“Xavier Vinader va morir el 2015, ¿imagineu què hagués pogut fer el 2018, el 2019 i el 2020?”, es pregunta l’editor d'Edicions 3i4, Eliseu Climent, durant la presentació al Palau de la Generalitat dels tres llibres que acaba de publicar: Confidencial, de Xavier Vinader (Sabadell, 1947 - Barcelona, 2015); Escrits de combat, de Joan Fuster (Sueca 1922-1992), i Contra el nacionalisme espanyol, de Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001). I sí, segurament molts dels que eren a la presentació de les antologies enyoren Vinader. Com explica David Fernàndez, que ha prologat Confidencial, molts periodistes anaven a casa de Vinader a la recerca d’auxili espiritual. L’entusiasme del periodista nascut a Sabadell per l’ofici era encomanadís. Ho deia en una entrevista a l’ARA el 2015: “O hi creus o no hi creus. I quan hi creus fas una mena de sacerdoci amb la professió. T’adones que té força, que un bolígraf pot ser una arma capaç de transformar un país si se sap fer servir”. Vinader no tenia por i tenia molts motius per tenir-ne: li van posar una bomba a casa, el van intentar segrestar i va viure l’exili i l’empresonament (en democràcia) pels seus reportatges. Segurament Climent té raó. Ara, el 2020, Vinader sabria més que alguns alts càrrecs i ho explicaria.