La Fúlvia Nicolàs ha dirigit un Sense ficció, ’Mae’ vol dir ‘mare’ sobre l’experiència de tres germanes que van ser adoptades al Brasil per una parella catalana. Segons escriu la Fúlvia, les tres nenes –la gran de nou anys– estaven “desorientades i tristes” perquè, expliquen, havien “perdut tot el que coneixíem i estimàvem". La mare biològica, enganxada a les drogues, va deixar les nenes en un orfenat “fins que estigués en situació de recuperar-les”. Però, escriu la Fúlvia, “els serveis socials tenien uns altres plans”.

“Em va despertar un sergent i em va dir: «Vine amb mi.» Quan vaig entrar, em vaig trobar que n’hi havia dos més. I llavors es van tirar damunt meu. Estaven borratxos, evidentment, com gairebé sempre. I em van despullar”. És el testimoni del crític de cinema i presentador Àlex Gorina (Barcelona, 1952) al documental Et faran un home, que s'emet aquest dimarts a les deu de la nit dins de l'espai Sense ficció de TV3. Gorina va fer la mili entre el 1976 i el 1977, i durant aquest període va ser sotmès a abusos i maltractaments. També va ser forçat a fer contraban. “Em resisteixo a creure que, en tota la història de l’exèrcit espanyol de tota la vida, jo hagi estat l’única persona que ha estat violada", diu Gorina al documental.

Víctimes dobles, el documental de dimarts al vespre a TV3, tenia una arrencada potentíssima. Sobre unes pel·lícules familiars antigues on es veien un nen i una nena jugant, la veu d’una dona recordava amb emoció com eren aquelles criatures. “El Jordi tenia nou anys. Era un nano molt alegre i molt guapo i li encantava el futbol. [...] La meva filla Sílvia tenia catorze anys. Era encantadora, feia ballet i era molt amiga de les seves amigues”. El Jordi i la Sílvia van morir a l’atemptat d’Hipercor. També hi va morir la germana de la dona que ens parla, la tieta dels nens, que els acompanyava. I a poc a poc anem descobrint la vida del matrimoni després de la tragèdia i l’esforç per tirar endavant malgrat un dolor que, després de trenta-sis anys, encara és palpable i profund.

“La teva vida podria ser l’argument d’una òpera”, li diu l’amiga a Begoña Alberdi cap al final de La diva i la vida, que va emetre ahir el Sense ficció. I és així. Però la vida de la soprano que va amenitzar el confinament dels seus veïns durant la pandèmia amb àries meravelloses també podria ser una sèrie basada en fets reals. O una telenovel·la. La vida d’Alberdi podria ser tantes coses perquè ha sigut tràgica i intensa. I commou l’espectador perquè s’estableix una relació de confiança absoluta entre la protagonista i els responsables del documental. Comença amb Alberdi caminant per un pis buit totalment destruït recreant simbòlicament aquesta idea de recuperar els vestigis d’una vida familiar terrible. Hi ha un instant en què la soprano diu que busca una manera de relatar-nos la seva història intentant que no li torni a fer mal. Són etapes de la seva vida profundament doloroses i ho fa amb una serenitat i distància admirables. És difícil, malgrat tot, pensar que es pot refer aquell camí sense sortir-ne ferit.

El Sense ficció estrena aquest dimarts La diva i la vida, un documental colpidor sobre la soprano Begoña Alberdi. La cantant, amb més de trenta anys sobre els escenaris, es va fer cèlebre arreu del món durant el confinament, pels recitals que oferia cada vespre al seu interior d’illa. Però la mort sobtada de l’amor de la seva vida la va sumir en un procés depressiu greu. La peça examina la biografia d’Alberdi, farcida de contratemps i moments duríssims. Firmada per Albert Elfa i Ricard Belis, suposa el comiat d’Elfa de la Corporació per jubilació, després de tota una carrera dedicada als reportatges i de centenars de cròniques internacionals des de les corresponsalies de Washington, Jerusalem o Brussel·les.

