Retrets creuats entre el PP i el PSIB pel sistema de finançament. Ambdues formacions s'han acusat aquest dimarts en el ple del Parlament d'actuar d'acord amb els interessos dels seus partits a Madrid i en contra dels interessos de les Illes Balears, un dels territoris més maltractats pel sistema actual. "El seu nivell de genuflexió amb Pedro Sánchez és tremenda", ha etzibat el vicepresident primer i conseller d'Economia, Antoni Costa, al PSIB. "Som davant una oportunitat", ha replicat el socialista Iago Negueruela: "Votaria vostè contra Alberto Núñez Feijóo?".

Resumeixo breument en aquest text una consideració global de com afecta la proposta de nou finançament autonòmic a les Illes Balears. Aviat, tot i els retrets d’uns i altres, la proposta presentada que es coneix, estrictament parlant, podem afirmar que no suposa un nou sistema de finançament. No és singular per a Catalunya, tot i que sí que en resulta relativament beneficiada (però no només ella: també Andalusia, Múrcia i la Comunitat Valenciana). No treu Catalunya del règim comú ni la situa en el de Concert econòmic. No és el reflex fidel de l’acord d’investidura del qual tant s’ha parlat com a xantatge independentista. No és un pacte fiscal. No es compromet amb la desitjada ordinalitat. No és un model basat en les capacitats fiscals de cada comunitat. Continua essent un model garantista d’estimació de necessitats a partir dels supòsits considerats en els ajustos poblacionals, i atorga escassa responsabilitat fiscal efectiva addicional.

Fa 14 anys que el sistema de finançament autonòmic està caducat: un model que perjudica les Balears, el segon territori en aportar recursos per càpita i el desè en rebre’n de tornada. Ara, el govern espanyol ha posat damunt la taula una nova proposta. Què en sabem i com pot afectar les Balears?

"Mai no acceptarem aquesta proposta". Així de contundent s'ha mostrat aquest divendres el vicepresident primer, conseller d'Economia i Hisenda i portaveu del Govern, Antoni Costa, sobre la reforma del sistema de finançament autonòmic que ha plantejat el govern espanyol. "La senyora [María Jesús] Montero se'n vol riure de les Balears?", s'ha demanat en referència a la ministra d'Hisenda, a més d'insistir que la seva proposta "no recull ni una petició" de les Illes. "El súmmum", ha continuat, "és l'atac directe a la nostra autonomia tributària: mai no acceptarem un sistema que ens obligui a apujar impostos".

L’exportaveu de Vox (ara diputada no adscrita)Idoia Ribas va ser notícia estatal quan va denunciar que Vox era una “estafa piramidal”. Ribas va assegurar haver rebut pressions quan formava part del grup parlamentari per desviar doblers del grup al partit i va expressar la sospita que, després, aquests es transferissin a la fundació Disenso, de Santiago Abascal. Davant aquestes acusacions, Vox va trobar per primera vegada en la legislatura el suport de la majoria de grups parlamentaris. Mentre el Govern va instar Ribas a dur el presumpte desviament de fons a la fundació als jutjats si en tenia proves –ella ho ha descartat–, el PSIB i MÉS per Mallorca varen defensar que derivar una part de les ajudes que els grups reben a les sigles és tant legal com habitual.

El govern espanyol ha anunciat que ja treballa en la reforma del sistema de finançament autonòmic, assignatura pendent des que el 2009 va caducar el model aprovat per José Luis Rodríguez Zapatero. El president, Pedro Sánchez, va avançar aquest dimecres al Congrés que la qüestió es posaria "damunt la taula", i la vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, n'ha donat més detalls que ha recollit Efe. Amb tot, fonts del Govern balear es mostren "escèptiques" amb el plantejament i reclamen al Ministeri que fixi un calendari, cosa que per ara no ha fet.

No ens enganyem. ERC i Junts continuen amb la seva guerra, la coordinació és inexistent i la desconfiança mútua sideral. Però també és cert que l'endimoniada aritmètica parlamentària a Madrid fa que qualsevol cosa que un dels dos pacti amb el PSOE necessiti els vots de l'altre per ser aprovada. És a dir, tots dos tenen capacitat de veto mutu per fer descarrilar els acords que s'aconsegueixin. Però això és una cosa que no està passant. Sigui perquè hi ha un acord no escrit per no boicotejar-se mútuament, o sigui perquè s'aplica la lògica política de l'acudit del dentista, el cert és que ni Junts ha amenaçat amb tombar l'acord sobre la condonació del FLA aconseguit per ERC ni els republicans han piulat sobre l'acord per traspassar les competències sobre immigració obtingut per Junts.

Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se’n sap res. És cert que s’han fet passes endavant per augmentar el pes i els recursos de la Hisenda catalana. Que la cosa sigui gradual no ens ha d’estranyar: crear una Hisenda pròpia no és una operació fàcil. Però hi hauria menys desconfiança si damunt la taula disposéssim d’un calendari pactat entre tots. L’actual sistema de finançament autonòmic va caducar fa més de cinc anys, i ningú no s’escandalitza per això. Durant la darrera crisi econòmica, el govern espanyol va començar a prestar diners a les autonomies més mal finançades. És a dir, marxen els nostres diners en forma de dèficit fiscal, i ens en tornen una part com a préstec amb interessos. Meravella!

