La idea d’un pollastre escapçat corrent d’una banda a l’altra, inspirada en una història real, pot fer la impressió que aquest ocell no té gran cosa al cap. Però Sonja Hillemacher, investigadora del comportament animal a la Universitat de Bonn, sempre ha sabut que els pollastres no són només una font descerebrada d’ales i nuggets per menjar. “Són molt més intel·ligents del que ens pensem”, afirma.

Les persones som conscients de la nostra existència. Però, justament, un dels temes més controvertits tant en neurociència com també en filosofia és què implica el fet de ser conscients, d’on sorgeix aquesta consciència i en quin moment de la vida comencem a ser conscients de nosaltres mateixos i de les conseqüències dels nostres actes. Al llibre What is life? (“Què és la vida”), el físic i pensador Erwin Schrödinger ho va resumir de manera clara en una sola frase: “Si el meu cos funciona com un simple mecanisme seguint les lleis de la natura, que és el jo?”

Algun cop heu conversat amb una persona que “s’interessa per la consciència”? Com va ser la conversa? Va fer un gest vague en l’aire amb totes dues mans? Va fer referència a Tao Te Txing o a Jean-Paul Sartre? Va dir que, al capdavall, els científics no poden tenir cap certesa i que la realitat només és real en la mesura que la percebem com a tal?

Hod Lipson, enginyer mecànic i director del Laboratori de Màquines Creatives de la Universitat de Colúmbia, ha dedicat la major part de la seva trajectòria al que molts dels que treballen al sector han batejat juganerament en anglès com la c-word (la paraula que comença amb ce), un recurs habitual de l’anglès per no esmentar mots tabú. “Aquest tema era tabú –comenta–. Gairebé teníem prohibit parlar-ne: «No parlis de la paraula que comença amb ce o no et donaran plaça de titular». Per això, al principi havia de dissimular fent veure que era una altra cosa”.

El que normalment entenem com a al·lucinació, que és aquella deformació de la realitat associada habitualment a un trastorn psiquiàtric com l’esquizofrènia o el consum de drogues psicodèliques, té una relació llunyana amb el que un nombre cada cop més gran de neurocientífics consideren que és. Per a aquest col·lectiu, té a veure amb com el nostre cervell percep el món que ens envolta amb els sentits i el transforma en prediccions que s’ajusten amb allò que convenim que és la realitat. Anil Seth (Regne Unit, 1972), neurocientífic de la universitat britànica de Sussex, és un dels investigadors d’aquesta línia de pensament més reconeguts internacionalment. Actualment al departament de neurociència cognitiva i computacional, fa més de vint anys que investiga els mecanismes biològics de la consciència, com actua i si hi ha alguna manera objectiva de mesurar-la. Aquesta setmana ha visitat la capital catalana per participar en un col·loqui sobre la consciència a la Biennal de Pensament de Barcelona 2022.

Bertrand Russell distingia entre la ciència, que ens diu què sabem, i la filosofia, que dona voltes al que encara no sabem. Què ens fa humans? (Arcàdia), nou llibre de l’escriptor i científic Salvador Macip (Blanes, 1970), és un assaig que busca una resposta des de la ciència a una pregunta clàssica de la filosofia. La resposta filosòfica bàsica seria: ens fa humans la capacitat de fer-nos preguntes i de fer-nos-les sobre nosaltres mateixos, és a dir, de tenir consciència. La resposta científica és buscar el lloc físic de la consciència i els seus mecanismes de funcionament: "Malgrat que no hem trobat encara la consciència (on), no podem mesurar-la (quant), ni n’entenem el funcionament (com), podria ser que abans aconseguíssim reproduir-la parcialment", aventura Macip.

L'Ajuntament de Ciutadella i l'Agència d'Estratègia Turística de les Balears (AETIB) han posat en marxa una campanya de conscienciació sobre les festes de Sant Joan, amb l'objectiu d'aconseguir una actitud de respecte i responsabilitat envers la festa per part de totes aquelles persones que hi assisteixin. Aquesta iniciativa sorgeix de la necessitat d'obtenir una actitud col·laboradora en una celebració que atreu cada any milers de persones.

“¿Com és possible que en l’actualitat els occidentals sapiguem, aparentment, tant del cosmos però tan poc, o gairebé res, de la consciència?”, es pregunta de manera retòrica Jeffrey John Kripal per, tot seguit, donar la seva resposta: “El cosmos material s’estudia com una col·lecció d’objectes observats allà fora, que poden ser mesurats i els seus comportaments controlats. Quan estudiem la consciència, el que passa en essència és que està intentant ser conscient de si mateixa. És a dir, el mirall prova de veure’s reflectit”.