¿Fins a quin punt el nom que ens posen els nostres pares ens condiciona la vida? El Sense ficció d’aquest dimarts proposava un experiment amb molt de sentit de l’humor i algunes espurnes tràgiques. Bond, jo també em dic James Bond contactava amb homes d’arreu del món que comparteixen el nom amb el famosíssim espia britànic. L’arrencada ens descobria de quina manera atzarosa Ian Fleming va batejar el seu exitós protagonista sense imaginar-se la futura transcendència de l’heroi cinematogràfic. L’escriptor era aficionat als ocells i li va posar el nom de l’autor d’un manual d’ornitologia que sovint consultava per identificar les bèsties. Buscava un nom normal i corrent que, amb la fama internacional del personatge de ficció, va esdevenir excepcional i vistós. La promoció televisiva d’aquest Sense ficció al llarg de la setmana ja ens anticipava una estona de somriures amb homes que, cada vegada que s’han de presentar, pateixen per la reacció del seu interlocutor. “És com si portessis vint anys aguantant la mateixa broma”. Per a uns, James Bond s’ha convertit en un model d’inspiració, un referent a imitar. Per a la majoria, és un malson del qual reneguen. El documental és irregular perquè passem de les situacions més esperpèntiques d’un suec obsessionat amb el marxandatge de l’espia 007 a homes que han viscut situacions traumàtiques a causa del seu nom, com acabar detinguts injustament per la policia.

“Com es gestiona que el teu avi, que el teu pare, hagi sigut un criminal? Com es digereix la vergonya de ser la neta d’un feixista sense escrúpols?” Amb aquestes dues preguntes Montserrat Armengou presentava el Sense ficció d’aquesta setmana dedicat a l’espia Pedro Urraca. Durant la dictadura de Franco, va ser el policia responsable de comandar l’operatiu per eliminar les principals autoritats de la República mentre eren a l’exili. Va ser l’autor de la detenció de Lluís Companys, que setmanes més tard acabaria amb el seu afusellament.

Joan Salvat (Sant Feliu de Llobregat, 1956) va entrar a Televisió de Catalunya quan tenia 27 anys. Aquesta tardor ha enviat, a tots els seus companys, una carta per explicar-los que es jubila després de tota una vida professional dedicada als reportatges i als documentals. Durant 24 anys va dirigir el 30 minuts, el programa més longeu de la cadena. En aquells inicis de TV3, van aprendre a fer televisió mentre la feien. Per al primer guió d’un reportatge van escriure tot el text com si fos per a un diari. El realitzador els va estripar la feina i els va ensenyar a parlar en imatges. I fins avui. En els últims 8 anys Salvat ha estat al capdavant del Sense ficció. En la carta de comiat a TV3, firmava com a experiodista. Impossible. D’això no se’n deixa de ser mai encara que ara digui que vol veure-les passar mentre poda el seu jardí feréstec de la Floresta.

Fugir, el Sense ficció d’aquest dimarts, era una manera d’explicar-nos la guerra lluny de les bombes i fins i tot lluny del país on s’estan produint els atacs. El documentalista Fèlix Colomer segueix l’aventura de cinc germans ucraïnesos, els Smyshliaiev, que han hagut de marxar del seu país i trobaran aixopluc amb unes famílies d’acollida a Catalunya. Els petits són el Denis, l’Alona i l’Artion. Per als dos grans de setze anys, el Sasha i el Vitali, l’experiència no és nova. Ja són considerats un fill més per les famílies que fa anys que els acullen aquí els estius i per Nadal. Parlen català i estan familiaritzats amb l’entorn.

El documental Montseny, la tragèdia enterrada que va emetre el Sense ficció aquest dimarts ja s’intuïa que seria dur. De fet, la nit temàtica sobre catàstrofes aèries gairebé et dissuadia d’agafar un avió ara que la pandèmia ens deixa viatjar amb una mica més de facilitats.