Deu grups polítics, entre els quals Unides Podem, ERC, JxCat, el PDECat i la CUP, han registrat aquest dijous una proposició no de llei (PNL) al Congrés en què reclamen que les institucions de l'Estat acceptin l'ús de les llengües cooficials, entre les quals el català. En concret, plantegen que "l'administració de l'Estat funcioni en les diferents llengües independentment de la seva ubicació" i posen exemples concrets: volen que es pugui parlar català -i la resta de llengües cooficials- al Congrés, al Senat, al Tribunal Suprem, al Constitucional, a l'Audiència Nacional i en les gestions davant l'Agència Tributària o la Seguretat Social.

L'acord entre JxCat i el PDECat sembla estar cada cop més lluny, almenys per als membres del nou partit de Carles Puigdemont. La diputada Elsa Artadi ha tancat la porta aquest diumenge a una hipotètica "coalició electoral" amb els de David Bonvehí i ha desafiat el Partit Demòcrata a presentar-se en solitari a les pròximes eleccions catalanes. "Si tenen un projecte polític diferent –ha argumentat en una entrevista a l'agència Efe–, legítimament els hem de poder explicar tots en una campanya electoral, contraposar-los i que la ciutadania decideixi", ha reblat. "Si hi ha opcions polítiques que creuen que el seu camí és un altre [...], em sembla legítim que facin una altra aposta electoral", ha insistit posteriorment en declaracions als mitjans.

L’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, al seu llibre M’explico (La Campana), no només parla de l’enfrontament amb l’Estat i les batalles amb Esquerra, sinó que també exposa els dubtes, les contradiccions i les enrabiades que té amb els seus. Puigdemont mai ha sigut un home de partit i això traspua en el seu lideratge al capdavant de la Generalitat i la relació que estableix amb l’executiva del PDECat, que el 2016 s’acabava d’estrenar amb Marta Pascal al capdavant. Llavors ja comencen les diferències estratègiques. No encaixen políticament amb Pascal, tal com ara no encaixa amb l’executiva de Bonvehí, la majoria dels membres de la qual ja estaven en l’anterior direcció.

Josep Ramoneda, filòsof

“Avui és un magnífic aparell de propaganda”

Avui per avui el puigdemontisme és un magnífic aparell de propaganda. Ha fet creure una cosa falsa, que és que es pot comptar amb Europa, i té un programa de màxims, la independència, que ell mateix ha sigut testimoni que no va ser possible [el 2017]. La pregunta és si el puigdemontisme es quedarà el bloc més important de l’herència del pujolisme, és a dir, el gruix de la classe mitjana i també alta d’aquest país que Pujol va aconseguir aglutinar a CDC amb el Sant Pancraç, salut i feina. Ara mateix això està en procés de repartiment entre el PDECat, JxCat, el PNC i també ERC, que l’intenta captar. L’herència del pujolisme està en disputa i veurem com acaba a les pròximes eleccions al Parlament. Des del punt de vista ideològic, el projecte està desdibuixat. Després de Pujol, Artur Mas va introduir dos components que fins llavors no hi eren a CDC: el neoliberalisme i l’independentisme. Això ja era un canvi per a Convergència, que va tornar a evolucionar amb l’arribada de Puigdemont i l’aliança amb la CUP. És aquí on CDC va començar a demostrar la volatilitat. L’expresident ha incorporat, a més, perfils que queden lluny del nacionalisme conservador i a qui només els uneix la seva figura.

]]>

Quan Artur Mas va designar Carles Puigdemont com a successor, pocs imaginàvem la transcendència política que assoliria el seu lideratge. Puigdemont accedia inicialment a la presidència de la Generalitat en règim d’interinatge i amb una data de caducitat ben delimitada. Tanmateix, la política catalana d’avui és impossible d’entendre si no es pren en consideració el poderós atractiu electoral de Puigdemont. Sense el seu lideratge, la política catalana es trobaria des de fa anys en una fase d’assentament marcada per la consolidació de l’hegemonia d’ERC dins l’independentisme.

]]>

La configuració del nou partit de Carles Puigdemont comença a accelerar-se. Com a figura central de JxCat, l’expresident encara no ha decidit si ell encapçalarà la candidatura a les pròximes eleccions -com diuen els dirigents de tots els partits, “Ho decidirà la militància”-, però de ben segur que serà el principal reclam per atraure votants. El món postconvergent està en plena redefinició amb el PDECat cada cop més lluny del nou partit i diversos satèl·lits intentant ocupar una part de l’espai que antigament representava CiU. Aquesta és almenys la teoria. Però ¿es pot dir que aquesta nova formació apel·la al mateix tipus de votant? Per començar, el catalanisme ha patit un sotrac important en l’última dècada i el carril central l’ha passat a ocupar l’independentisme. Per a CiU i després el PDECat o JxCat, una de les conseqüències ha sigut que la competència ha crescut.

]]> El puigdemontisme es converteix en partit. Això és el que formalment ha començat a passar aquest cap de setmana. És una fita important per a la clarificació del terreny de joc de la política catalana. En les democràcies liberals representatives, des de fa més d’un segle la política es fa bàsicament a través dels partits. Les entitats i moviments de la societat civil poden ser molt influents, però no tenen accés al poder legislatiu ni a l’executiu, no es poden presentar a unes eleccions. Per accedir al poder cal un partit. I Puigdemont no en tenia. És més, el gruix dels seus antics correligionaris de l’extinta Convergència s’havien agrupat en unes sigles, les del PDECat, que a ell li feien nosa. A partir d’ara, si qualla la nova formació, el lideratge de Puigdemont ja no estarà orfe de partit: es queda amb la marca Junts per Catalunya (JxCat) i la transforma en una cosa nova, ideològicament transversal, amb la independència com a objectiu primordial.

]]> Exili i presó. Puigdemont i Junqueras. Prop de tres anys després del referèndum atonyinat de l’1-O, l’independentisme té els lideratges engabiats, capats. No és fàcil per a cap dels dos. Les condicions són dures. La patacada va ser forta. Però a curt termini no hi ha relleu possible dels dos líders, precisament per la seva condició de víctimes. Les properes eleccions catalanes seran de nou, en el camp independentista, un duel entre ells amb figures interposades. Aquesta anomalia, fruit de la repressió de l’Estat -i d’un esperit de revenja que, amb l’últim posicionament del Tribunal Suprem, ja veiem que s’allargarà-, ho condiciona tot. És inevitable que sigui així. Tres anys no són res. Tot és massa recent. Les frustracions, la indignació i la impotència estan a flor de pell. Ens paralitzen. Els paralitzen. A Puigdemont i Junqueras encara els cal explicar i explicar-se què va passar aquells dies d’octubre. Mirar enrere és una necessitat indefugible que, alhora, hipoteca les apostes de futur. Carreguen no només amb un present dur, privats de llibertat, sinó amb el pes del passat, d’una victòria efímera i heroica (van posar les urnes i van fer una DUI) convertida en llarga derrota: no només presó i exili, sinó també un govern de la Generalitat afeblit, tant per una coalició construïda sobre la desconfiança mútua i permanent com per l’ombra allargada del 155: com s’ha vist amb la pandèmia, a l’Estat no li tremolarà el pols per intervenir l’autogovern sempre que li calgui.

]]>