Els treballadors del cementiri de les Corts expliquen que és habitual trobar-se Charly Rexach caminant pel passeig principal, entre tombes i xiprers. Només cal parar una mica d'atenció per adonar-se que un està trepitjant un terra més blaugrana que el pal de la bandera. A 10 metres de l'entrada des de l'avinguda Joan XXIII ja hi ha una advertència: un soci del Barça va escriure per a l'eternitat a la seva làpida que, quan va morir el 2011, posseïa el carnet de soci 1.978.

L’arribada d’algun fitxatge il·lusionant que ajudi a aconseguir la permanència serà un dels regals més demanats entre els aficionats de l’Espanyol als Reis d'Orient. A les xarxes, de fet, alguns d’ells fins i tot han fet servir la ironia vestint amb els colors blanc-i-blaus estrelles mundials com Leo Messi i Cristiano Ronaldo utilitzant Grok, la intel·ligència artificial generativa de X. Tot i tenir 37 i 39 anys, respectivament, la presència de qualsevol d’ells dos a Cornellà-El Prat seria un al·licient de pes per pensar en la salvació. 

La història, cíclica, se sol repetir. Generacions de barcelonistes han viscut el mateix debat, el debat entre qui sua la samarreta i qui lluita per mantenir l’estabilitat a la llotja. L’eterna lluita entre els futbolistes i els directius, dos col·lectius que no sempre caminen en la mateixa direcció. Alguns jugadors, aprofitant el bon temps i demostrant ser ben llestos, han evitat ser objecte de judicis públics escollint el moment en què calia marxar-ne. Ho van saber fer Puyol, Xavi i Iniesta, renunciant a anys de sou però també evitant el dolor de veure’s a la banqueta. D’arribar a ser qüestionats. Són l'excepció.

El cas Kubala, un dels episodis més famosos, polèmics i apassionants de la història del futbol. Un bullidor de motivacions esportives –l’explosió d’un talent descomunal per a la pràctica del futbol–, polítiques –els avatars d’un apàtrida que havia fugit del seu país per anar a petar a un altre que tot just es refeia d’una postguerra criminal– i barcelonistes –el futbolista que canviaria per sempre la història del club– es donen cita en el relat fundacional d’un mite, esdevingut durant els últims mesos del 1949 i la primera meitat del 1950. El cas Kubala, sí, un cas profusament historiat però al qual sempre ve de gust retornar i explicar de nou per a les noves generacions. Especialment, esclar, si existeixen nous rastres del passat que ajuden a documentar un episodi futbolístic tan excepcional i decisiu, protagonitzat per algú tan arrelat al subconscient i l’imaginari col·lectiu català, encara que aquest algú sigui un hongarès amb sang eslovaca que amb vint anys havia creuat el Teló d’Acer a la recerca d’una vida millor i del futur futbolístic que anhelava.

El 2 de setembre del 1983, l’hongarès Ferenc Platko va ser enterrat en una modesta tomba amb la seva dona al Cementiri General de Santiago de Xile. Sense un ral a la butxaca, Platko havia enviat fins als últims dies de la seva vida cartes a les oficines del Barça en què demanava una ajuda econòmica. Cartes que trencaven el cor, en què passava llista de les seves malalties i les seves misèries. Aquell excel·lent porter que havia sigut un dels barcelonins més famosos als anys 20, va morir ben pobre a Xile, on ara fa cinc anys la directiva del Colo-Colo, un club on també va ser estimat, va evitar que les seves restes acabessin en una ossera anònima fent-li lloc al mausoleu que el club té al cementiri per recordar els noms que han fet gran aquesta entitat.

Sempre que passo pel carrer Petritxol de Barcelona en surto trist. Suposo que és aquella melancolia, una mica infantil, de temps que no he viscut. Entro a aquest carrer, cabdal en la cultura catalana, i acabo fastiguejat al veure com un turisme low cost l’ha tacat. En aquest carrer, tan bonic que tothom se’l vol fer seu, s’hi van reunir durant molts anys un grup de genis que en públic caminaven amb el cap baix, derrotats, però que l’alçaven en reunions clandestines. Aquí hi va tenir la seu l’Agrupació Cultural Minerva, fundada per l’igualadí Pere Puig i Quintana, que va donar feina a molts escriptors catalans els anys en què tocava viure a l’ombra del franquisme.