El seu país és l'únic del món on la música està prohibida. Malgrat això, ells toquen com els àngels. La melodia dels seus violins, guitarres, violoncels, flautes, tambors… inunda l'aula del conservatori on assagen a milers de quilòmetres de casa. La seva música realment atrapa. Els escoltaries durant hores. Són nois i noies molt joves, d'entre 14 i 22 anys, i tots han estudiat a l'Institut Nacional de Música de l'Afganistan (ANIM, de les sigles en anglès), que abans era a Kabul i que ara s'ha traslladat a la ciutat de Braga, al nord de Portugal. Com van arribar fins allà? “Els nostres concerts són la nostra manera de protestar contra els talibans”, asseguren. La seva responsabilitat és immensa: d’ells depèn que la música afganesa continuï viva.

Samira Hamidi, de 46 anys, no pot evitar que se li escapin les llàgrimes quan recorda que un dels seus germans va morir de forma sobtada a Alemanya fa poques setmanes i que no va poder assistir al funeral perquè no tenia visat. És la responsable d’Amnistia Internacional per a l’Afganistan, viu a Londres, ha treballat per a la Unió Europea i l’ONU i és una destacada defensora dels drets humans, però ella també arrossega un drama personal com tants altres afganesos. Té clar que la comunitat internacional no pot legitimar de cap manera el règim dels talibans, i que cal lluitar pels drets de les dones afganeses.

Una jove afganesa de 20 anys anomenada Abida s’hauria suïcidat diumenge passat cremant-se viva a la província de Ghor, al centre del país, per evitar que un talibà l’obligués a casar-se a la força amb un germà seu, segons informen mitjans locals afganesos. El relator especial de les Nacions Unides per als Drets Humans a l’Afganistan, Richard Bennett, ha exigit una investigació dels fets i que s’assumeixin responsabilitats, ha escrit a la xarxa social X.

Recorda que va acabar amb tota la roba i els cabells ensangonats, i que va haver de saltar per sobre dels cossos sense vida de les seves amigues que van quedar tirats a terra després que un terrorista suïcida s'immolés a l'aula. Era el 30 de setembre del 2022. Aleshores ella només tenia disset anys. A l'atemptat va perdre l'ull i l'oïda esquerres, i més de cinquanta companyes de classe, que van morir. Malgrat això, Fàtima Amiri no es va fer famosa per això, sinó perquè una setmana després de l'atac contra el seu centre educatiu a Kabul es va presentar malferida a l'examen de la selectivitat i va aconseguir una de les notes més altes. “No podia perdre aquesta oportunitat”, afirma. Els mitjans de comunicació internacionals van parlar de la seva proesa i fins i tot la BBC la va incloure a la llista de les 100 dones més inspiradores i influents del 2022.

El fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional (TPI) ha sol·licitat aquest dijous l'emissió d'ordres de detenció contra el líder suprem dels talibans, Hibatullah Akhundzada, i la màxima autoritat de la judicatura talibana, Abdul Hakim Haqqan, acusant-los de crims contra la humanitat per la repressió sobre les dones que promou el seu règim. Aquesta demanda encara no és definitiva, sinó que el fiscal l'ha enviada als jutges de la divisió de Qüestions Preliminars del TPI, que decideixen si l'accepten i s'emet l'ordre als 125 membres signants de l'Estatut de Roma que empara la jurisdicció d'aquest tribunal.

Llei per a la propagació de la virtut i la prevenció del vici. Així és com es diu el nou enfilall de normes talibanes sobre què es pot fer i què no es pot fer a l'Afganistan. El nom de la llei ja és prou significatiu, però analitzar-la article per article posa els pèls de punta. Lluny de basar-se en l'islam, els talibans tenen els seus propis principis. Si l'un estrambòtic, l'altre encara més. La nova llei prohibeix fer fotografies a l'Afganistan a persones o animals, escoltar música o portar alguna cosa tan aparentment inofensiva com una corbata. I, per descomptat, estableix infinitat de restriccions a les dones, que, sens dubte, s'emporten la pitjor part. En definitiva, demostra que els talibans no han canviat gens ni mica respecte al seu primer règim, tot i que inicialment es van esforçar a donar una imatge de moderació. Tot era pura façana.

