Raimon (Xàtiva, 1940) continua compartint vivències i reflexions. Després del dietari Personal i transferible (Empúries, 2023), amb anotacions dels anys 1982 i 1983, ara publica Punxa de temps (Empúries), sobre una època de dubtes i angoixes diverses.

"La Nova Cançó catalana és una de les millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular. A l'altura de la gran embranzida del rock angloamericà, de la chanson francesa i de la renaixença de la samba brasilera"... Així de categòric comença el llibre La nostra Cançó (Pòrtic, 2024) d'Antoni Batista (Barcelona, 1952). "És que és així, i miro de demostrar-ho. Per què no ho hem reivindicat? Potser perquè ens sembla que nosaltres som una cosa petita, però aquests artistes són molt bons, n'estic convençut", diu Batista, músic, musicòleg, expert en antifranquisme i en la història contemporània de països com Irlanda i el País Basc i col·laborador de l'ARA.

Corrien els inicis dels anys 80, feia més d’un lustre que el dictador Franco havia mort al llit deixant-ho tot molt més ben lligat del que semblava aleshores, l’anomenada Transició estava a punt de tancar-se d’una manera més espantada i menys il·lusionant del que molts haurien volgut, i Raimon, el cantant i músic valencià nascut a Xàtiva el 1940 amb el nom de Ramon Pelegero, se sentia entrampat en un impàs personal, creatiu, professional. Tot just acabava d’editar Raimon. Totes les cançons, un recopilatori dels seus deu discos, amb un quadern amb les lletres i nombroses notes explicatives. Era un moment, per tant, de recapitulació i celebració, però també de buit, confusió, indecisions, bloqueig i canvis.

Potser no som prou conscients de les meravelles amb què podem topar badant per Barcelona. Per exemple, passejant pel carrer Consell de Cent, que tantes baralles polítiques ha generat els últims mesos. A través de la porta de vidre de la Galeria Mayoral arriba una visió extraordinària: els colors de la pintura Dona envoltada per una parella d’ocell (1964) de Joan Miró. Per veure-la millor només cal obrir la porta, lliurement, de franc, gratis. A la paret del davant hi ha Composició amb roba i corda (1975), d’Antoni Tàpies. I de sobte ja som dins una exposició insòlita, Venim d’un silenci, que es pot visitar fins al 30 de desembre, la primera mostra conjunta dels dos artistes. A més de les dues obres esmentades, n’inclou set més i un breu recordatori d’afinitats estètiques, cronològiques i polítiques, com ara el monogràfic de la revista D’ací i d’allà (1934) amb coberta de Miró que Tàpies va evocar com a referent; les exposicions del 1962 a París i Nova York de l’un i l’altre, respectivament; i el suport de tots dos a la tancada a Montserrat del 1970 contra el procés de Burgos.

L’últim concert de Raimon va ser el 28 de maig del 2017. Ara, sis anys després, reapareix amb un llibre de gran interès artístic i polític. Personal i transferible (Empúries) és un dietari on l’autor anota durant els anys 1982 i 1983 la rutina i el desordre de l’ofici d’escriure i cantar cançons en català, la lluita per bastir una trajectòria marcada per l’exigència i el compromís. Són els anys de plenitud d’un Raimon que viu amb escepticisme militant els canvis polítics d’aquell temps, d’aquell país, on els seus amics eren Espriu, Fuster, Miró, Manuel Vicent i Vázquez Montalbán.

Setembre ja és (gairebé) aquí i el sector editorial ha engegat la maquinària per compensar les depressions postvacacionals amb bones lectures de tardor. Les novetats editorials de la temporada curullen els catàlegs de llibres per a tots els gustos, molts dels quals es presentaran a la Setmana del Llibre en Català, que se celebrarà del 8 al 17 de setembre al Moll de la Fusta de Barcelona. Un any més, hi ha espai per a novel·les d’autors amb una trajectòria consolidada com Sergi Pàmies i Sílvia Soler i per a debuts esperats com la memoir de Laura Calçada. També per a un volum de memòries de Raimon.

"Aquest és un país de trobadors i joglars, i jo em sento part d'aquesta cadena", va dir Joan Manuel Serrat fa un mes i mig, quan, juntament amb Maria del Mar Bonet, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. En aquesta cadena, la Nova Cançó ha sigut una baula indispensable. A més de Bonet i Serrat, també Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Pau Riba, Sisa, Marina Rossell, Joan Isaac i la resta de cantautors més o menys heterodoxos que han vingut després han donat consistència a un relat musical i literari d'una gran rellevància cultural. La Nova Cançó va aprendre dels poetes i alhora va contribuir a alimentar noves musicalitats poètiques, va recollir veus d'altres temps i va posar música a versos contemporanis, sovint amb la complicitat directa dels mateixos poetes, com va fer Ovidi Montllor amb Vicent Andrés Estellés o Raimon amb Salvador Espriu. És un camí que han seguit altres veus, com Jaume Arnella des de corriols més tradicionals, Xavier Baró des de la reivindicació de l'art de joglaria i Maria Arnal des de l'espai sideral.