Aquests dies s’inicia, tant amb treballs previs com amb la preparació del ple del Consell de Política Fiscal i Financera, el debat sobre la condonació del deute de les comunitats autònomes i del nou sistema de finançament autonòmic. Del primer n'hem tingut notícia dilluns; del segon ja es veurà. Alguns comentaris al respecte.

Tensar la corda sense trencar-la i pilota endavant seria el resum de la setmana política. O en paraules d’algú molt proper a la negociació entre Junts i el PSOE: “Aquest és un joc d’imatges”.

Acaba l’any 2024 amb el problema d’accés a l’habitatge en el frontispici de les preocupacions de moltes persones. La situació no és nova, però les dimensions del problema s’engrandeixen, la situació es fa insostenible per a determinats col·lectius i les perspectives de solució són, com a mínim, incertes.

Una estrangera casada amb un català em diu: “Els catalans hauríeu de fer dues coses: no queixar-vos tant i gaudir de la vida”. La segona no l’hi compro. Dir-li això a un país d’artistes, escriptors, cuiners, enòlegs, castellers o esportistes, en un país amb un clima com el nostre que permet passar-se mitja vida al carrer gairebé tot l’any, amb el mar i la neu a poques hores de cotxe i el cor d’Europa a poques hores d’avió, trobo que no és acurat. Una altra cosa és que els que venen de latituds físiques i polítiques menys agraciades pensin que no ens adonem de com som d’afortunats de viure en una mena de millor dels mons, que és precisament una de les raons per les quals ells s’han quedat aquí.

Un 25 de gener de 1284 a Girona li era reconeguda la facultat d’autogovernar-se. Des de llavors i durant més de set segles, Girona ha tingut un ens institucional permanent gestionant el dia a dia dels seus habitants. De les prop de 1.000 llars comptades en els primers recomptes del segle XV als prop de 110.000 gironins i gironines de l’actualitat. Enmig han passat dinasties, models d’estat, ideologies i formes de govern diverses, però l’Ajuntament, en un format o altre, ha existit i ha liderat el futur dels seus veïns i veïnes. Com Girona, centenars de viles i pobles del nostre país. Centenars de viles i pobles que veuen com els últims anys se’ls ha anat escanyant la capacitat de finançament i d’inversió des de l’Estat, cosa que ha afectat clarament la qualitat dels serveis públics i directament el dia a dia de la ciutat i d’aquells que hi viuen. Uns ajuntaments que any a any han d’oferir més serveis amb uns costos més elevats però amb una capacitat econòmica similar.

En la reforma del finançament de Catalunya, més del mateix no és solució. Però el punt de partida sí que és sempre el mateix: quant contribueix Catalunya al sosteniment de l’Estat espanyol, i què rep a canvi. En finançament autonòmic contribuïm per renda, una aportació incrementada per la progressivitat fiscal de la imposició directa i pel major compliment fiscal en la indirecta, i se’ns retorna, per a les competències transferides, tot just allò que correspon pel pes poblacional respecte de l’espanyola; i molt menys, encara, per les competències que són exclusives de l’Estat i que exerceix sobre el territori del país. Així, si Catalunya aporta entorn del 22 o 23% de la recaptació total, rep per la part autonòmica una mica menys del 17% (el seu pes poblacional), i per la part de les competències pròpies de l’Estat, depenent de l’any, entorn de l’11 o el 13%. Deixo fora la Seguretat Social, que hom sap que és un sistema de base contributiva, deficitària per a totes les comunitats –per a Catalunya no ho és més que per a la mitjana espanyola–, que sempre s’ha de valorar per períodes més llargs que els pressupostaris anuals.

Un grup que rebutgi frontalment l’amnistia, el finançament singular i la immersió lingüística ha de ser pròxim a Vox i al PP. Certament, fins al 2023 també podia ser pròxim al PSOE, que el 2023 afirmava que l’amnistia era inconstitucional. Després Sánchez va necessitar els vots de Junts per ser investit i va venir la llei d’amnistia (que vingui l’amnistia és una altra història). Després, Illa va necessitar Esquerra pel mateix i els socialistes van acordar el finançament singular. O sigui que, avui com avui, l’ideari d’un grup així és minoritari entre els partits representats al Parlament.

Durant els primers anys del Procés, la hipòtesi de la independència es despatxava a les tertúlies espanyoles amb una afirmació que hauria firmat José Antonio mateix: “Catalunya no es pot independitzar d’Espanya perquè seria com si a mi em tallessin un braç”.

Deia Javier Cercas a Anatomía de un instante que la transició espanyola –els seus límits, més precisament– va ser el resultat d’un pacte entre dos traïdors. L’un, Santiago Carrillo, líder del PCE, comunista, rupturista, que per sentit d’estat va acceptar la monarquia i el procés de reforma pactada, de la ley a la ley. L’altre, Adolfo Suárez, el cadell falangista que va desmuntar el règim des de dins. Cercas inferia, d’aquest acord a dos, que els canvis en profunditat només es poden fer des de la traïdoria; és a dir, només els poden dur a terme persones capaces de fer renúncies ideològiques fonamentals. Això demana un cert coratge, fins al límit de la temeritat. Suárez va acabar ben sol, i un cop d’estat fracassat a mitges va ressituar els límits del que era possible en l’Espanya del 1981.