Estem en un moment especialment important per a Catalunya, en el qual, amb la negociació d’un nou acord econòmic amb l’Estat, pot augmentar la sobirania real i els recursos de què disposa el país, i, per tant, aconseguir una part d’allò que s’intentava amb la independència. No tot, és evident, però sí, segons el resultat al qual s’arribi, una millora substantiva per a la hisenda catalana. 

Sempre que parem atenció als que en saben, es fa (encara més) palès com la mirada nacionalista interfereix i distorsiona qüestions que en principi són de ciència i tècnica. Aquest dimarts, a El matí de Catalunya Ràdio d’estiu, l’economista i catedràtic de la UPF Oriol Amat va fer una exposició clara i ben explicada sobre el finançament econòmic, com també en fan sovint Guillem López-Casasnovas o Andreu Mas-Colell. Resumint, el problema segueix sent que les autonomies que més aporten a la caixa comuna (Catalunya, i també les Balears i el País Valencià) són les que menys retorn reben per part de l’estat espanyol. La solució, o bona part de la solució, passaria per l’aplicació del principi d’ordinalitat, incorporat fa quasi vint anys a l’Estatut de 2006 però encara per estrenar. Aplicar-lo, com s’aplica a estats del nostre entorn com Alemanya o el Canadà, significaria que Catalunya (i les Balears, i el País Valencià) aportarien, però també rebrien recursos, d’acord amb l’ordre que ocupen en l’escala de riquesa. Fer això no sortiria debades: que Catalunya rebi el retorn que li correspon implica que altres comunitats rebin menys, o bé que l’Estat inverteixi més en la seva despesa en les administracions territorials.

Els atributs que ens ha donat la natura, els que hi hem bastit a sobre i la seguretat que ofereix la pertinença a la UE fan de Catalunya un magnet d’alta potència en l’atracció de visitants. D’oci: turistes de festa, de festival, de celebració esportiva, de cultura, de sol i platja. De vida: jubilats de tot Europa que esdevenen residents, nòmades digitals. D’estudis. De feina: participants en conferències, fires i trobades de negocis o científiques, professionals que s'estaran uns anys entre nosaltres, etc.

El Tribunal de Comptes ha comunicat aquest dimarts a 34 excàrrecs del Govern –inicialment n'hi havia sota la lupa 42– les fiances que els reclama per les despeses en política exterior i del Diplocat del 2011 al 2017. Es tracta d'un informe de 504 pàgines, conegut com a acta de liquidació provisional, que dona per tancada la instrucció i imposa una fiança de més de 5,4 milions d'euros per abordar el procediment, perquè més endavant està previst que es faci un judici –tot i que el Tribunal de Comptes no té capacitat per jutjar, és un procediment administratiu– per decidir quina serà la xifra final de la multa per responsabilitat comptable.

La repressió de l'Estat contra tot el que tingui relació amb l'independentisme, o bé amb el referèndum de l'1 d'Octubre o la consulta del 9 de Novembre, és intolerable. El Tribunal de Comptes persegueix 39 exmembres del govern de Catalunya per les despeses dedicades del 2011 al 2017 a l'acció exterior de la Generalitat. Una acció exterior desenvolupada per afavorir l'atracció d'inversions, els intercanvis comercials per posicionar Catalunya i el seu ecosistema productiu i de coneixement al món. Una estratègia orientada a la creació d'oportunitats i llocs de treball que fins i tot ha estat reconeguda internacionalment com a millor estratègia de captació d'inversions del sud d'Europa (fDi, Financial Times).

Amb els fons del Next Generation aspirem a enfortir el sistema de salut, a contribuir significativament als objectius descarbonitzadors de l’Acord de París, assumit amb entusiasme per la Unió Europea, i a culminar la digitalització de l’administració pública i de l’economia. Hi ha quelcom de comú en aquestes tres propòsits: tots interpel·len els sistemes de recerca i innovació. Sense avenços científics i tecnològics importants no farem via i sense que els adoptin les empreses tampoc.

Hauríem de ser optimistes. La segona onada de la pandèmia serà menys severa que la primera i ens ve acompanyada d’una llum que brilla més i més al final del túnel. Les vacunes arriben i tot indica que, en combinació amb l’esperit de supervivència, seran prou efectives. L’hivern encara serà hivern, però l’estiu serà estiu.