Raimon compon Al vent entre 1959 i 1960, té 19 anys acabats de fer. L’estrenarà a la taverna Casa Pedro de València, la canta el 13 de desembre de 1962 a l’Hotel Colón de Barcelona, a la festa dels premis de Santa Llúcia, i l’enregistra el març de 1963, ara farà seixanta anys, que es commemoren en l’exposició que s’inaugura dijous a Xàtiva. Era l’any que havien executat el dirigent comunista Julián Grimau i els milers de presos polítics eren reivindicats per les declaracions al diari Le Monde de l’abat Escarré i per la cançó Diguem no, que Raimon componia aquell mateix any ara sexagenari. A l’abat Escarré li va costar l’exili i a Raimon li van obrir una fitxa policíaca que li arrossegaria citacions a comissaria, multes, prohibicions i censura.

Va ser gràcies a Ausiàs March que Joan Fuster i Raimon es van conèixer. L'escenari va ser València. L'any, el 1959. Fuster s'acostava als 40 i ja havia publicat llibres com El descrèdit de la realitat. Raimon tot just havia fet els 18 i encara no havia gravat cap cançó. "Em va sentir recitar i el va sorprendre la meva fonètica –ha recordat aquest dimecres el cantautor a l'Ateneu Barcelonès, acompanyat de l'escriptor i professor Enric Sòria i el periodista Vicent Sanchis–. Ens vam retrobar en una tertúlia al Club Universitari i des de llavors ja no vam deixar de parlar. Llavors el valencià no s'estudiava en cap escola, era considerat un dialecte que parlàvem quatre desgraciats de per allà baix".

Fa al voltant de 20 anys que l'agrupació VerdCel passeja pels escenaris d'allà on la conviden. Liderada per Alfons Olmo, a les seves espatlles carrega fins a 12 discos publicats i vuit llibres-poemaris. Per no parlar de les peces audiovisuals que també ha cultivat. És un artista de cap a peus. Defineix VerdCel com una proposta de "cançó polièdrica i interdisciplinària, amb influències musicals que no són clàssiques". Té cançons pròpies, però gaudeix submergint-se en l'espai de les versions, "revisitar lletres i melodies que ens han acompanyat sempre", diu Olmo a l'ARA Balears des de l'altra banda del fil telefònic.

Raimon és tot el que ha cantat: la poesia amorosa i la cívica, la lluita, la resistència, la solidaritat i la decepció. Però Raimon també és la manera com ha cantat, les eines que ha fet servir i les decisions musicals que ha anat prenent al llarg de més de cinc dècades. No és el mateix l’ímpetu d’ Al vent que la mesura d’ A l’estiu quan són les nou, i tanmateix aquestes dues cançons separades per 52 anys estan unides per un fil inconfusible, que és tant el timbre de la veu com la manera d’entendre la música. Tot i que la magnitud de la seva obra fa impossible qualsevol intent reduccionista, aquí mirem d’explicar la música de Raimon mitjançant deu cançons.

Mozart va ser un dels primers compositors clàssics que Raimon va conèixer, i amb els anys va esdevenir un dels seus predilectes. Les seves sonates per a piano estan estructurades en tres temps, format que pot il·lustrar sobre una vida i una obra: cançons, amor, lluita. Raimon tria aquestes paraules per titular el segon disc de la primera edició Integral, per als recitals del Teatre Grec de 1999, i les estampa en un vers d’ Animal d’esperances i memòria. “És un binari en el qual jo he cantat sempre, però en el sentit més ampli de les dues paraules. No hi ha amor sense lluita i no hi ha lluita sense un cert tipus d’amor”.

