La trobada de l'ARA amb el nord-americà Sean Baker (Summit, Nova Jersey, 1971) durant l'últim Festival de Sant Sebastià va tenir un convidat inesperat: en Bunsen, el gosset de Baker, que es passejava per l'habitació de l'Hotel Maria Cristina com si fos casa seva i, de tant en tant, reclamava l'atenció de l'amo. Un privilegi d'estrella, endur-te el gos a la feina, que contrasta amb la senzillesa i naturalitat del director que millor ha retratat els expulsats del somni americà, un dels grans cineastes del moment que finalment ha vist reconegut el seu talent amb la Palma d'Or al seu últim film, Anora, irresistible odissea d'una ballarina de lap dance (Mickey Madison) que creu haver trobat el seu príncep blau en el fill d'un oligarca rus.

“La veritat del toreig!”, exclamen rendits d’admiració els membres de la quadrilla d’Andrés Roca Rey al documental que Albert Serra ha dedicat al torero. Al cinema també hi ha veritats, i la d’aquest Festival de Sant Sebastià és que, més enllà de posicionaments a favor o en contra de la tauromàquia, no s’ha projectat cap pel·lícula més fascinant, pertorbadora i artísticament estimulant que Tardes de soledad, i així ho ha considerat el jurat presidit per la directora Jaione Camborda, que li ha concedit la Concha d’Or a la millor pel·lícula de la 72a edició del certamen, un premi que s'afegeix al premi Feroz de la premsa acreditada i al premi de l'Ateneu Guipuscoà que el film ja havia rebut hores abans.

Per a la Shelley, l’espectacle de cabaret eròtic on treballa des de fa gairebé tres dècades no és una feina, sinó la seva vida. És la showgirl més veterana de Le Razzle Dazzle i una figura maternal per a les ballarines més joves. Fa anys que va deixar de ser l’estrella del xou, però formar-ne part continua sent el pilar de la seva identitat, el que la fa sentir guapa i especial, el que justifica totes les renúncies i sacrificis. Inevitablement, l’anunci del tancament de l’espectacle fa tremolar el món de la Shelley, la protagonista de The last showgirl i el paper de la vida de Pamela Anderson, que ha presentat la pel·lícula aquest divendres al Festival de Sant Sebastià en companyia de la directora Gia Coppola, neta de Francis Ford Coppola.

Jornada important per a Pedro Almodóvar a Sant Sebastià, on ha rebut el Premi Donostia que li concedeix el festival l’endemà d’haver celebrat el seu 75è aniversari. “Han sigut 24 hores de tempesta emocional”, ha admès el cineasta en roda de premsa, acompanyat de Tilda Swinton i de tot l’equip de La habitación de al lado, la seva última pel·lícula, i que ha guanyat el Lleó d’Or de Venècia 2024. “Fa 44 anys de la meva primera visita a Sant Sebastià –ha recordat–. Va ser amb Pepi, Luci y Bom, una pel·lícula molt defectuosa però que va ser el començament de tot”. I encara sort, diu, perquè “si no hagués pogut fer cinema avui seria la persona més desgraciada del món”.

Passen els anys però hi ha tradicions que es mantenen, com els retards de Johnny Depp, que ha aparegut 65 minuts tard a la trobada amb un grup de mitjans per presentar el seu segon llargmetratge com a director, Modi. Three days on the wing of madness, que s’ha projectat fora de competició aquest dimarts al Festival de Sant Sebastià. “Hola –ha dit amb un somriure trapella de disculpa que deu haver tingut moltes ocasions d’assajar–. He vingut amb un babuí gegant de mascota i són difícils de controlar”. No se li pot negar la imaginació de les excuses.

Amb el documental Tardes de soledad, Albert Serra (Banyoles, 1975) fa una immersió total en l’experiència del toreig que ha impressionat el Festival de Sant Sebastià, on s’ha presentat a la secció oficial del certamen. La pel·lícula segueix el torero peruà Andrés Roca Rey al llarg de diverses corrides que el director d’Honor de cavalleria filma amb una gran potència visual i sonora, mostrant tota la brutalitat, crueltat i bellesa de la tauromàquia sense judicis ni arguments morals.

No és casual que Pilar Palomero comencés a pensar en Los destellos durant el confinament, quan la possibilitat de morir semblava tan propera i quan els protocols pandèmics van fer que tanta gent morís lluny del seus éssers estimats, sense rebre l’escalf ni la carícia d’amics, fills o parelles. La pel·lícula que la directora aragonesa –i establerta a Barcelona– ha estrenat aquest diumenge a Sant Sebastià posa en valor, precisament, la importància de morir bé, i d’acompanyar els que estimem en aquest procés. No és un relat morbós ni lacrimogen, sinó una lliçó magistral de vida que ens recorda la importància dels vincles i de tot el que deixa en nosaltres haver estimat algú, fins i tot quan la vida ens separa.

