Aquesta setmana passada es presentava l’informe del Defensor del Poble sobre les violències sexuals a l’Església. L'informe, més enllà de les dades, suposa un pas essencial per pal·liar el menysteniment, el silenci i l’abandonament que han patit aquestes víctimes per part de les institucions i molt sovint també per part de la societat. Només podrem respondre al seu dolor posant-les al centre, escoltant el que necessiten i el que demanen. I això cal fer-ho independentment de si en l’informe el càlcul de la incidència és més o menys aproximat –un debat que ha captat part de l'atenció aquests dies–. Amb el deute humà que tenim amb aquestes persones, situar el debat en el volum del fenomen és una altra forma de revictimització, perquè estem altre cop posant el focus on no toca, perdent l'oportunitat de parlar d’elles, de per què han estat silenciades, o no prou (o gens) reconegudes. Recordem que encara hi ha sectors de l’Església que intenten negar aquesta realitat històrica (i global).

Hi ha qui sembla que neix amb un do per arreglar coses. L'Armen Grigoryan havia après de manera autodidàctica a muntar i desmuntar ordinadors i mòbils. Uns amics van portar un dispositiu a reparar i, després del desastre que els van fer, es va dir: "Ho puc fer jo". Va pensar en un negoci de venda de components amb un punt de recollida física, però la idea va virar cap a la botiga de reparació de mòbils i ordinadors Movil Clinic, que va inaugurar el 2015 a Còrsega 567. Durant la pandèmia en va obrir una segona a Gran de Gràcia 161, on atén en Raúl Barnés, de 32 anys. Procuren treballar amb rapidesa, perquè el mòbil s'ha convertit en una part més del nostre cos i els reparadors en el seu metge. "Aquí teniu els doctors. Per arribar al problema necessito saber què ha passat", afirma Barnés amb motiu. Hi ha qui sent vergonya de dir que el mòbil li ha caigut al vàter, tot un clàssic, però deixeu-vos de circumloquis: com més aviat reveleu què ha passat, més opcions d'èxit tindrà la reparació.

La vida fa girs inesperats. En Jonathan Rodríguez va traslladar-se a Barcelona el 2020 en plena pandèmia per continuar els seus estudis d'educació física. Les dificultats per convalidar les assignatures que ja havia cursat a l'Uruguai i les oportunitats que convé aprofitar quan es presenten han fet que des de l'1 de desembre s'hagi fet càrrec de Zuri Bike. És una botiga de reparació de bicicletes a Diputació 113, just al davant d'un dels carrils bici més veterans de Barcelona. "Tot ha anat molt ràpid i encara ho estic assimilant", confessa Rodríguez. A l'Uruguai ja anava en bici i aquí havia treballat fent manteniment de bicicletes per a turistes, però assumir un negoci és tota una altra cosa. Rodríguez sent cert respecte pel pas que acaba de fer, però és veure'l i endevinar que té un gran futur al davant: s'hi mira perquè tot surti bé, acaba de fer un curs de reparació a l'Escola de Mecànica de Bicicletes (EMEB) i als migdies no deixa la botiga encara que abaixa la persiana per dinar perquè vol tenir-ho tot a punt.

Un establiment gairebé centenari, com és el cas de reparació de calçat Castelló, és un bon testimoni de com evolucionen les coses. Aquesta botiga va néixer el 1927 de la mà del Joan, l'avi de Pere Castelló, que és la tercera generació que regenta el negoci. Com era habitual a l'època de l'avi, feien sabates a mida, a més de reparar. El pare del Pere, l'Ernest, va aprendre l'ofici a la mili, mentre que el Pere ho va fer a la botiga. Les modes van portar-los a forrar de roba les sabates, una feina en cadena on participaven el pare del Pere, la mare, la Teresa Freixes i, si calia, fins i tot l'Ernest, que és el germà del Pere. Després d'uns anys sense saber gaire bé què fer a la vida, al voltant del 2000 el Pere va prendre el relleu del negoci (primer eren a Diputació i ara a Urgell 75). "Vaig veure que si la reparació es feia bé, tindria sortida", rememora. Aquest 7 de gener el Pere compleix 49 anys, no s'imagina fent altra cosa que de sabater i des de bon principi ha procurat dignificar un ofici que no sempre ha estat ben valorat, potser perquè el calçat és la part de la indumentària que toca a terra.

El febrer de 2020, la Universidad Carlos III publicava una investigació que confirmava el que les professionals del dret detectem cada dia. Tant en la via penal, a través de la indemnització fixada en la condemna, com en l’atorgament de les ajudes per a víctimes de violències sexuals, l’administració falla. Algunes dades de la investigació són indigeribles: la meitat de les perjudicades perceben la quantitat irrisòria de 166 euros i triguen cinc anys de mitjana a percebre-la.