Després de ser detingut en diverses ocasions acusat de profanar símbols patriòtics, l'artista cubà Luis Manuel Otero Alcántara va ser empresonat el 2021 a la presó d'alta seguretat de Guanajay. És un dels dissidents del règim cubà més conegut: la revista Time el va considerar com una de les 100 persones més influents arreu del món aquell mateix any. Otero Alcántara només pot fer un parell de trucades cada setmana, i una d'elles sempre la fa a l'artista cubanoamericana Coco Fusco (Nova York, 1960), que recull les indicacions que li dona Alcántara per fer dibuixos i les transmet a altres artistes perquè els executin amb els mateixos mitjans que ell té dins la presó: un bolígraf i el cartó dels paquets de tabac.

L'agra polèmica que va enfrontar l'Ajuntament de Barcelona d'Ada Colau i el Macba per la ubicació de l'ampliació del museu fa anys que és història. Ja han començat les obres tant de l'ampliació del museu al convent dels Àngels com del nou CAP Raval Nord a la capella de la Misericòrdia, inicialment cedida al Macba. En canvi, no s'han resolt del tot els futurs usos de l'actual CAP Lluís Sayé, ubicat a l'antic dispensari antituberculós dissenyat per Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres Clavé, tots ells els fundadors del GATCPAC. En un primer moment es va pensar a donar-li usos culturals vinculats al mateix Macba.

El Macba comença a celebrar el 30è aniversari aquest divendres amb la primera gran exposició europea de l'artista colombià establert a Nova York Carlos Motta (Bogotà, 1978), titulada Pregàries de resistència (fins al 26 d'octubre). Amb més de 25 anys de trajectòria, Motta és conegut per com analitza el pes de la religió catòlica en els fonaments del colonialisme a Llatinoamèrica, i per com malda per reescriure les narratives històriques colonialistes i tornar a donar veu als individus i comunitats que van quedar abassegats. Els seus treballs posen en relleu que l'impacte de tot aquest passat colonial és plenament viu avui. "Hi ha una gran part del meu treball en què he reflexionat sobre l'Europa antiga, l'Europa de la conquesta dels imperis espanyols i portuguesos dels territoris americans. El discurs eurocèntric, hegemònic, imperialista ha estat fundacional per a aquestes obres en què desafio les categories de coneixement que es van importar a través de la conquesta", adverteix Motta. "Encara no he treballat les polítiques contemporànies europees amb relació a la colonialitat i el racisme —afegeix—, però sí que les he tractat moltíssim des del context nord-americà. D'alguna manera la idea eurocèntrica correspon al Nord Global, sigui específicament europeu o americà, i la divisió nord-sud continua sent força marcada".

Acabem d’entrar en un període de cinc anys al final del qual tindrem dos museus expandits, MNAC i MACBA, i un de nova planta a Barcelona. Voldria elaborar sobre el fet consolidat que el museu d'art modern o contemporani hagi deixat de ser únicament una capsa receptora de sediment històric que estudia, preserva, explica i mostra l'art a final de trajecte –tradicionalment arribaves al museu quan ja havies passat per tots els filtres previs, no al revés– per transformar-se de mica en mica a partir de la primera meitat de la dècada dels setanta del segle passat en un productor actiu d'art encara sense testar que ha fet que els artistes, no tots, però una part molt significativa, vagin abans que res al museu a treballar, a “fabricar” allò que exposen. Això implica d'alguna manera que l'espai del museu sigui, de facto, l'estudi d'aquests artistes abans de transformar-se en el seu espai d'exhibició. És el que caracteritza l'art basat en producció tal com s'ha entès des de sempre a les arts escèniques, al cinema o, fins i tot, a les arts musicals. De quina manera va passar tot això fa gairebé mig segle és una història fascinant que encara està increïblement per escriure i representa el canvi més radical que s'ha produït dins del museu d'art des que va emergir la seva versió moderna al segle XVIII. El que comentaré en aquest article són les conseqüències i les mancances que aquesta situació ara ja implícitament acceptada ha generat, però sense ser abordades ni debatudes, sorprenentment, d'una manera tècnicament seriosa.

Davant l'auge del populisme, la programació del Macba per al 2025 posarà l'accent en el caràcter reivindicatiu de l'art i les teories descolonials. Un dels plats forts serà una gran exposició pionera internacionalment sobre el panafricanisme que actualment està en cartell a l'Art Institute de Chicago fins al 30 de març. Projectar un planeta negre. L'art i la cultura de Panàfrica, una de les comissàries de la qual és la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, inclourà unes 350 obres d'un centenar artistes, i a Barcelona també explorarà l'impacte de la presència del panafricanisme a Catalunya i l'Estat. Després del Macba, la mostra es podrà veure al Barbican Centre de Londres i al Kanal Centre Pompidou de Brussel·les.

