El Barça ja s’ha acomiadat de jugar a Montjuïc, on s’ha estat com a local dues temporades.

Catalunya ha canviat radicalment en les dues últimes dècades. Avui és molt més plural. Hem guanyat en diversitat, en creativitat, en complexitat, en conflictivitat. La cohesió ciutadana és avui més difícil. No hi ajuda gens l’avaria de l’ascensor social, amb la crisi de l’habitatge com a gran generadora de desigualtats. En aquest context, la catalanitat, amb la llengua com a punta de llança, se n’ha ressentit. L'ús social ha reculat. Des del començament del segle XXI, la immigració ha aportat un milió i mig de persones, davant les poc més de 200.000 de creixement natural. És així com hem arribat als 8 milions de catalans. El repte de fer-ne un sol poble, una comunitat diversa però cohesionada, i de tornar a posar-hi el català al cor, fent-lo atractiu a tothom, és tan peremptori com difícil. Som en aquell punt d’equilibri inestable en què un mal pas pot ser irreversible per a l'idioma propi.

El dissabte 3 d'agost, Sebastià Alzamora va publicar en aquest diari una columna titulada "Companys (i altres avenços menystinguts)" que comentava el meu posicionament com a president de la Comissió de la Dignitat pel que fa a la recent declaració de nul·litat del consell de guerra del president Companys. En resposta a aquell article, he de fer constar una sèrie de fets que expliquen el meu posicionament.

La reparació de la memòria del president Companys, detingut (amb la col·laboració necessària dels nazis a França), empresonat, torturat i finalment afusellat pel franquisme el 15 d'octubre de 1940, després d'un judici farsa i un consell de guerra sumaríssim, és una vella i justa reivindicació del sobiranisme català. Aquesta setmana, més de vuitanta anys després, el govern d'Espanya, a petició del Govern de la Generalitat, ha reconegut la nul·litat del judici i el consell de guerra que van condemnar Companys, i els ha considerat il·legals i il·legítims. Així mateix, es declara explícitament que Companys (l'únic president de govern executat pels feixistes en tot Europa) va ser assassinat per la seva militància i pels càrrecs que ocupava, singularment per ser el president de la Generalitat de Catalunya: “per haver estat advocat dels sindicats únics i de la CNT, per haver organitzat la Unió de Rabassaires, per haver estat fundador d’Esquerra Republicana, per haver proclamat la República el 14 d’abril de 1931, i per càrrecs públics exercits durant la Segona República, concretament, per haver ocupat la presidència de la Generalitat”, diu el text que declara la nul·litat de la causa contra Companys. 

Més de vuit dècades després de ser extradit de França, empresonat i torturat als calabossos de Madrid i jutjat al castell de Montjuïc i afusellat de matinada un 15 d'octubre del 1940, la memòria de Lluís Companys continua sent un capítol obert. El Govern ha anunciat aquest dimarts que l'Estat ha reconegut la nul·litat del judici i el consell de guerra sumaríssim que van sentenciar el president. A més, en una carta que el ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica ha fet arribar a la Generalitat es reconeix que Companys va ser represaliat i condemnat per ser el màxim representant de la Generalitat de Catalunya i per la seva militància i ideologia. Per això, considera "il·legals i il·legítims" tant el consell de guerra com les sentències emeses per diversos tribunals contra el president.

Quan el Barça va presentar els pressupostos d’aquesta temporada, a la seu de la Lliga gairebé van tenir un cobriment. Amb el Camp Nou tancat per reformes, l’exili a Montjuïc suposava una ruïna econòmica. "Sabíem que hi perdrien diners, però no tants!", exclama un alt executiu de la patronal. Però el pitjor estava per arribar. Dels 229 milions aconseguits el curs 22-23 es passava a 151 de pressupostats per a aquest 23-24. I, un cop acabat l’any, tan sols se n’hauran aconseguit 130, en realitat. Un centenar de milions de diferència. "Quan veus això entens que tinguin tanta pressa per tornar a casa", admet la mateixa font. Inicialment, s'hi havia de tornar el novembre, però tot apunta que serà al gener del 2025, com a molt aviat.

Encara que dilluns fos festiu a Barcelona (segona Pasqua), hi havia activitat a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. El diumenge anterior el Barça havia disputat l'últim partit de la temporada i l'estadi quedava lliure. L'equip de Barcelona de Serveis Municipals (BSM), l'empresa que gestiona els equipaments de l'Anella Olímpica, va començar a treballar per desfer el camp de futbol i adequar les instal·lacions per als concerts programats durant l'estiu. En un termini de quinze dies quedaran ben poques coses del pas del Barça per Montjuïc. A l'agost, però, es tornarà a muntar tot per acollir-hi novament l'equip blaugrana, en una estada que tothom té coll avall que anirà més enllà del novembre i que s'allargarà fins a principis del 2025.

Quan tenia quatre anys, el pare de Loreto Urraca va marxar de casa i ja no va tornar. No en conserva cap record. "Va desaparèixer d'escena i no el vaig tornar a veure fins que vaig fer 18 anys. Em va trucar i em va dir que em volia veure. Jo no en tenia gens de ganes, però vaig dir que sí per educació. No va ser gaire agradable. Aquell dia el vaig conèixer a ell i als meus avis", explica Loreto Urraca. El seu avi era Pedro Urraca, el policia franquista que va detenir el president català Lluís Companys. Urraca va vigilar Companys des de la seva arribada a París. Amb la complicitat dels col·laboracionistes francesos, el va detenir, i després el va portar a l'Espanya franquista, on va ser afusellat. Aleshores Loreto no en sabia res, de tot això: "Creia que era un funcionari gris del ministeri d'Exteriors. L'únic que sabia era que havia treballat tota la vida a l'ambaixada de Bèlgica". Pedro Urraca va morir el 1989 i va desaparèixer totalment de la vida de Loreto fins al 2008, quan va descobrir qui era realment el seu avi en un reportatge del diari El País. L'article es basava en tota la investigació de l'historiador Jordi Guixé.

