A principis dels anys seixanta, Mercè Rodoreda (1908-1983) treballava des de l'exili a Ginebra en dues novel·les: una d'elles, Colometa, va acabar sent La plaça del Diamant (1962), que no va trigar a convertir-se en el llibre més emblemàtic de l'autora, i al cap dels anys també en un dels més traduïts de la literatura catalana; l'altra era un projecte enigmàtic, estrany i inquietant que l'autora reprendria al final de la seva vida, La mort i la primavera (1986).

Jaume Pérez Montaner (l'Alfàs del Pi, 1938) reconeix que va arribar tard a la poesia de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i d'una manera curiosa: a través d'una traducció al portuguès publicada a São Paulo el 1969. No va ser fins a la dècada següent que es va adonar, mentre donava classes al Lewis & Clark College de Portland, als Estats Units, de la força dels versos de l'autor de Burjassot. "Hi havia dos poetes interessats a fer una antologia d'autors en llengua espanyola a l'anglès, i jo els vaig suggerir que també incloguessin autors que escrivien en català, com ara Espriu, Riba i Estellés –recorda ara Pérez Montaner–. Em va sorprendre que Estellés els interessés més que Espriu. Deien que tenia la virtut d'escriure com es parla, i que tot i que tractava sovint les seves vivències més íntimes, la distància no importava: a 5.000 quilòmetres de distància, els versos que escrivia els emocionaven igual".

“Xavier Vinader va morir el 2015, ¿imagineu què hagués pogut fer el 2018, el 2019 i el 2020?”, es pregunta l’editor d'Edicions 3i4, Eliseu Climent, durant la presentació al Palau de la Generalitat dels tres llibres que acaba de publicar: Confidencial, de Xavier Vinader (Sabadell, 1947 - Barcelona, 2015); Escrits de combat, de Joan Fuster (Sueca 1922-1992), i Contra el nacionalisme espanyol, de Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001). I sí, segurament molts dels que eren a la presentació de les antologies enyoren Vinader. Com explica David Fernàndez, que ha prologat Confidencial, molts periodistes anaven a casa de Vinader a la recerca d’auxili espiritual. L’entusiasme del periodista nascut a Sabadell per l’ofici era encomanadís. Ho deia en una entrevista a l’ARA el 2015: “O hi creus o no hi creus. I quan hi creus fas una mena de sacerdoci amb la professió. T’adones que té força, que un bolígraf pot ser una arma capaç de transformar un país si se sap fer servir”. Vinader no tenia por i tenia molts motius per tenir-ne: li van posar una bomba a casa, el van intentar segrestar i va viure l’exili i l’empresonament (en democràcia) pels seus reportatges. Segurament Climent té raó. Ara, el 2020, Vinader sabria més que alguns alts càrrecs i ho explicaria.

El primer sonet que Jordi Llavina (Gelida, 1968) va escriure, fa aproximadament dos anys i mig, tractava sobre retirar-se del món. "Basteix la casa lluny de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria", comença. "Mirat en perspectiva, m'adono que el llibre funciona com un dietari poètic. M'he dedicat als sonets perquè volia textos que pogués controlar molt bé del principi al final. Quan he escrit novel·les o contes sempre he tingut la sensació que hi havia coses que se m'escapaven", explica l'autor. Després de Ningú ha escombrat les fulles i Londres nevat -publicats per Amsterdam el 2008 i el 2009-, Llavina va tornar a la poesia. País de vent (Lleonard Muntaner, 2011) i Vetlla (3i4, 2012) van precedir la molt esperada novel·la de l'escriptor i periodista, El llaütista i la captaire , que va arribar a les llibreries aquesta primavera. "Si fas sonets, encara hi ha gent que arrufa el nas. És per això que a sota del títol de Contrada hi poso poemes . És impossible trobar el text perfecte, però em fa l'efecte que un sonet es pot controlar lingüísticament i formalment", explica Llavina.