La setmana entrant Raimon fa 80 anys. Molts pensem que és la figura viva més important de la cultura catalana. Em temo, però, que aquest aniversari passarà més desapercebut del que es mereix. Perquè Raimon és prou valorat. A causa de diferents motius: pel seu tarannà (en frases solemnes no ha cregut mai), per no apuntar-se al pensament hegemònic (“M’entendran? No m’entendran?” No t’han entès) i perquè la plaça de cantautor nacional ja està ocupada (i ve del nord i no del sud). Durant molts anys, quan Raimon anava de bolos per aquí i per allà tothom li demanava el mateix repertori (les inevitables Al vent, Diguem no, però també Jo vinc d’un silenci –amb aquella interpretació errònia i general sobre la identitat–, Veles e vents, Al meu país la pluja, He mirat aquesta terra i tantes altres). Una mica cansat de les “cançons de sempre”, Raimon va publicar un disc amb “les cançons de mai”. Un disc immens (amb les grans Parlant-me de tu i Soliloqui solipsista i amb meravelloses versions d’Ausiàs March com ara Quan plau a Déu) amb el qual demostrava el que ja sabíem: que hi ha molt Raimon més enllà dels clàssics.

l'any en què celebra el seu 80è aniversari, Raimon ha llegat el seu patrimoni cultural a Xàtiva. Torna al carrer Blanc, com anticipava profèticament ja el 1965 a la Cançó de la mare, un retorn que elevarà a la filosofia de “qui perd els orígens, perd identitat”. El convent de les Clarisses, gòtic dels temps que ha navegat amb les “veles e vents” d’Ausiàs March, acollirà les pintures i escultures que l’han acompanyat pel museu de la vida quotidiana: Miró “d’un roig encès”, Tàpies “terra negra, llistons blancs”, Viladecans “com una mà”, Alfaro “torsimany de metalls”... També els llibres que ha llegit en diverses llengües, amb precioses edicions de col·leccionista. I, per damunt de tot, el que ha generat ell: discos, fotografies i articles de molta firma, hores de vídeo, cartells, dietaris, guardons... Tot plegat, més espais de debats, auditori i exposicions, serà el Centre Cultural Raimon, engegat per la Fundació Raimon i Annalisa, que es va oficialitzar el 27 de juliol al Palau de la Generalitat Valenciana, amb el president Ximo Puig al capdavant.

Raimon i Annalisa Corti donaran el seu llegat a la ciutat que va veure néixer el cantant valencià i crearan una fundació que s'ubicarà al convent de Santa Clara de Xàtiva. Així ho ha anunciat aquest dilluns el músic en un acte al Palau de la Generalitat Valenciana que ha comptat amb la presència del cap del Consell, Ximo Puig; el ministre de Cultura i Esport, José Manuel Rodríguez Uribes; el president de la Diputació de València, Toni Gaspar, i l'alcalde de la capital de la Costera, Roger Cerdà. Els quatre representants públics han signat un protocol amb l’autor de cançons tan conegudes com Jo vinc d’un silenci o He mirat aquesta terra per posar en marxa el projecte.

L’ estat de resistència en què està Catalunya ha fet recuperar cançons de lluita dels anys franquistes. Raimon i Llach, els màxims exemples d’aquell compromís, han sigut premiats per la seva trajectòria i el grup VerdCel ha posat les cançons més significatives d’aquella lluita d’avui i de sempre en formats musicals molt actuals.

El doble CD i DVD 'L'últim recital' (Picap) és el testimoni del concert al Palau de la Música del 28 de maig del 2017 amb què Raimon es va acomiadar dels escenaris. "Hi ha 35 cançons, totes les que es van cantar", ha explicat Raimon aquest dimecres en una roda de premsa precisament al Palau de la Música. L'enregistrament, "molt meditat", inclou també les dues cançons que fins ara no havia publicat a cap disc: 'I nosaltres amb ells' i 'Napolitana per a tu'. El DVD recull l'enregistrament del concert que va fer TV3.

Cinquanta cançons són les que ha triat Raimon per alimentar el repertori dels dotze recitals de comiat que van començar ahir al Palau de la Música. “Seran 35 o 36 les que cantarem cada nit”, va dir just abans d’engegar el concert amb Entre la nota i el so, la cançó en què proclama: “El meu cant vol ser plural”. Amb un somriure va agrair la presència del públic i fins i tot va fer broma amb els que no es creuen que després d’aquesta dotzena d’actuacions ja no n’hi haurà més. Enlairant la veu va atacar Som -“és la segona cançó que vaig escriure”, va recordar- i No el coneixia de res. El clima ja estava creat, sempre acompanyat pel seu quartet de confiança: Fernando Serena (contrabaix), Miquel Blasco (guitarra), Joan Urpinell (guitarra) i Pau Doménech (clarinet); és a dir, un magnífic color musical ben disposat a servir les cançons, com ha passat en els últims anys. Seria una gran nit, independentment del caràcter històric d’aquesta trobada en dotze assalts antològics per definició.