Un home surt i camina. Surt de depressions i cabòries, del dolor anímic i físic, camina amb consciència de caminar: altrament dit, peregrina. La peregrinació no és el destí, sinó el procés. Art i religió, en la seva concepció oberta, donen sentit i continuïtat a la peregrinació: tothom és peregrí, tothom és artista, només cal activar-nos. Caminar. 

Una religió no és un vaixell atapeït de viatgers amb un trajecte estable i fix, amb la bandera hissada fàcilment identificable i una massa complaent que es deixa endur per l’embarcació. Potser aquesta sigui una de les imatges ideals que alguns es fan de la religió per identificar-s’hi o, al contrari, per injuriar-la. Tot és més fàcil quan podem acotar, resumir, simplificar. Però, en realitat, què és una religió? Com la definim? Com copsar-la per, després, alabar-la, criticar-la o, senzillament, ignorar-la?

Si som paisatge, si el que cal, en tot cas, és admetre-ho, diluir les fronteres entre exterior i interior i despullar-nos d’artificis, la natura deixa de ser l'exterior, l’altre. El “desig de natura”, evidenciat per la pandèmia, va més enllà de visitar paratges verds: “Tornar a la natura té per a mi un únic sentit: vivenciar-nos com a natura”, afirma el poeta Rafael Cadenas. És amb aquesta premissa de vivenciar el que ja som que un altre poeta, l’eivissenc Vicente Valero, explica: “Abans que els pintors, els poetes, que sempre han sigut bons caminants, van inventar l’art del paisatge de l’individu solitari que busca i creu poder descobrir per si mateix els secrets de la natura”. De quins secrets ens parla? “Aquests secrets semblen demanar a l’artista no tant una interpretació, sinó una manera de ser il·luminats, de ser nomenats, de fer-se per fi visibles. Potser aquests secrets només ens indiquen el camí necessari cap a la contemplació”. I afegeix: “El cert és que sentim que aquests secrets ens concerneixen, que ens parlen a nosaltres, que expliquen una cosa molt nostra. Tot a la natura reclama la mirada de l’altre: aquesta és la seva forma de perpetuar-se. Colors, aromes, sons: busquen els que han de venir per fertilitzar-los, per donar continuïtat a la vida”.

Va dir el pintor japonès Hokusai que només als cent anys els creadors poden produir coses elogiables. Ell va morir abans. El poeta veneçolà Rafael Cadenas enguany n’ha fet 91, tot i que no és la seva una obra que busqui l’elogi i el reconeixement (tampoc l’evita: ha rebut nombrosos premis importants, com el Nacional de Literatura de Veneçuela o el Reina Sofía de Poesia Iberoamericana). No busca l’elogi, però sí que elogia, un elogi constant a tot allò ordinari, que per a ell és l’extraordinari. No busca arribar als cent anys, però sí que aconsegueix elaborar una obra que traspassa segles. Humil, pacient, al marge. 

“La meva sensibilitat i capacitat de percepció l’hi dec, en part, al meu avi matern, un home de camp de La Gomera. De petit, em portava al prat, em donava un bastó i em demanava que si les ovelles s’acostaven donés un cop a l’herba perquè no se n’anessin a l’altre terme. Em quedava allà, observant-les, atent, envoltat de mar, de natura. És una imatge que m’ha acompanyat tota la vida”.

Existeix un lament general, en especial després de la mort d’un escriptor -sovint en les hores immediates al traspàs, més tard desapareix-, pel poc reconeixement que ha merescut en vida. El cas del mallorquí Cristóbal Serra (1922-2012) n’és un clar exemple. El que podríem preguntar-nos és si aquest suposat reconeixement que mereix Serra l’hauria volgut ell mateix. I, més encara: ¿com hauria afectat això la seva obra, feta minuciosament de pinzellades de la seva mirada solitària i perifèrica? Potser el món és perfecte tal com és, amb un Serra oblidat, amb una obra descatalogada o difícil de trobar, perquè gràcies a aquesta “perfecció” del món -una perfecció sense càrrega moral, en la mesura que és el que és, ni més ni menys-, Serra ha pogut escriure el que ha volgut o, millor encara, el que ha contemplat. Una descripció detallada del més quotidià, que és també el més sublim. Un equilibri entre el més profund i el més superficial, sense por, sense manies. En una mateixa pàgina podem trobar l’elogi sincer als còdols o a les figues de moro i una declaració d’amor pels Evangelis al costat d’una cita d’Epictet. Tot és tot.

Podem percebre la malenconia com "una tristesa despullada de pes” (Italo Calvino), com "la felicitat d'estar trist” (Victor Hugo) o, tal com va escriure Susan Sontag, “la depressió és malenconia mancada del seu encant”.