris compromesos amb el seu país. "Per descomptat, amb aquest anunci, no és el cas del senyor del Pino", ha sentenciat. El president de l'executiu ha dit que el govern seguirà aquest cas i comprovarà que s'ajusti a la legalitat.

En els últims anys la informació econòmica s’ha vist impregnada d’un intens aroma polític que ha arribat a l’extrem que gairebé qualsevol notícia sobre empreses es pot llegir també des d’aquesta òptica. Les finances en són, potser, el millor exemple. La decisió del Banc Sabadell i de CaixaBank d’endur-se les seves seus socials de Catalunya després de l’1-O (en una decisió que, com l’ARA va desvelar, va comptar amb pressions coordinades de la Moncloa, la Casa Reial i grans empreses públiques que en van retirar dipòsits) ha fet que, des d’aquell any, de vegades es qüestioni la catalanitat de totes dues entitats.

Jordi Molins ha entrat al consell d’administració de Ciments Molins, la companyia familiar que porta el seu cognom, segons va informar la cimentera en una notificació a la CNMV, el regulador de la borsa. El nou conseller ha sigut molt crític amb la gestió de la companyia en els últims temps.

Ha plogut bastant des que el 2012 Andreu Mas-Colell va defensar que la comissió de caixes d'estalvi del Parlament de Catalunya no fes venir els presidents de CaixaBank i el Banc Sabadell. “Anem amb compte a l'hora de posar el dit a l'ull a empreses privades amb seu a Catalunya –va dir l'aleshores conseller d'Economia–, perquè pot ser que un dia aquestes empreses decideixin posar-se on el Parlament no els posi el dit a l'ull”. La cambra catalana va decidir llavors no citar ni Isidre Fainé ni Josep Oliu, però, vuit anys després i amb les seus dels dos bancs ja lluny de Catalunya, els dos banquers finalment sí que hi han passat. En aquest cas per explicar, precisament, per què van traslladar la seu social al País Valencià després de l'1 d'Octubre i sobre les pressions que van rebre aquells dies.

La divisió a Ciments Molins pel trasllat de la seu social l'octubre del 2017 ha pujat de nivell. Després de veure com la direcció de la companyia, una de les principals empreses familiars de Catalunya, ignorava repetidament les seves peticions de reconsiderar el canvi de domicili, un grup d'accionistes –tots ells membres de la família Molins– han decidit portar el cas als tribunals, segons ha pogut saber l'ARA.

Un total de 5.454 empreses han portat la seva seu social fora de Catalunya des de finals del 2017 –coincidint amb la consulta independentista convocada per la Generalitat l'1 d'octubre– fins al primer semestre d'aquest any, segons les dades del Col·legi de Registradors d'Espanya. Aquests trasllats, però, sovint no han estat reals tal com va recollir l'ARA la setmana passada. Al costat contrari, des del quart trimestre del 2017 fins ara, 1.374 empreses han traslladat la seva seu social a Catalunya. Amb aquestes xifres, Catalunya presenta un saldo negatiu superior a les 4.000 empreses, fet que la situa al capdavant de les comunitats autònomes per pèrdua de companyies.

Aquests dies fa dos anys que es va iniciar una inesperadament gran fuga de seus socials que van abandonar Catalunya per ubicar-se a altres territoris d’Espanya. La possibilitat que els bancs traslladessin la seu en funció del que passés en el Procés sobiranista ja feia temps que es comentava en veu baixa en determinats passadissos i despatxos. Ara bé, quan va passar (no oblidem que l’Estat hi va jugar el seu paper fent una retirada massiva de milers de milions en dipòsits), l’impacte va ser tan gran que moltes empreses es van espantar i van seguir els seus passos. En aquests dos anys he parlat amb nombroses empreses que van traslladar el domicili social, i moltes de les que no estaven a l’Íbex-35 reconeixen que la sortida dels bancs va ser decisiva perquè ells també decidissin fer el pas. Es van espantar en veure la fuga de les entitats financeres i van fer les maletes. L’efecte bola de neu va existir.

Amb 82 anys, Francesc Cabana segueix en actiu, atrafegat a la quarta planta de la seu de l’Enciclopèdia Catalana. Hi ocupa un ampli espai carregat de llibres, documents i diaris antics i mostra, orgullós, el seu últim projecte: una biografia de Francesc Moragas, fundador de La Caixa, que li ha encarregat la Fundació de l’entitat. Cabana és potser la memòria més llarga del món de l’empresa catalana i, tot i que no vol acarnissar-s’hi, no amaga el desengany amb els canvis de seu de moltes empreses catalanes en els últims dies.