Les principals patronals del sector de la restauració i l'oci han anunciat aquest dimarts que no s'adheriran al conveni d'hostaleria. En un comunicat, han expressat la seva "profunda decepció i rebuig" davant el preacord signat aquest dilluns entre la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) i el sindicat UGT per renovar el conveni d'hostaleria de les Balears. Aquest acord, denuncien, es va assolir a porta tancada i sense la presència ni participació de sectors fonamentals com la restauració i l'oci, que "generen la major part de la feina i aporten significativament a les cotitzacions de la Seguretat Social". "No podem signar un conveni que no hem pogut debatre ni negociar. Hem estat exclosos de la trobada decisiva, el que constitueix una greu vulneració del principi de bona fe en la negociació col·lectiva", han manifestat.

La paraula castellana tardeo pot ser una versió de l’anglès after work, que defineix aquella copa que hom es pren al capvespre, en sortint de la feina o de les obligacions, en companyia. S’associa al vi i a l’escumós, també al còctel, no només a la cervesa. És la copa d’abans de sopar, lenta i agradable, la de riure, la de parlar de tot i de res.

La societat consumista que caracteritza la majoria d’economies occidentals no deixa de reinventar-se, i tenir diners és avui en dia la clau d’accés a gairebé tot. A Nova York, una de les ciutats més cares i transitades del món, recentment ha sigut notícia un fenomen peculiar: persones que en contracten d’altres perquè els facin les llargues cues requerides per reservar els restaurants més populars de la ciutat o pels seus millors espectacles de Broadway, on la demanda és tan alta que el seu preu no només es paga amb dòlars, sinó també amb una cosa de valor intangible, el temps.

Aquest any van relaxats perquè només tenen quatre o cinc partits cada cap de setmana. L'any passat sí que els va ser complicat: en tenien set. La família de la Natàlia i en Josep dediquen els dissabtes i els diumenges a portar els seus tres fills a complir amb els compromisos d'hoquei. Tots tres, de nou, tretze i quinze anys, juguen a un equip del Club Patí Sant Celoni i, algun d'ells fins i tot dobla segons la temporada o el cap de setmana per donar suport a altres categories.

Pernoctar a l’aire lliure per desconnectar de la rutina i estar en contacte amb la natura és atractiu per a molts, però il·legal segons la Llei per a la conservació dels espais de rellevància ambiental (LECO, de 2005). L’única opció per als que volen acampar és anar a un lloc habilitat com a tal i, en el cas de Mallorca, n’hi ha ben pocs.

Des que va néixer la Gala, passada la primera fase de son i dedicació exclusiva a ella, em mirava al mirall dient: “Hola, Polete, quants dies, que fort tot el que t'està passant”.

Les entrades s’acaben en un tancar i obrir d’ulls. Per arribar a tot, ens veiem obligats a quedar amb mesos d'antelació per no perdre'ns aquell espectacle, aquell artista en directe o aquell àpat en un restaurant amb estrelles Michelin. L’espera es dispara si volem anar a un concert o un festival, a vegades, fins a dos anys. Però ¿ens hem cansat de portar un QR al mòbil per accedir a un espai d’oci, o avancem sense remei cap a un horitzó on la improvisació és impossible?

Es desconeix exactament d'ençà de quan es va posar de moda "anar a veure" la posta de sol. És evident que el gegant vermell es pon cada dia, però no sempre se li havia donat tanta importància com actualment. Segurament com a excusa per sortir a fer una caminada, esplaiar-se o tenir una cita amb algú, "anar a veure" la posta de sol s'ha convertit en una forma més d'oci a Mallorca.

Us volem recomanar un ventall d'activitats per als pròxims dies, com la festa Esplai el 10 de maig o el Girona Temps de Flors, entre d'altres.

Les pel·lícules dirigides al públic infantil que s’estrenen avui cada cop tenen menys a veure amb les que miràvem nosaltres quan érem petits. Hi ha un seguit d’històries arquetípiques que es repeteixen, però el context cultural ha canviat. Són pel·lícules cada cop més subjectes a una anàlisi crítica en relació a temes com els rols de gènere, la representació de diferents tipus de família o col·lectius que històricament no han aparegut al cinema infantil. Això ha suposat un repte per als grans estudis, com ara Disney, que tenen una posició conservadora que els ha dut a prendre decisions polèmiques.

Els jocs de taula cooperatius en què els jugadors s’han d’ajudar els uns als altres cada cop tenen més èxit entre les famílies. Són una bona manera de trencar dinàmiques competitives entre germans i passar-ho bé fent equip. El crític Toni de la Torre en tria els millors per a la canalla combinant clàssics de referència amb algunes de les novetats que més èxit han tingut enguany:

"Quan hi ha bones onades, els surfistes competeixen per elles amb molta agressivitat. Aquí tenen avantatge els mascles alfa que intenten atemorir els altres". Ho explicava en una entrevista el surfista i periodista William Finnegan, que l'any 2015 va guanyar el premi Pulitzer gràcies a la seva autobiografia, Els anys salvatges, on relatava la seva obsessió per trobar, i cavalcar, l'onada perfecta. Si ser surfista en una ciutat amb poca tradició –i poques onades grosses– com Barcelona és una feina sacrificada, ser-ho sent dona en aquest món de "mascles alfa" ho multiplica. Encara en ple 2023, sovint s'enfronten a certa "falta de presumpció d'innocència", com diuen elles, quan entren a l'aigua. Però hi ha una cosa molt més poderosa i que deixa en anècdota l'energia negativa que desprenen certs comentaris i mirades: remar una onada mentre notes com se't tensen els músculs i el cor et batega amb força.

