Hi ha la memòria oficial, la que surt a tots els llibres o la que pregonen els polítics, i que varia segons el seu color o el moment, i hi ha les múltiples memòries que salvaguarden els arxius. Sense aquestes altres memòries seria molt més fàcil manipular la història i no podríem sentir moltes veus que sovint han quedat arraconades. El 1995, ara fa 30 anys, l’Arxiu Nacional de Catalunya es va traslladar a Sant Cugat del Vallès. Són 12.625 metres quadrats i fins a 60 quilòmetres de prestatgeries amb documents. Allà s’hi guarden tant documents privats com públics que ens permeten accedir a la història més remota i a la més recent.

La Cartoixa de Montalegre, a Tiana (Maresme), és l'única a Catalunya que encara conserva una comunitat de monjos activa. La va fundar el 1415 un prior controvertit: Domènec de Bonafè, que va acabar empresonat i expulsat de la comunitat per haver jurat fidelitat a Benet XIII, el Papa Luna, i no haver reconegut el nou papa, Martí V. Al llarg de tants segles d'història, els monjos van atresorar molta documentació i relíquies, però la història convulsa del monestir, tancat i protegit per una doble muralla, va fer que es dispersés. Ara una bona part serà accessible perquè l'ha adquirit l'Arxiu Nacional de Catalunya per 70.000 euros.

L'Arxiu Nacional de Catalunya ha celebrat aquest dijous l'acte institucional de recepció del fons documental de Ricard Salvat amb la presència de la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, i el director de l'Arxiu Nacional, Francesc Balada. A l'esdeveniment també hi han assistit la viuda del dramaturg, Núria Galobardes, i les seves filles.

L'Arxiu Nacional de Catalunya ha ingressat a les seves instal·lacions a Sant Cugat del Vallès el fons documental de Ricard Salvat (Tortosa, 1934 - Barcelona, 2009), una figura clau del teatre català de la segona meitat del segle XX. L'Arxiu Nacional i la Fundació Ricard Salvat han treballat conjuntament en la selecció definitiva dels materials i l'organització d'un fons documental que havia i d'ingressar a l'arxiu a finals de març. La pandèmia, però, ho va aturar, i finalment s'ha pogut fer aquest dilluns.

Imaginem-nos que d’aquí uns anys un historiador vol escriure sobre com es van prendre les decisions polítiques a l’entorn del Procés. Fem-nos més preguntes. Quin paper va tenir Aznar en la invasió de l’Iraq? Què s’escrivien Felipe González i els presidents de les comunitats autònomes? Què es deien Leopoldo Calvo Sotelo i els líders sindicals? Ens podríem fer moltes més preguntes, però serà molt complicat trobar respostes als arxius púbics espanyols. El motiu és que no és gaire fàcil localitzar segons quins papers dels expresidents espanyols. Al final, moltes coses no les sabem fins que alguns d’aquests ex alts càrrecs decideixen publicar les seves memòries. Esclar que aleshores ells fan el triatge. “El problema de base és que no hi ha cap llei general estatal dels arxius”, lamenta Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya.