Dos personatges més grans que la vida, el convuls i apassionant context historicopolític que va propiciar que es coneguessin, la consciència sempre viva del lector que, d’aquella coneixença, en va sortir un clàssic de la literatura política i moral que fa cinc segles que es llegeix i és influent: aquestes són les matèries primeres d’Avui, com ahir, una novel·la menor però interessant que el prolífic escriptor britànic William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va publicar el 1946 i que ara Navona ha recuperat en català en una traducció d’Elisabet Ràfols.

Podrem llegir per primer cop en català els contes de l’escriptor nord-americà Stephen Dixon (1936-2019), un dels pares espirituals d’autors com ara George Saunders, amb qui els contes de Dixon comparteixen el fet de ser peculiars, originals i idiosincràtics però de tota una altra manera, també perquè van ser escrits molts anys abans, durant els vuitanta. És ara que ens adonem de qui era el pioner, per la qual cosa hem d’agrair l’esforç d’editorials com La Segona Perifèria, que ens ajuden a completar filiacions literàries.

David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un narrador, articulista i traductor andorrà que també ha fet incursions puntuals en la poesia i l’assaig. Després de Cartes mortes, la ficció més marciana mai sortida de ploma andosina i de la sensacional faula distòpica Res no és real, ara LaBreu Edicions li publica La Torre dels Russos, un treball d’investigació entre la ficció i la realitat sobre els misteris que envolten aquest famós edifici d’Andorra, un casalot ubicat al solà de Santa Coloma, en un paratge bucòlic de rouredes i prats a mig camí de la Margineda.

Reconec que Un lloc per a en Mungo, la segona novel·la de l’escocès Douglas Stuart (1976), d’entrada pot fer una mica de peresa. Al cap i a la fi, explica una història que ja hem vist i ja hem llegit en desenes de pel·lícules, de telesèries i de novel·les: l’entrada en el món dels adults d’un noi que no és com els seus esperen que sigui ni tampoc com a ell li convindria ser si aspira a sobreviure en un entorn difícil i ple de prejudicis.

L’Anna i en Tom, que són parella, protagonitzen aquesta història. Ells dos i la ciutat de Berlín, que és on s’han instal·lat. Som a la segona dècada dels dos mil (la història s’acaba el 17). Treballen com a creatius: és a dir, com a dissenyadors gràfics. Mengen sa, abracen idees progressistes, consumeixen cultura pels quatre costats, són —no només per feina— addictes a les xarxes socials. Com una mena de hipsters que, tot i això, fan cara de poder-se fotre dels hipsters. Viuen la vida que han triat (¿qui ho pot dir, això?). L’excepció entre la seva colla d’amics de sempre i la parentela: “La forma de vida adulta suggerida per les seves famílies i tan escrupolosament escenificada per les seves amistats era el guió d’una altra generació”. Ells són molt del segle. El negoci els rutlla. Però es comencen a avorrir: “Feien per diners allò que temps enrere havien fet per passió”. Llavors tenen l’oportunitat de passar uns mesos a Lisboa i, d’aquí, saltaran a Sicília. En el fons, però, senten que la seva ciutat és Berlín. De moment, no tenen problemes de calés, malgrat que la feina sembla que disminueixi. Al final, l’Anna heretarà una mansió d’un oncle seu. El lector pensa (o aquest lector, si més no, pensa): qui pogués plorar amb els seus ulls!

Virginia Woolf vivia a través dels llibres. Els llibres eren les seves ulleres, la seva manera de mirar el món. Sense els llibres, Virginia Woolf no seria ella, sinó una dona anònima nascuda a Londres l’any 1882, tal vegada una mica depressiva però que potser no s’hauria suïcidat al bell mig de la Segona Guerra Mundial.