L'agenda d'exposicions d'aquest any arriba plena de grans projectes, entre els quals la gran mostra del 30è aniversari del Macba, Projecta un planeta negre. La llista de grans noms serà impressionant, des de Zurbarán i Van Gogh fins a Anselm Kiefer, passant per Maruja Mallo, Tarsila do Amaral i Ramon Masats. Serà tota una experiència descobrir els elements escultòrics i la veu de Laia Estruch dialogant amb l'antic edifici Sabatini del Museu Reina Sofia.

L'exposició que el Macba dedica a Teresa Solar fins al 9 de març recorda per moments un museu més petit encabit dins les sales impol·lutes de l'edifici de Meier. Seria un museu de ciències naturals, en el qual els dibuixos amb formes orgàniques de Teresa Solar (Madrid, 1985) fan de pròleg a una sala presidida per quatre de les escultures gegantines que ella anomena tuneladores: totes tres tenen un cos de fang del qual es despleguen unes extremitats de resina que poden recordar unes pales, unes hèlixs o uns tentacles. Les primeres de la sèrie es van poder veure a la Biennal d'Art de Venècia del 2022, i dues d'aquelles escultures les va comprar el Macba i ara estan exposades a la torre del museu.

Mari Chordà (Amposta, 1942) és una pintora, poeta i activista feminista. En plena dictadura franquista va començar la seva sèrie Vagines, en què explorava el seu propi cos i el plaer. Podem veure la seva obra al MACBA fins al 12 de gener.

Va anar a una escola de monges. “Al parvulari érem nens i nenes, després no, quan t’anaves fent gran ens separaven. Jo tenia uns avis que eren increïbles i posaven música i em feien ballar. Les emissores que s’agafaven eren de Tànger, coses molt potents, música àrab, i jo ballava. Al parvulari vaig ballar dalt d’una taula, però va entrar una monja i em va portar als meus pares i els va dir: “que no vuelva hasta que tenga uso de razón”. Vaig estar temps a casa, fins als 7 anys no em van deixar tornar a l’escola. I m’ho vaig passar pipa perquè els meus avis eren molt divertits i m’explicaven moltes coses que si no, no les hauria sabut mai”.

]]>

El Consell de Ministres ha autoritzat aquest dimarts la concessió de 20 milions d'euros a un total de 46 actuacions d'entitats culturals en el marc de la capitalitat cultural de Barcelona. Les assignacions, a càrrec del pressupost del ministeri de Cultura per 2024, donen compliment al compromís assolit l'any 2020 entre l'executiu espanyol i l'Ajuntament de Barcelona.

]]>

El fotògraf i comissari Jorge Ribalta (Barcelona, 1963) ha guanyat el Premio Nacional de fotografia, dotat amb 30.000 euros. El jurat del guardó que atorga el ministeri de Cultura espanyol el premia per "la seva extensa trajectòria artística, curatorial i crítica" i per la investigació historiogràfica de la fotografia documental, que ha vinculat al moviment obrer, el món del treball i la classe.

]]>

L'artista i escriptora Mari Chordà (Amposta, 1942) és una figura icònica pel seu art i per la lluita feminista. Està exultant per l'exposició que li dedica el Macba fins al 12 de gener: Mari Chordà... i moltes altres coses, titulada com el poemari que va publicar el 1976. Alhora, no abaixa la guàrdia. Chordà recorda com, per damunt de les seves pintures i escultures, es va concentrar en combatre aquell "món ranci, putrefacte i franquista", i ara adverteix que encara queda feina per fer. "No ens refiem massa, perquè no és or tot allò que llu. Atenció, homes i sobretot dones, perquè sempre hi ha una excusa per menystenir-nos, i que avanti popolo!", afirma Mari Chordà.

]]>

En una ciutat tan pendent de la seva imatge com Barcelona, desmarcar-se de la imatge i els discursos oficials de la ciutat sovint és una font de lluites polítiques de nombrosos col·lectius i habitants de barris històricament estigmatitzats com a perifèrics. El fotògraf i comissari artístic Jorge Ribalta va ser cap de programes públics del Macba entre el 1999 i el 2009, i hi va deixar com a llegat la idea d'un museu molt porós amb els moviments socials i l'afany per arribar fins a l'últim racó de la ciutat, com es va poder veure amb una exposició que el museu va organitzar en un institut de secundària del Besòs. Ara hi torna com a comissari de l'exposició Una ciutat desconeguda sota la boira. Noves imatges de la Barcelona dels barris, fruit de l'encàrrec de tretze nous treballs fotogràfics i audiovisuals de l'Ajuntament de Barcelona.

]]>

“La plaça dels Àngels tindrà un Macba més ampli, un CAP i menys skaters”, “Arbres per skaters davant el Macba”, “La reforma de la plaça del Macba fa fora els patinadors”, “Arbres i parterres verds contra els skaters davant el Macba”. Tothom ha entès el missatge: l’Ajuntament ha anunciat una reforma que inclou el propòsit gens dissimulat de foragitar els monopatinadors de la plaça dels Àngels.