El cor de l'Avi, emès per TV3 en el Sense Ficció de TV3 en plena nit de Sant Esteve, és sens dubte un molt bon treball periodístic i divulgatiu, com ho solen ser els d'aquest espai, en aquest cas capitanejat amb nota pel periodista Tian Riba.

Quan els alemanys van ocupar França el juny del 1940, Lluís Companys va perdre la pista del seu fill. L’elevat cost que suposava cuidar-lo va obligar el president de la Generalitat a traslladar-lo a Bèlgica. L’ambulància amb què era traslladat, però, es va perdre durant els bombardejos. Al trasbals de la derrota i l’exili s’hi afegien els problemes del fill de Companys, que també es deia Lluís i patia una esquizofrènia. De fet, un dels motius pels quals el president no va voler marxar de França va ser que no sabia on era el seu fill. Enmig de la desbandada de la població civil cap al sud i després d’un bombardeig, els metges van perdre el fill de Companys. Incapaç de parlar i sense documentació, el van confondre amb un desertor francès i el van arrestar. Posteriorment, el van ingressar en un sanatori de Llemotges.

Dos socis parlaven a l'esplanada del Camp Nou tot comentant les obres de reforma de l'estadi. Debatien sobre l'exili temporal a Montjuïc. Un d'ells, del Maresme, deia haver adquirit el passi de temporada malgrat els problemes de mobilitat que li suposarà anar-hi i tornar-ne els dies de partit, sobretot quan l'equip jugui tard. De fet, retreia al seu interlocutor, de Barcelona, que no hagués comprat l'abonament quan tenia diferents opcions de transport públic per veure els partits regularment. Les incomoditats i la por de pujar i baixar de l'Estadi Olímpic Lluís Companys hi han pesat molt. Tant que, com admetia el club, "no s'ha complert l'objectiu" de vendre 27.000 abonaments. Al final han estat 16.864, uns deu mil menys del que s'havia projectat malgrat la rebaixa de preu al 50%.

Un dels records inesborrables més recents és el de la nit de la remuntada màgica contra el PSG. Però hi ha qui pensa en el 5-0 al Madrid, en les Lligues de Tenerife o, els més veterans, en la inauguració, aquell llunyà dia de la Mercè del 1957. Seixanta-cinc anys d'història donen per a tants records i anècdotes que es necessitaria una enciclopèdia com les d'abans per encabir-les totes. Aquest diumenge s'afegeix una nova data a la llista de dies que passen a la història. Serà l'últim partit oficial al Camp Nou abans de l'inici de les obres de remodelació. Res tornarà a ser el mateix.

El PSOE considera que la democràcia espanyola no es pot fer responsable dels crims de la dictadura franquista, i per aquest motiu aquest dimecres al Senat ha votat en contra d'una moció de Junts, que ha estat rebutjada, en què es reclamava a l'Estat que fes un acte d'assumpció de responsabilitat en la detenció, processament i execució del president Lluís Companys. El senador del PSC Manuel Cruz, que ha estat l'encarregat de defensar la posició socialista, ha carregat amb duresa contra Junts: "Vostès no pretenen honorar la memòria del president Companys, sinó posar en qüestió la qualitat democràtica del nostre estat", ha dit.

Dies enrere el programa Sense ficció de TV3 va emetre un bon documental sobre el policia franquista Pedro Urraca Rendueles, conegut per ser qui va portar Lluís Companys des de París fins a Madrid i qui, prèviament, havia avisat la Gestapo perquè el detingués a casa seva a la Bretanya. El resultat de la seva diligent tasca ja el coneixem: l’afusellament de Companys. El documental, Urraca, caçador de rojos, era un excel·lent complement al que Montserrat Besses havia rodat anys enrere, El meu nom és Druillet, que entrevistava el fill d’Urraca quan va llegar a l’Arxiu Nacional de Catalunya el fons que conservava de son pare.

IB3 Televisió estrenarà aquest dimarts el documental Urraca, caçador de rojos, en el qual s'analitzarà la figura del policia franquista Pedro Urraca Rendueles, que va detenir el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, en el seu exili a França.

Noranta anys després, la proclamació de la República ressona encara amb força a Catalunya. Tal com els retrats en blanc i negre dels antics alumnes de l’Acadèmia Welton parlen als xicots d’El club dels poetes morts a través de la veu del professor Keating, les imatges de Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat dirigint-se a la gernació interpel·len els polítics del present.

Res, en aquell cap de setmana de Sant Josep del 1931 -Tarradellas sempre subratllaria la coincidència de la fundació amb la seva onomàstica-, res no feia pensar que la nova sigla estigués destinada a tenir una presència tan llarga i un paper tan rellevant en la història del país. El flamant partit més aviat semblava un altre avatar de la llarga sèrie d’intents (el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Federal Nacionalista Republicana, l’Esquerra Catalanista, el Bloc Republicà Autonomista, el Partit Republicà Català...) que, durant el trentenni anterior, havien maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista i eficaç a la Lliga de Cambó. En aquest sentit, l’acollida de la premsa i dels rivals va ser entre desdenyosa i despectiva.

Aquest dimecres s'ha complert un any de la sentència del Procés i vuitanta del judici a Lluís Companys. Són dos aniversaris que la història ha relligat, que ja aniran junts d'ara endavant. Cada dia que passa ens obre una mica més els ulls a les múltiples connexions que tenen.