La creativitat ha permès en els darrers anys convertir l’activitat agrícola en autèntics laberints, una proposta lúdica cada cop més consolidada a les comarques de Lleida. Però aquest any, aquesta creativitat ha anat més lluny. Els seus impulsors han hagut d’adaptar-se a una sequera que fa estralls entre la pagesia. La mala collita o, bàsicament, la pèrdua total de les collites, han posat en perill una tradició que ha pogut salvar-se novament amb l’enginy.

El castell de Sant Felip va posar anit la cloenda de la segona edició del Lazareto Music Festival amb un doble concert a càrrec de Chambao i Antonio Orozco. Aquest últim va fer embogir unes graderies plenes i amb vista a la bocana del port de Maó.

A mitjans d'abril, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va obtenir l'aval del Tribunal Constitucional (TC) per a la seva llei de reforma de les pensions que implica, entre altres coses, apujar l'edat de jubilació dels 62 als 64 anys. Tot i que la reforma sovint s'ha caricaturitzat com si només tingués a veure amb aquests dos anys de diferència, la llei constava en realitat de 36 punts (el TC en va retocar o suprimir sis) i alguns són prou innovadors. En tot cas, en aquest article no entrarem a jutjar les bondats o maldats d'una llei amb què Macron se l'ha jugada (la tensió a França ha estat inusitada i sostinguda en el temps, i no només per part de sectors com els armilles grogues). Si ens quedem a la superfície de la qüestió, segurament arribarem a la conclusió que això de passar dels 62 als 64 anys és una agressió col·lectiva arbitrària. Si tenim en compte les raons del canvi –no és possible mantenir el sistema en les circumstàncies demogràfiques actuals– matisarem moltíssim la impugnació inicial, però continuarem encara a la superfície. Perquè el tema de fons és un altre: ¿quin sentit té anhelar l'oci associat a la jubilació si, un cop assolit, el volem neutralitzar immediatament amb nous hàbits d'hiperactivitat, com si el temps lliure fos un buit molest que cal omplir de totes passades? L'altra opció –deixar de treballar per poder grapejar el mòbil més hores– tampoc sembla gaire engrescadora. O potser sí... Això ja és qüestió de maneres de viure, o potser de fer-ho veure. 

“La possessió com a unitat de producció econòmica ja no existeix. Antigament eren unes terres que mantenien unes cases, ara són les cases que fan possible que els senyors no s’hagin de desprendre de les terres”. Qui fa aquestes declaracions és l’escriptor i divulgador del patrimoni de les possessions Tomàs Vibot. Ho diu arran de l’estudi del gerent de la Fundació Itinerem, Diego Zaforteza, que ha determinat que més de 300 possessions històriques de Mallorca es destinen a usos turístics i ofertes d’oci en l’actualitat.

Fer girar una figura de colors amb el comandament abans que encaixi en la posició perfecta que ens va bé. Aquesta és una sensació indescriptible que només tens amb aquest joc superpopular i addictiu anomenat Tetris, que avui dia s'ha fet un lloc semblant al dels escacs en el firmament dels jocs universalment coneguts. Però no és gaire sabuda la història real de com es va crear, ja que va ser fruit d'un prototip creat el 1984 per un enginyer de programari de l'Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica, que mai va arribar a pensar que acabaria captivant milions de jugadors a tot el món. Tot això ho hem pogut veure a la pel·lícula Tetris, protagonitzada per Taron Egerton, que es va estrenar a Apple TV+ al març i que explora els humils orígens del joc.

La setmana que comença, amb Alba Tarragó

Assistiré a l’estrena de l’obra Bad Moon, una peça de la companyia Migrants, escrita i dirigida per Hèctor Seoane i interpretada per Joan Maria Pascual. “Guarda les tisores. Podria fer-te mal amb elles. Amaga els ganivets i les forquilles. Guarda-ho tot en un lloc que només tu coneguis. Estàs bé? No em contestis”. Aquest és un dels fragments que descriu el monòleg dramàtic d’Ivan, el protagonista, que conviu des de petit amb un trastorn obsessiu compulsiu (TOC) del tipus agressiu. El teatre Principal de Palma acull aquesta història, amb gran presència d’imatges gestuals i audiovisuals. Divendres 17 febrer a les 20 h; dissabte 18 i diumenge 19 a les 18 h.

]]>

Einstein va tenir una relació molt rígida amb els pares. Només quan el pare era al llit de mort va donar permís al fill per casar-se amb Mileva Maric. A les cartes, sempre parla de la mare com d'una farisea, és a dir, falsa. Fa unes dècades es va saber que Mileva i Einstein, quan encara no estaven casats, van tenir una primera filla anomenada Lieselr que va morir molt petita a causa de l’escarlatina.

]]>

Cada professió té el seu argot, i l’emprenedoria no n’és una excepció. Una de les màximes d'aquest sector és que les èpoques de crisi són també d'oportunitats. I aquesta premissa va ser el punt de partida de Francesc Triola, un emprenedor de Mataró, quan en plena pandèmia es va veure obligat a vendre's Salting, la seva empresa de parcs de llits elàstics.

]]>