La perfecció en persona s’ha manifestat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià, que Cate Blanchett ha visitat per rebre el Premi Donostia i presentar Rumours, la irregular sàtira de Guy Maddin, Evan Johnson i Galen Johnson sobre una trobada del G-7 on l’actriu interpreta la cancellera alemanya i n’és una de les productores. Rumours ha passat sense pena ni glòria pel festival, però ha servit d’excusa per portar Blanchett al certamen basc: “Que et premiï una cultura que no és la teva és molt important per a mi, i particularment si és amb Javier Bardem i Pedro Almodóvar [els altres dos Premis Donostia d’aquesta edició], dos dels artistes de cinema més genials que hi ha”.

Estrenada el 1974, Emmanuelle va ser un fenomen cinematogràfic global, una pel·lícula eròtica dirigida pel fotògraf francès Just Jaeckin que va eixamplar els límits del que es podia mostrar –sexualment parlant– en una pantalla de cinema. Cinquanta anys després, Emmanuelle té una nova versió o, més ben dit, la novel·la en què es basava la pel·lícula de Jaeckin té una nova adaptació, dirigida per una de les cineastes europees del moment, Audrey Diwan, que assegura que no ha vist l’Emmanuelle original. "Fa molt de temps en vaig veure uns vint minuts i vaig tenir la sensació que no era una pel·lícula per a mi", ha explicat la directora al Festival de Sant Sebastià, que inaugura la seva 72a edició aquest divendres precisament.

Des de fa ja més d'una dècada, l'anomenat Nou Cinema Gallec s'ha consolidat en festivals i circuits alternatius amb una concepció molt clara de la pràctica fílmica, que a partir d'una idiosincràsia cultural pròpia i irrenunciable ha conformat una de les propostes més potents de cinema d'autor a la Península. O corno, segon llargmetratge de la directora basca establerta a Galícia Jaione Camborda, parteix de les coordenades del Nou Cinema Gallec per oferir-ne un exemple més narratiu de l'habitual, la història de la María, una llevadora i mariscadora a l'Illa d'Arousa a principis dels anys setanta que ha d'emprendre una fugida d'amagat de tothom després d'un incident greu.

Cinquanta anys després de la Concha d'Or a Víctor Erice per El espíritu de la colmena, una cineasta basca ha guanyat aquest dissabte el gran premi del Festival de Sant Sebastià: Jaione Camborda, nascuda a Sant Sebastià però establerta a Galícia, s'ha endut la Concha d'Or pel drama O corno, que era la primera pel·lícula en gallec que competia a la secció oficial en 71 edicions del festival. El veredicte del jurat presidit per Claire Denis, per tant, representa una empenta a la pluralitat lingüística del cinema espanyol: no deixa de ser significatiu que, fins ara, entre els films espanyols guanyadors de la Concha d'Or n'hi hagués un (Los pasos dobles, d'Isaki Lacuesta) parlat en francès i bambara (llengua de Mali) però cap en català, basc o gallec. També és històric que Camborda sigui la primera directora de l'Estat a guanyar la Concha d'Or.

La premsa acreditada del Festival de Sant Sebastià ha rebut aquest divendres dempeus i amb una llarga ovació Víctor Erice, premi Donostia d'aquesta edició. En l'aplaudiment s'hi barrejava l'homenatge a un dels directors més importants del cinema espanyol i el reconeixement de l'excepcionalitat del moment: Erice presentant el seu primer llargmetratge en 30 anys (i potser l'últim) al cinema Kursaal de Sant Sebastià, on ell mateix va veure, de petit, la seva primera pel·lícula –ho explicava al seu curt La morte rouge, del 2006–. De fet, l'emoció ha estat molt present en l'acte i al mateix Erice se li ha trencat la veu unes quantes vegades, per exemple en recordar el discurs artístic de Jorge Oteiza i en enviar una salutació a Manolo Solo, el protagonista de Cerrar los ojos, que no ha viatjat a Sant Sebastià per un problema mèdic.

A Puan, la magnífica pel·lícula que María Alché i Benjamín Naishtat han presentat al Festival de Sant Sebastià, el peso argentí es devalua respecte al dòlar a nivells històrics. En la competició del festival, tanmateix, el cinema argentí està guanyant la partida al cinema nord-americà per golejada. Puan i l'altra comèdia argentina de la secció oficial, La práctica, de Martin Rejtman, han aportat l'originalitat i la brillantor que no trobem al pretensiós drama familiar All dirt roads taste of salt i a Ex-Husbands, comèdia agredolça sobre homes en crisi que reuneix Griffin Dunne i Rosanna Arquette quatre dècades després del Quina nit! de Scorsese.

Després de guanyar el Gaudí amb el documental El sostre groc, Isabel Coixet (Sant Adrià de Besòs, 1960) torna a la ficció amb Un amor, una història fosca de passions incontrolades que protagonitza una gran Laia Costa en el paper d'una traductora que comença una nova vida en un poble on no coneix ningú i on l'aïllament i la frustració l'acabaran empenyent a enredar-se en una relació tèrbola amb un veí del poble (Hovik Keuchkerian) que desperta en ella una atracció inexplicable. Coixet l'estrena al Festival de Sant Sebastià, on ja va presentar la seva primera pel·lícula, Massa vell per morir jove, el 1986.