La participació en els Jocs Olímpics de París de l'esportista afganesa Manizha Talash, que viu refugiada a Madrid, sembla una simple anècdota, però té més importància del que sembla. La jove, de 22 anys, va competir la setmana passada al concurs de break, és a dir, el que tota la vida s'ha conegut com a breakdance i que aquest any s'ha estrenat com una nova disciplina al programa olímpic. I ho va fer vestint una mena de capa de color blau amb un missatge escrit amb grans lletres blanques que deia: “Allibereu les dones afganeses”.

Una turista espanyola de 33 anys és qui es va haver de fer càrrec del grup d’estrangers després de l’atac de divendres a Bamian, al centre de l’Afganistan. El guia local era a l'hospital amb els ferits i els cossos dels morts i estava totalment abatut: un dels afganesos morts era el seu cosí. Els altres cinc turistes que van resultar il·lesos també estaven enfonsats i alguns no deixaven de plorar. Així que la dona es va encarregar de recollir les pertinences dels turistes morts i ferits, de parlar amb els talibans i d'exigir que els ajudessin a tornar a Kabul amb les màximes garanties de seguretat. Aquest és el relat del que va passar el dia de l'atemptat. L'ARA ha fet la reconstrucció a partir de fonts locals.

“Abans que els talibans es fessin amb el control de l’Afganistan l'estiu del 2021, el país vivia una guerra civil. Ara que els nord-americans han marxat i que l'exèrcit afganès ja no lluita contra els talibans, el país és segur per fi, des del punt de vista turístic”, diu la web d'una de les agències de viatges que a Espanya organitza tours a l’Afganistan. Sens dubte, el país s’ha convertit en una destinació turística. Ja ho va ser als anys 60 i 70, i ara els talibans estan promovent una altra vegada la visita d'estrangers.

En Waqar condueix de pressa pels carrerons d’un dels barris d’Islamabad on resideixen més afganesos. Ell és pakistanès i, tot i no ser la zona on viu, la coneix bé perquè, en els últims anys, s’ha dedicat en cos i ànima a ajudar els refugiats que arribaven del país veí fugint dels talibans. Forma part de la xarxa catalana de voluntaris People Help.

“Permetrem a les dones treballar i estudiar. Les dones seran molt actives a la societat, però en el marc de l'islam”. Això és el que va dir el portaveu dels talibans, Zabihullah Mujahid, el 17 d'agost del 2021 en la seva primera compareixença pública a Kabul quan feia només dos dies que els radicals havien arribat al poder. Centenars de periodistes van seguir la seva intervenció i les seves paraules van fer la volta al món. L'Afganistan era aleshores focus d'atenció de tots els mitjans de comunicació.

Una cinquantena de dones afganeses han sortit al carrer per protestar contra la decisió dels talibans de tancar-los definitivament tots els salons de bellesa, l’últim dels reductes que els quedaven per reunir-se sense la presència dels homes i un dels pocs negocis que podien tenir com a dones. Potser per això aquests salons van proliferar durant l’ocupació nord-americana, perquè complien dues funcions bàsiques: la de reunir-se i la de la independència econòmica de les dones. Potser és la vegada que més els escau el nom de bellesa. Però la repressió contra les dones s’executa fins a les últimes conseqüències i aquesta cinquantena de perruqueres i maquilladores han pres la decisió política d’organitzar una manifestació per discutir i negociar una prohibició que els tanca les poques portes que els quedaven obertes i els pren el menjar, literalment, de la boca. “Pa, treball, justícia” era la seva proclama. La resposta talibana ha estat llançar-los canons d’aigua i disparar a l’aire per dissoldre-les. Fins aquí la negociació, el diàleg. Però la seva protesta no és en va, al contrari. És un exemple polític de dignitat màxima. 

Aquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Aquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que l'ARA va publicar l'abril de 2023 i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Un podcast per conèixer l’Afganistan que els talibans no volen que vegis. L’enviada especial, Mònica Bernabé, que va viure 8 anys a Kabul i es va convertir en l’única periodista de l’Estat que hi ha treballat permanentment, ens explica el seu recent viatge, que ha fet sense permís de premsa. És un recorregut per la crua realitat de l’Afganistan i per la situació terrible de les dones. Però mirem també enrere per explicar com neixen els talibans i mirar d’entendre com s’ha arribat fins aquí i quin futur li pot esperar a un dels països més opacs del planeta.

Aquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Aquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Aquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis', que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Aquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Aquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.