Els artistes catalans que van marxar a París al tombant del segle XIX al XX estaven disposats a fer tot el que calgués per sortir-se'n. Joaquim Sunyer va passar dos anys de penúries i les pintures que feia eren petites perquè no es podia permetre teles més grosses. I l'escultor Manolo Hugué va dir que havia fet "de tot menys matar" fins que el marxant Daniel-Henry Kahnweiler el va fitxar. París era i continua sent una font d'oportunitats. Pablo Picasso hi va arribar per primera vegada el 1900 acompanyat del seu amic Carles Casagemas, perquè l'Exposició Universal del 1889, que va atraure 50 milions de persones, incloïa una obra seva, Darrers moments; i poc després de tornar-hi de manera definitiva va fer una auca protagonitzada per un artista que té un gran desig: que li truqui el marxant Paul Durand-Ruel i li doni "molt calé".

Algunes de les dones que va pintar Ramon Casas (1866-1932) són de les més modernes de l'art d'aquell moment, com la conductora decidida que protagonitza L'automòbil. Es tracta d'un dels dotze plafons que Casas va fer per al Cercle del Liceu, i ara surt per primera vegada de l'estat i es podrà veure a l'exposició que obrirà dissabte a la National Gallery de Londres Després de l'impressionisme: inventant l'art modern. En el quadre s'està fent de nit, i per això la model porta els fars encesos, quatre punts de llum que semblen sortir del marc. "Aquest quadre és un manifest de modernitat", afirma MaryAnne Stevens, historiadora, conservadora i comissària de la mostra juntament amb Christopher Riopelle i Julien Domercq. Quan Stevens va veure tot el conjunt al Cercle del Liceu gràcies a la intervenció del galerista Joan Anton Maragall li va semblar "increïble".

De Santiago Rusiñol se n’han explicat de tots colors. Era de la broma. Popularment ha quallat el retrat del bohemi divertit i seductor. I ja està bé. Ho era. Però ¿què més hi havia rere la màscara de l’home faceciós? A El nou retrat de Santiago Rusiñol a través dels seus escrits a ‘L’Esquella de la Torratxa’ (PAM), Juan Carlos Rodríguez furga en les idees del pintor i escriptor modernista, que no vol dir exactament modern. L’excentricitat xarona de l’artista sovint amagava una mena de conservadorisme romàntic: a l’autor de L’auca del senyor Esteve les novetats tecnològiques l’incomodaven (per exemple el cinema), oposava art a ciència i progrés (no es fiava dels metges ni dels saberuts metòdics), la moda de l’esport la trobava ridícula, no sintonitzava amb el feminisme, deia que no es ficava en política (però deunidó com les deixava anar) i, per descomptat, anava a la contra de l’ordre noucentista d’Eugeni d’Ors, d’aquí que el seu pseudònim a L’Esquella fos Xarau, en contraposició al Xènius orsià de La Veu de Catalunya.

De l’article –traducció pròpia– de Guillem Díaz-Plaja (Manresa, 1909 - Barcelona, 1984) a La Vanguardia (3-V-1950) a propòsit del llibre Santiago Rusiñol vist per la seva filla, escrit per Maria Rusiñol i Denís (Barcelona, 1887-1972). Avui fa cinquanta anys de la mort d’aquesta pintora, poeta, novel·lista, col·laboradora d’Antoni Serra en la decoració de ceràmiques com la de la imatge.

"M'havien avesat a fer mal i ho enyoro", diu l'heroi de Santiago Rusiñol al tornar de la guerra. Abans de marxar era un bon noi, ara s'ha convertit en un monstre. Sobre aquesta dualitat gira L'hèroe, que Lurdes Barba dirigeix a partir de dijous vinent a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb Javi Beltrán com a protagonista. L'obra s'emmarca en la derrota espanyola de les Filipines per plasmar el "gran fracàs" de la construcció de la consciència identitària espanyola de finals del segle XIX i desplegar l'impacte del conflicte bèl·lic en els soldats, però també en les seves famílies. Ho fa a través de dos personatges que es fan seves les vivències al camp de batalla de forma radicalment oposada. Per a l'heroi, fer la guerra ha estat una aventura absolutament feliç, mentre que el seu amic Joan (Albert Prat) en guarda un record terrorífic.