Hector H. Munro, Saki, tota una referència en el cànon anglosaxó del relat breu satíric, pot sorprendre encara avui per la mirada estranya, gairebé perversa, sobre la condició humana, que només pot provenir d'algú que ho ha viscut tot des d'una perifèria física i emocional. Ateu, homosexual, orfe, anticlerical... Insistim sovint en el reguitzell de desgràcies que el van envoltar: familiars devorats per tigres, una mare envestida per una vaca i ell mateix, encara jove, mort en una trinxera de la Gran Guerra, però no pas en una acció heroica –va treure el cap per renyar un soldat que fumava–. Els contes de Saki ens convencen d'aquest caràcter accidental de la vida que ell va experimentar.

Traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba, Les meves idees estúpides, opera prima escrita per l’italià Bernardo Zannoni (1995), és una faula contemporània sobre els instints més animals. El llibre s’ha convertit en un inesperat bestseller i ha rebut el premi Capiello a la novel·la debut d’un autor italià, el premi Bagutta, el premi Salerno Letteratura i el premi Severino Cesari.

Per adonar-se que el poder determina la realitat, que la fabrica o fins i tot la inventa, n’hi ha prou de fer un cop d’ull a l’actualitat socioeconòmica i política: mentre que les idees sobre immigració d’un partit polític minoritari són, amb raó, titllades de xenòfobes, aquestes mateixes idees, convertides en lleis constitucionals i reforçades i defensades amb violència pels estats, són percebudes i explicades tant pels mitjans de comunicació com per la majoria de la ciutadania com la cosa més normal –més natural– del món.

Pocs escriptors han sabut reflectir tan bé com Albert Camus (Dréan, Algèria, 1913 - Villeblevin, França, 1960) els problemes de l’home del seu temps (és per això, imagino, que van atorgar-li el Premi Nobel de literatura), sense defugir la coherència moral i la qualitat literària. La seva obra, d’un profund revestiment ètic, polític i metafísic, arriba al lector a través de la sensibilitat, a diferència d’un Sartre o d’una Beauvoir, que ho fan més per l’intel·lecte. Una mateixa època sacsejada profundament per la història i discutida per esperits humanament tan contraposats fa l’obra d’aquests pensadors summament interessant. Però Camus tenia raó. I la causa d’aquesta raó és la seva humanitat. I l’arrel d’aquesta humanitat cal buscar-la en el seu origen humil i pobre, a Algèria. El primer home és un punt culminant, un epíleg inacabat on s’exposa la vida; o sigui, el fet d’encarar el sol i la mort per descriure’n l’experiència i la reflexió que pugui suscitar.

Els exemplars de la primera edició, publicats l’any 1966, valien vint-i-cinc pessetes. Fracàs era el número tres de la col·lecció La Novel·la Popular d’Edicions Alfaguara i, si fa no fa, el llibret tenia la mateixa mida que el que ara ha publicat Viena, una mica més gran dels anomenats “llibres de faldriquera”.

L’escriptora i documentalista Anna Pazos (Barcelona, 1991) publica Matar el nervi (La Segona Perifèria), una obra de no-ficció entre l’autobiografia fragmentada, l’assaig literari i la crònica periodística sobre el moment en què s’ha de dir prou a la joventut. Una realitat que es converteix en un retrat generacional escrit per Pazos en primera persona. Cal passar pantalla per alliberar-se d’interrogants i matar el nervi indomable, fugisser, capriciós, que va portar l’autora fins a Grècia, Israel, Turquia i els Estats Units per submergir-se en la història dels orígens seva família. Però el nervi no mor mai quan forma part de l’essència d’algú amb l’obturador sempre obert i la curiositat a flor de pell.

El títol d’aquesta novel·la resulta calculadament polisèmic. Una escola d’escriptura és un lloc real, amb una adreça postal, on diversos professors amb una acreditada experiència literària proporcionen eines sòlides als seus alumnes perquè puguin escriure dignament. Aquest n’és el significat immediat, el primer que ens ve al cap quan hi pensem. Però una “escola d’escriptura” també pot no ser un lloc. L’obra d’un autor que ens fascina en fa, sovint, les funcions. I llavors diem: “Per a mi, els llibres d’Iris Murdoch han estat sempre una autèntica escola d’escriptura”. I és que, llegint —llegint bé—, se sol aprendre tant o més que assistint a un d’aquells cursos d’escriptura que deia.

