El tennista manacorí Rafel Nadal serà investit aquest dimarts Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Madrid, la màxima distinció acadèmica que atorga la institució. L’acte tindrà lloc a les 17 hores al Rectorat i estarà presidit pel rector Óscar García Suárez.

L’any 1980, només dos anys després de la creació de la Universitat de les Illes Balears (UIB), l’estat espanyol disposava de 23 universitats públiques i només 4 de privades. 18 anys més tard, amb la posada en marxa de la Politècnica de Cartagena (1998), la correlació de forces havia canviat radicalment: 50 universitats públiques i 18 de privades. Avui, gairebé mig segle després, el panorama s’ha capgirat encara més. A l’Estat hi ha 50 universitats públiques i 42 de privades, i les iniciatives empresarials amenacen d’igualar –o fins i tot superar– l’oferta pública.

La UIB impulsarà canvis profunds en la seva oferta formativa en els pròxims anys, en un moment d'expansió de les universitats privades, per arrelar i créixer a les Balears. A partir del curs vinent, els estudiants podran cursar el grau en Ciències de la Mar i el doble grau en Matemàtiques i Física. En anys posteriors s'hi afegiran el doble grau en Filologia Catalana i Anglesa, com també els graus d'Arquitectura, d'Enginyeria Mecànica i un nou grau STEM (Science, Technology, Engineering and Mathematics), que encara té un nom provisional, a l’espera de definir-ne el perfil definitiu i el model de desplegament.

“Quan em vaig jubilar, tenia claríssim que no em trobarien a una butaca”, així respon Francesc, de 81 anys, a l’aula 3 de l’edifici Gaspar Melchor de Jovellanos de la UIB, on espera amb els seus companys que arribi el professor per començar la darrera classe d’Interculturalitat i migracions: ciència al servei de la convivència. Els 120 alumnes del Diploma d’Especialització de la Universitat Oberta per a Majors (UOM) –cap a un nou humanisme– tenen fins al 30 de novembre per entregar el treball amb el qual seran avaluats d’aquesta matèria –també poden titular sense fer cap avaluació si assisteixen al 80% de les hores de classe. “Són els millors alumnes que he tingut mai. Són reflexius i oberts, gent avesada a escoltar, una cosa estranya avui dia”, explica el professor de l’assignatura i de Sociologia David Abril. “Participen sense que els ho demani, plantegen coses, les qüestionen... Això és l’ideal a qualsevol edat i és més difícil d’aconseguir amb gent jove”, afegeix, a més de reconèixer que la realitat que ha trobat a la UOM “ha superat” les seves expectatives –és la primera vegada que hi fa classe.

La UIB aplicarà a partir del pròxim dilluns, 6 d’octubre un preu màxim als menús de totes les cafeteries del campus. Aquesta mesura, impulsada conjuntament pel conseller d’Educació i Universitats, Antoni Vera, i el rector de la UIB, Jaume Carot, estableix un topall de 7,55 € per un menú complet i de 5 € per un mig menú. Fins ara, els preus mitjans oscil·laven al voltant dels 9,40 € i 6,40 €, respectivament, que se situaven entre els més elevats de les universitats espanyoles.

La facultat privada promoguda per la Fundació catòlica CEU San Pablo ha aconseguit la requalificació dels terrenys de l'antic Riskal, al carrer d'Antònia Martínez Fiol de Palma, en només 9 dies (dos dels quals eren cap de setmana). La publicació al Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB) de l'acord del Consell de Govern de dia 25 de setembre confirma la impressionant celeritat amb la qual els promotors d'aquest centre formatiu han obtingut no només el canvi d'ús dels terrenys, sinó l'autorització completa per poder dur-hi a terme la facultat on s'impartiran els graus de Medicina, Infermeria, Fisioteràpia i Psicologia.

Un estudi de la Universitat de Mannheim elaborat per la doctora Sehrish Usman –amb dos integrants del Banc Central Europeu– estima que la sequera suposarà una pèrdua de 464 milions d'euros a l'economia de les Balears el 2025. Amb vista al 2029, el document preveu que es perdran 1.195 milions d'euros. Per càpita, enguany es perdran 372 euros i 958 el 2029.

Rafel Nadal rebrà el pròxim 3 d'octubre el Doctorat Honoris Causa de la Universitat de Salamanca en una cerimònia solemne que acollirà el Paranimf. El claustre de doctors de la Universitat de Salamanca va aprovar el 20 de gener passat atorgar-li aquest guardó en la mateixa sessió que va donar llum verda al reconeixement a la microbiòloga, genetista i bioquímica francesa Emmanuelle Charpentier, que el rebrà el 24 d'octubre, segons ha informat la institució acadèmica.