]]>

En un moment en què no hi havia a Espanya institucions oficials dedicades a l'art contemporani i el cinema experimental, la plataforma visual Film Vídeo Informació (FVI) va ser un "agent constituent" i va generar "un espai". Així ho explica la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, amb motiu de l'exposició amb què el museu repassa fins al 26 de maig la trajectòria d'aquesta plataforma fundada inicialment per l'artista Eugènia Balcells, el teòric Eugeni Bonet, el periodista, cineasta i poeta Juan Bufill, el poeta Carles Hac Mor, el cineasta Manuel Huerga, el periodista i crític Ignacio Julià i Luis Serra, que va documentar tota aquella activitat amb la càmera. Eugènia Balcells i Carles Hac Mor ja havien fet els trenta anys, però la resta en tenien entre 19 i 23.

]]>

Quan va arribar a la direcció del Macba, Elvira Dyangani Ose es va plantejar una nova interpretació del museu basada en "l'afecte i la cura". "Treballem per fer de la cultura un espai crític i que tingui una incidència en les persones i la societat per fer-les més lliures i avançar en l'esperit crític", afirma ara amb motiu de la presentació de la programació del 2024. Dyangani vol fer del Macba un museu "més permeable" i aprofundir en la internacionalització dels artistes catalans. En la programació destaquen aquestes sis exposicions.

]]>

Abans que artista, Daniel Steegmann Mangrané (Barcelona, 1977) volia ser biòleg. Estava "totalment obsessionat" per la selva tropical, com diu ell mateix, i va acabar marxant al Brasil després de veure dues exposicions de Lígia Clark i Hélio Oiticica a la Fundació Tàpies. Tenia previst passar-hi tres mesos, i hi ha passat els últims vint anys. Va tornar fa prop d'un any, i ara el Macba li dedica la primera retrospectiva fins al 20 de maig del 2024, titulada Daniel Steegmann Mangrané. Una fulla al lloc de l'ull. Serà una oportunitat molt bona perquè el públic d'aquí descobreixi un artista que és més conegut a fora que aquí.

]]>

En el món de l'art contemporani també passa que les cures recauen sobretot en les dones, i que a algunes artistes se les hagi reconegut després que elles tinguessin cura del llegat dels seus companys. Un dels casos d'aquesta dinàmica patriarcal del món de l'art és el de Lee Krasner, que va tenir cura del llegat de Jackson Pollock, com es va poder veure en l'exposició que el Guggenheim de Bilbao va dedicar a aquesta artista el 2020. Ara el Macba fa valdre l'obra de Nancy Holt (1938-2014), que va quedar a l'ombra del seu marit, la icona del land art Robert Smithson (1938-1973), amb l'exposició Nancy Holt / Dins fora, que es pot visitar fins al 7 de gener del 2024.

]]>

L'ampliació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona està congelada. El sobrecost de les obres, que s'ha disparat per l'encariment dels materials, i la manca del pressupost per executar-les ha obligat el centre a replantejar-se l'operació i a estudiar alternatives. Segons ha avançat El País i ha confirmat l'ARA, en una reunió que va mantenir aquest dijous la direcció del museu amb el consorci (on hi ha representats l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, el ministeri de Cultura i la Fundació Macba) "van acordar treballar en un reajustament del calendari i del pressupost en l’execució de l’ampliació del museu", segons fonts del museu. Les obres estaven pressupostades en 11 milions d’euros i estava previst que estiguessin acabades a finals del 2023, cosa que evidentment ja era impossible perquè no s'ha mogut ni una rajola.

]]>

El Dia Mundial de la Sida es commemora des de l'any 1987 per donar suport a les persones seropositives i recordar les víctimes de malalties relacionades amb la sida. Coincidint amb l'aniversari d'enguany, repassem cinc propostes culturals per commemorar-lo.

]]>

Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 - Angers, 2011) és un dels grans referents del tapís i l'art tèxtil català de la segona meitat del segle passat, un dels grans exponents de l'Escola Catalana del Tapís i un creador experimental que va exposar a França, Mèxic, els Estats Units, el Brasil i Veneçuela. Tot i això, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) només hi ha una obra seva (Punt cec) i mai li havia dedicat una exposició. Fins ara. El museu ha inaugurat aquest dilluns Diàleg de llum, una mostra amb tres tapissos monumentals de Grau-Garriga que s'exposaran fins a l'11 de setembre de l'any vinent. "Recuperem el llegat d'un artista que no estava recollit dins de cap institució, i que s'ha conservat gràcies a la seva família", explica la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose. Diàleg de llum és el primer d’una sèrie de projectes de recerca i exhibició impulsats pel museu, que vol rescatar pràctiques i agents rellevants dins l’escena local i internacional i que no sempre han estat prou reconeguts. 

]]>