Als whodunnits novel·lístics d’Agatha Christie, s’hi planteja el misteri d’un assassinat aparentment irresoluble que a la fi sempre és aclarit gràcies a la infal·lible perspicàcia i al geni deductiu d’un inspector (o similar). A El ángel exterminador, Luis Buñuel narra la vetllada d’un grup de burgesos mexicans que un vespre van a una festa i, a l’hora de marxar, no poden sortir del menjador on la celebren, amb tot el que això comporta, al cap de les hores i dels dies –perquè passen hores i dies–, de desaparició de les convencions socials, de degradació de les formalitats, d’esquinçament d’hipocresies i d’erupció de traumes i terrors. A Boogie Nights, Paul Thomas Anderson retrata amb un estil fastuós i amb un bisturí emocional i moral finíssim la indústria cinematogràfica del porno durant les dècades dels 70 i 80.

Jancis Robinson (Regne Unit, 1950) és una de les crítiques de vins més importants del món i el 2018 les enquestes que es varen fer als Estats Units i França la varen considerar com una de les més influents. Aquesta periodista britànica ha dedicat als vins de Mallorca el darrer dels seus articles setmanals al Financial Times, que es va publicar dissabte. Després de recórrer diferents cellers i restaurants de l’illa aquest estiu, la crítica ha fet una classificació dels vins mallorquins que prefereix, a més de destacar la gran quantitat d’etiquetes que s’hi produeixen. "Vaig passar una setmana a l'illa el mes passat i semblava que hi havia noms nous a cada carta de vins", explica a l'article.

Deutsche Oper.- Siegfried, de Richard Wagner, tercer episodi de la Tetralogia a càrrec de Stefan Herheim i dirigit musicalment per Donald Runicles. Era un projecte prepandèmic que es va anar ajornant fins que ha estat possible que la mare de totes les òperes es pogués veure a la capital alemanya, on cada dia quatre teatres omplen les seves funcions com si res. El que resulta una mica estrany és que el mes passat varen exhibir el Götterdamerung, que, com és sabut, es tracta de l’epíleg de la famosa història de tantes històries en què déus, monstres, gegants, herois i princeses a cavall viuen i ens fan viure tot un seguit d’entremaliades situacions que tot plegat formen un precís i alambinat retrat de la condició humana en tots i cadascun dels seus vessants. Potser Siegfried és el menys espectacular dramàticament, però no és menys cert que a partir del tercer acte la música de Wagner agafa més embranzida de la que tenia, segurament gràcies a la pausa obligada per a la composició de la història d’amor foll per excel·lència, com és Tristany i Isolda. La música dirigida per Runnicles va sonar amb tota la seva brillantor i altesa, espectacular i delicada, la quadratura del cercle. Per la seva banda, tampoc no varen semblar poc, sinó el contrari, les veus d’un protagonista encarnat per un Clay Hilley poderós, temprat, precís, mantenint les notes amb la tensió gairebé impossible que demana Wagner a, per exemple, la Cançó de la forja, amb tots els atributs necessaris per donar veu al personatge sense por; per a Nina Stemme com a Brühilde no cal altre adjectiu que l’adient, perfecta, de la mateixa manera que Iain Paterson va fer un bon Rodamon, mentre que Ya Ching Huang com a Mime es va passar de frenada i la comicitat del personatge va esdevenir ridiculesa. La posada en escena semblava una tela de Cristóbal Toral, sembrada de maletes, milers, que volen ser metàfora d’anar d’un lloc a un altre del compositor en un dels seus exilis i amb el Siegfried a mig fer, des de Zuric fins a Tribschen amb no poques estacions. Poca nosa. Enmig de les maletes, un gran piano del qual sortia tot i de tot, a més de servir perquè els cantants fessin com si el tocassin mentre no cantaven, cosa que, a més de no aportar res argumentalment, es convertia en un afegitó innecessari, per ser benèvols en l’adjectivació. Una de freda i una de calenta.