Un jove de Santa Eulària ha llançat una campanya de micromecenatge per finançar la seva educació en una universitat per a la qual ha obtingut mitja beca. Segons ha explicat la plataforma GoFundMe, aquest jove ha estat acceptat a la Universitat de Tetr, una institució global que combina aprenentatge pràctic en set països diferents, incloent-hi l'Índia i els Estats Units.

M’acabo de comprar un llibre de receptes. Al final hi ha unes planes en blanc per apuntar-hi les pròpies. Decideixo escriure-hi la meva per poder cuinar-vos l’informe de la Unesco Women Lead for Learning (Dones liderant per l’aprenentatge) publicat el 20 de maig.

L’anècdota, que conec de primera mà, és estrictament certa. A mitjans dels anys 1960, l’historiador Jordi Nadal, professor d’història econòmica de la Universitat de Barcelona, va suspendre una alumna perquè, a l’examen, havia escrit extranjero amb g. Avui dia, que una alumna de la Facultat d’Econòmiques suspengués una prova per una falta d’ortografia ens semblaria una exageració i provocaria, fins i tot, un petit escàndol. La pregunta, naturalment, és per què. Per què no es pot exigir a qualsevol estudiant universitari que escrigui amb correcció? Per què hi ha qui sosté que les normes ortogràfiques no són pas tan importants? La resposta és que l’ortografia no és més que un símptoma, una manifestació, d’una cosa molt més profunda i transcendent: el domini de la llengua, que passa per la gramàtica i el lèxic, i per l’ortografia, esclar.

Amb motiu de les graduacions del curs acadèmic 2025, l’actual rector de Harvard ha dit el següent: “La meva esperança per a vosaltres és que seguiu sentint-vos còmodes amb ser incòmodes [stay comfortable being uncomfortable]”. Què vol dir aquesta frase, en el context de la batalla cultural que manté Harvard amb l’administració de Donald Trump i quina lliçó en podem extreure per les nostres contrades? Aquesta frase mereix una reflexió acurada. Lluny d’alinear-se amb l’eslògan “Surt de la teva zona de confort” i altres ximpleries d’estar per casa, la paraula clau és “stay”: romandre en la incomoditat, és a dir, en el debat d’idees, el dubte, l’enraonar. Aquesta tendència de la cultura universitària, tan difícil de dur a terme quan la societat viu una polarització radical que fa a vegades impossible tota possibilitat, no dic de diàleg, sinó d’escolta del que no voldríem sentir, topa avui dia amb les posicions d’extrema dreta, però també amb els protocols de qualitat instaurats a les societats democràtiques a través de les agències destinades a aquest fi. Per una banda, les posicions d’extrema dreta, tant a Europa com als Estats Units, defensen la puresa d’una pretesa veritat que cal instaurar. Aquesta veritat no es pot contaminar amb altres punts de vista. La puresa de pensament està al servei de la ignorància, un estat que Trump anhela per als seus ciutadans. Com més ignorants, més manipulables. Si un grup d’estudiants apunten tot el que diu el professor encara que els hi coli gat per llebre, esdevenen carn de canó de qualsevol consigna plantejada com una garantia de seguretat. La restricció de la matrícula d’estudiants internacionals proposada per Trump va en aquesta mateixa línia. Quan les creences i arguments apareixen a la llum d’una perspectiva diversa, trontollen. Això obliga a plantejar-se coses. I a parlar allà on abans hi havia patacades. Trump odia Harvard perquè representa els millors caps pensants, no pas precisament els més rics sinó els més intel·ligents, en el sentit, en aquest cas, de qui vol parlar amb qui pensa diferent, contrastar perspectives encara que dolgui. Aquest és el nucli central de la idea d’universitat, la discussió sobre l’estudi dels problemes del món, no pas solament d’eixe món, sinó del que ha de venir i que depèn de la nostra responsabilitat.

El correu electrònic de l’ambaixada dels Estats Units a Copenhaguen va arribar a principis de febrer amb un missatge categòric. Informava els organitzadors d’un cicle de conferències a Dinamarca –en què jo havia d’intervenir– que l’última remesa de la subvenció només es faria efectiva si firmaven una declaració comprometent-se a complir l’ordre executiva dels EUA que prohibeix les mesures de diversitat, equitat i inclusió.

En futbol, quan l’actuació arbitral ha estat encertada se sol dir que “ha passat desapercebuda”. L’aspiració de les administracions públiques hauria de ser aquesta: que no es noti la seva presència però que la seva acció desenvolupi adequadament les polítiques públiques i permeti que la vida dels ciutadans transcorri sense entrebancs ni injustícies. Tan senzill i tan complex alhora.