Si hi ha dos noms íntimament lligats a la idea d’innovació i creativitat a Catalunya són els del cuiner Ferran Adrià i l’economista Andreu Mas-Colell. Cadascú en el seu àmbit, han excel·lit en aquest camp, i per això resultava tan interessant veure’ls tots dos en un webinari organitzat per l’ARA titulat La importància del coneixement en el món de l’empresa i moderat per la directora del diari, Esther Vera.

Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) passa les vacances a Palafrugell i atén l’ARA per videoconferència. Li preocupa que els diners europeus no es gestionin bé i es perdi una oportunitat històrica.

El treball a distància sempre ha existit. El que és nou, i ha esdevingut evident durant la pandèmia, és que les tecnologies de la informació i la comunicació han obert la possibilitat que moltes empreses puguin organitzar el treball des de la centralitat d’aquesta opció i que, com a conseqüència, la força de treball de l’empresa no es concentri en seus sinó que es dispersi territorialment. Les implicacions d’aquest fet per a l’economia general d’un país poden ser importants.

El CO 2 que aboquem a l’atmosfera és una amenaça de primer ordre per al futur de la humanitat. Però, alhora, el repte que representa la descarbonització és un dels mes difícils a què s’ha hagut d’enfrontar. El CO 2 és un enemic insidiós: no es veu ni es nota. No és com les emissions de partícules que ens asfixien allà on es produeixen. El CO2 que es genera en un lloc concret es dispersa per tot el món. És ben bé com la història de la granota que mor bullida sense adonar-se’n. Amb el Protocol de Mont-real (1987) el món va saber solucionar un problema similar (el forat de l’ozó). Però el cas del CO 2 és més complex. Per més que els beneficis de descarbonitzar siguin molt grans, ho són a llarg termini, mentre que els costos d’una aturada abrupta serien enormes i a curt termini. El camí només pot ser gradual. Intueixo que aquest camí passa per la generalització d’una convicció moral molt forta contra el consum de carboni. Un sentiment de repugnància com el que senten molts vegetarians davant la carn. Si, com a conseqüència d’això, arribéssim a un punt en el qual, a més dels Acords de París, tinguéssim molt compromesos Europa i uns EUA post-Trump, ja seria possible estendre bones pràctiques a la resta del món, jugant amb l’incentiu de l’accés als mercats europeus i americans. Però, si bé aquest pot ser el camí, quin pot ser el ritme?

El record de les retallades ens ha fet oblidar que la reacció a la caiguda de Lehman Brothers el setembre del 2008 va passar per una primera fase keynesiana: la política monetària va ser complementada vigorosament amb despesa a dèficit. A Espanya va ser el pla E de Zapatero, popularment conegut com el pla de les voreres. A Europa, però, aquesta fase va durar poc. Ja el 2009, amb la sotragada grega i l’inici de la crisi de l’euro, Alemanya i el nord d’Europa van imposar l’ortodòxia fiscal.

Dijous passat es van produir dues notícies que, de nou, fan centrar l’atenció en el tema aeroportuari. Una és d’aquí: al Cercle d’Economia el president d’Aena, Maurici Lucena, va presentar el projecte de desenvolupament de l’aeroport del Prat. L’altra ens ve del Regne Unit: la Court of Appeals britànica ha bloquejat el projecte de nova pista de Heathrow. La novetat és que no ho fa invocant l’impacte sobre l’entorn immediat, que fins ara havia estat la raó per a una intensa controvèrsia, sinó l’obligació del govern de complir amb el compromís britànic sobre emissions de CO 2, pres en l’Acord de París.

És previsible que les negociacions entre els governs espanyol i català es desenvolupin formalment a dos nivells. Un, que culminaria amb acord i consulta, és el de la taula de diàleg, centrada en la resolució del conflicte polític. Una apreciació realista de la situació ens ha de portar a concloure que aquestes negociacions seran lentes, i a desitjar que la impaciència no les malmeti. La persistència de la repressió fa difícil el seu progrés. Una de les raons per les quals Òmnium ha proposat que l’amnistia sigui part de l’acord polític és que elimina la possibilitat de prolongació de la repressió. Si una modificació del concepte de sedició en el Codi Penal té un efecte positiu sobre els presos, me n’alegraré. Però ¿qui ens garanteix que el Tribunal de Cuentas, o algun fiscal o jutge, o ves a saber qui, no insisteixi en l’actitud repressora? S’està discutint a l’Audiència Nacional si la responsabilitat civil prescriu. Només una amnistia ofereix garanties d’acabament.