Una Barcelona ravalera i sòrdida però desbordant de vida i passions grotesques és l'escenari de Furia española, la comèdia que Francesc Betriu va rodar el 1974 sobre un aficionat culer que treballa a les golondrines del port (Cassen) i es va enredant en una relació esperpèntica amb la filla d'un company de feina (Mònica Randall). Aquesta sàtira subversiva sobre la passió futbolera com a mecanisme d'alienació social (i fins i tot sexual) va ser una de les pel·lícules més massacrades per la censura espanyola, que li va exigir 23 talls, que equivalien a 162 metres de pel·lícula de cel·luloide. Per sort, quasi cinc dècades després, Furia española reviu intacta aquest diumenge al Festival de Sant Sebastià. I aquesta vegada els restauradors de la Filmoteca no han hagut de rastrejar còpies antigues en filmoteques, arxius o col·leccions privades: la versió original de la pel·lícula es trobava al DVD oficial de la pel·lícula.

Gustavo Zerbino (Montevideo, 1953), que el 1972 va sobreviure 71 dies a la serralada dels Andes després que s'estavellés l'avió que transportava el seu equip de rugbi, porta un trèvol verd brodat a la camisa. “És el símbol de l'Old Chistians –explica–. Sempre el duc quan vaig a llocs per parlar de la muntanya, perquè no vinc a parlar de mi, sinó com a membre d'un equip de rugbi”. La història de Zerbino i els seus companys l'ha portat al cinema Juan Antonio Bayona a La sociedad de la nieve, que s'ha presentat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià. No és la primera adaptació de la història –ja existien Viuen! (19993) i la menys coneguda Supervivents dels Andes (1976)– però sí la que compta amb el suport total dels supervivents. “Vaig sentir que necessitaven seguir explicant la història, i que no s'havia posat mai el valor el rol fonamental dels que es van quedar a la muntanya, els que no van tornar”, diu el director barceloní.

“Seria molt dur haver dedicat quasi 50 anys al moviment d'esquerra independentista d'Euskal Herria i que la meva vida no hagués tingut sentit”, diu l'exdirigent d'ETA Josu Urrutikoetxea, més conegut com a Josu Ternera, cap al final de No me llame Ternera. Però durant els 101 minuts del documental firmat per Jordi Évole i Màrius Sánchez, que s'ha presentat aquest divendres al Festival de Sant Sebastià, l'exterrorista no té gaire èxit a l'hora d'articular un discurs que justifiqui d'alguna manera la història de sang i dolor provocada per ETA. Durant l'entrevista, Évole exposa amb facilitat algunes de les contradiccions de Ternera i la fragilitat dels seus arguments. Quan el periodista li pregunta per què ha concedit l'entrevista, Ternera reivindica el seu dret a parlar per ell mateix i defensar-se. “M'han convertit en un trofeu, en un dimoni amb banyes i cua, m'han deshumanitzat”, diu. Els 90 minuts de conversa, tanmateix, no el fan més humà ni proper. Més banal, potser.

El Festival de Sant Sebastià, el més important de l’estat espanyol, encara divendres una edició marcada per la vaga d’actors i guionistes nord-americans, que ha reduït a mínims l’afluència de visitants de Hollywood. Només cal veure els Premis Donostia d’aquesta edició, que rebran l’esquiu Víctor Erice –el primer que s’atorga a un cineasta basc– amb motiu de la presentació de la seva primera pel·lícula en més de tres dècades, Cerrar los ojos, i també Hayao Miyazaki, el veterà mestre de l’animació japonesa, que inaugurarà el festival amb El chico y la garza, però no podrà viatjar a Sant Sebastià i, per tant, recollirà el premi virtualment. També havia de rebre un premi Javier Bardem, que protagonitza el cartell d’aquesta edició, però les regles del sindicat d’actors el van obligar a posposar-ne l'acceptació al 2024.

La Fiscalia de l'Audiència Nacional ha rebutjat la reclamació efectuada per l'associació Dignidad y Justicia contra la projecció al Festival de Sant Sebastià del documental sobre l'exdirigent etarra Josu Ternera dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez No me llame Ternera. L'associació demanava que la fiscalia fes un visionament de la pel·lícula abans de la projecció al festival per determinar si incorria en el delicte d'enaltiment del terrorisme, però la fiscal encarregada del cas, Marta Durántez Gil, ha arxivat la petició amb un escrit en què recorda que "la Constitució reconeix i protegeix el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà". El comunicat afegeix que l'exercici d'aquest dret "no es pot restringir mitjançant censura prèvia i només podrà acordar-se el segrest d'enregistraments en virtut de resolució judicial".

De l'infern d'una ciutat ofegant, on s'ha de viure amb el matxet sempre a punt, a la terra promesa. El trajecte que emprèn Los reyes del mundo acompanyant un grup de xavals marginats que sobreviuen als carrers de Medellín és un d'aquests recorreguts d'iniciació dels que costa desprendre's, ple de fúria i bellesa, d'horror i tristesa. Reconeguda amb la Concha d'Or del darrer Festival de Sant Sebastià, la pel·lícula és, com moltes de colombianes recents, una història de morts vivents i de cadàvers en vida.