“No sabia que el nostre vot tingués tan poc pes”, exposa Shamila, que estudia tercer de Filosofia a la UIB. “Em sembla molt lleig i ho veig problemàtic, perquè som la majoria”, afegeix. “És ben normal que la gent no hi participi”, opina, per la seva banda, Maria, que estudia Filologia Anglesa. Aquestes són les opinions de dues estudiants davant el fet que a les eleccions rectorals el vot dels estudiants valgui just un 25%. Basta que un candidat convenci majoritàriament el professorat permanent (51% de pes electoral) per guanyar les eleccions. Es podria donar el cas que els alumnes votassin tots a un candidat i que perdés.

Pocs dies abans que se celebrin les eleccions al rectorat de la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb l’actual rector Jaume Carot com a únic candidat, analitzam amb professionals de la universitat quins són els reptes que té per endavant amb l’objectiu de millorar com a institució educativa. Tots els docents consultats comparteixen la mateixa tesi: el nou equip rectoral tindrà la necessitat urgent de crear un sentiment universitari perquè els alumnes s’hi impliquin molt més del que ho fan ara i el campus tingui més vida.

El meu campus ha canviat força des que, fa tres anys, Ron DeSantis es va fixar l’objectiu d’eliminar la ideologia "woke" de les universitats de Florida. De sobte, els professors van començar a patir pel que podien dir i ensenyar. Hi havia qui començava a evitar termes com racisme. Una alumna em va explicar fa poc que si algú diu interseccional a classe, el professor li demana que no faci servir aquesta paraula.

El sistema educatiu pateix una crisi llarga i profunda, però només ho saben i sembla preocupar els que hi treballen. A qualsevol nivell, primària, secundària o universitat, els professionals es fan creus del baix nivell i escassa motivació amb què arriben i surten els estudiants. Tots ens esforcem a trobar l’explicació, el perquè d’una mutació negativa que, segur, és multifactorial. El tema transcendeix poc fora de les aules i de les sales de professors, llocs aquests en els quals el desànim s’ha convertit en malaltia, sigui en forma de burnout o de depressió. S’ha de ser molt cínic per no experimentar els efectes del símptoma de l’impostor. El concepte ensenyar s’ha devaluat tant que ens obliga a mantenir un ritual el resultat del qual és decebedor i gairebé inútil. Pocs dels estudiants a les aules mereixen l’apel·latiu d’estudiants, donat que ja no és el que fan, no tant per responsabilitat seva com perquè les metodologies imperants estableixen que la funció dels centres educatius és una altra. Els coneixements s’han convertit en secundaris; la memòria, l’esforç i l’aprenentatge han quedat desterrats en favor del benestar emocional i les anomenades competències. Els professors, desposseïts de la seva funció i lideratge, han d’actuar com a animadors d’esotèriques dinàmiques de grup. No es pot suspendre, ni corregir amb vermell, tampoc dir la veritat als ganduls que no foten ni brot. Fins i tot, per no fer-los mal, s’ha popularitzat un mètode que s’anomena “matemàtiques emocionals” que no fa que n’aprenguin, sinó que no s’hi obsessionin.

El Reglament d’Usos Lingüístics de la Universitat de les Illes Balears (UIB) indica que el català és la llengua oficial pròpia i que la comunitat universitària “s’ha d’esforçar per fer-la vehicle preferent d’ensenyament”. Ara bé, just després s’afegeix que “sense perjudici d’emprar el castellà com a llengua oficial, i altres llengües dins els àmbits que les facultats determinin”. Feta la norma, arriba la pràctica. Segons les xifres recollides pel departament de dades de la UIB, el curs actual s’imparteixen en la llengua pròpia el 41,96% de les 3.254 assignatures de grau vigents, un percentatge que, així i tot, és millor que el de l’any anterior, quan eren el 40,04%. L’ARA Balears n’ha demanat les de cursos anteriors, sense que se li hagin facilitat. La llibertat de càtedra, lligada al fet que la UIB no té cap mecanisme per forçar els professors a impartir assignatures en català, fan que s’hagi de confiar en la consciència dels docents de cada carrera. De fet, cada facultat és un món.

La pregunta ens persegueix a tots des de ben petits: "Què vols ser quan siguis gran?" Els primers cops que es fa, el podi de respostes l'acostumen a ocupar les professions de policia, bomber, veterinari, futbolista o la recentment afegida influencer. Mentre s'és petit la reacció dels adults davant d'aquestes idees acostuma a ser una barreja entre tendresa i gràcia, però a mesura que va passant el temps tot plegat deriva en la gran pregunta: "Ja trobaràs feina, si estudies això?" I aquí sovint hi surten perjudicades les branques humanístiques.