La cultura és la gran protagonista del Club Prèmium de l’ARA, juntament amb les trobades amb periodistes del diari. La darrera setmana s’han fet tres activitats de caràcter essencialment cultural.

L’ARA d'aquest dimecres serà un diari molt especial. En una època caracteritzada per una onada regressiva arreu del món, amb atacs continuats a drets fonamentals i l’expansió de mentides, fake news i atacs a la llibertat, el diari ha posat el focus en la literatura de combat. La lletra és, sens dubte, la millor arma per denunciar la injustícia, l’arbitrarietat i les polítiques totalitàries.

Aquest dilluns hem acabat el viatge a la regió de la Pulla que l'ARA ha organitzat amb una trentena de subscriptors, i n’hem tornat refermats en la convicció que, en un món occidental que tendeix a la imitació i a la substitució culturals, Itàlia aguanta. Les emocions estètiques d’una façana, d’uns frescos, de la cuina... són genuïnes. La llengua sí que s’ha rendit una mica a l’espècie invasora de l’anglès, capaç de fer sortir taques lletges fins i tot en aquest edifici tan ben bastit que és l’italià. Però, comptat i debatut, per més que ens assemblem en el Romànic, en les oliveres (diu que en tenen plantades seixanta milions), en el mateix mar i en un passat compartit de grans potències militars, un hi posa els peus i sap que ha travessat una frontera.

Si aneu aquest divendres al quiosc, hi trobareu un ARA molt especial. Un any més publiquem el Diari del Còmic, una edició en què totes les notícies del paper estan il·lustrades per dibuixants. També us el podeu descarregar, en edició digital, a l'hemeroteca de l'ARA.

L’altre dia vaig compartir un àpat (els autònoms juguem a fer “sopars d’empresa” amb els amos que no tenim) amb la directora d’aquest diari, l’Esther Vera (la dona amb qui tothom voldria anar a sopar). Tots els comensals volíem saber curiositats sobre alguns dels casos que el diari ha destapat aquests anys, com ara el cas de l’Institut del Teatre o el dels cartells de l’Alzheimer, d’Esquerra Republicana. Les interioritats, la manera en què els periodistes de l’ARA van arribar a la veritat valen un Sense ficció. Mirant-m’ho de lluny i de prop vaig sentir orgull.

Dijous a la nit em vaig ficar al llit tard perquè, després d'acabar el recital d'àries de Puccini, tenia una hora de cotxe fins a casa i em vaig trobar les rondes abarrotades a les dotze de la nit. No obstant això, divendres em vaig aixecar molt content per tot l'equip i persones que conformen el diari ARA, amb el qual col·laboro gairebé des de la seva fundació.

D’ençà que els articles incorporen els comentaris dels lectors, els periodistes hi estem en contacte diari, però res substitueix la trobada presencial, com la que aquest dijous hem tingut a l’ARA amb un grup de subscriptors per parlar de la victòria de Trump.

Amb lectors de l'ARA hem fet un viatge, al taló de la bota italiana, radicalment cultural. Joves, grans, parelles, solters, tres germans, dues germanes. Arquitectes, metges, informàtics, mestres, biòlegs i ambientalistes. Hi havia una dama d’edat avançada i bastó elegant, la Montserrat, que buscava sempre un lloc on fumar i que ens va convidar a gintònics i confidències. Hi havia la mare d’una periodista de l'ARA, que parlava de la filla amb unes paraules emocionants. Hi havia el penedesenc que anava a veure pedres però que també volia veure el Barça. Hi havia el matrimoni que voldries ser, grans tots dos, agafats de la mà, estimant-se infinitament. Hi havia el fotògraf, captador d’ànimes amb la seva càmera d’altres temps. Hi havia la dona que viatja sola i a la qual, en un instant, creus que coneixes des de sempre. Hi havia aquell bonhomiós encantador. Hi havia aquella discretíssima intel·ligent. Hi havia el dandy carismàtic. Hi havia tot de persones de vides diferents. “Jo tenia por de veure com seria”, va dir un. I va afegir: “Però llavors entens que no n’has de tenir, tots som lectors de l'ARA”.

Fa poques setmanes es van complir deu anys des que Carles Capdevila em va oferir una columna setmanal a l’ARA. El Carles, gran persona i professional que malauradament ja no tenim amb nosaltres, em va dir que l'espai era lliure, i que abordés el tema que desitgés. “Apostem per la pluralitat –em va dir–, sabem que en molts aspectes econòmics i polítics penses de manera diferent de la línia editorial del rotatiu, però això és precisament el que volem. Altres veus, altres perspectives".

L'entusiasme per la ciència i per divulgar-la no el va perdre mai. Quan va començar a col·laborar amb l'ARA, el febrer del 2019, el Xavier Pujol Gebellí ja era un gat vell en això del periodisme científic i valia molt la pena escoltar-lo i fer-li cas perquè coneixia al detall tot l'entorn de recerca català i quins eren els grans debats científics dels darrers anys. El diumenge passat, de sobte, per culpa d'un aneurisma que li va provocar un xoc hipovolèmic, el Xavier va morir a casa seva, a Sant Pere de Palautordera, població on feia anys que s'havia traslladat i on es mirava des d'una certa distància el frenesí informatiu de Barcelona.

El 21 de setembre, minuts després que s’acabés l’acte d'homenatge a Joan B. Culla al CCCB, vaig comentar a l'historiador Josep M. Muñoz que portava tot el dia recordant l'homenatge a l’historiador i jesuïta Miquel Batllori, que més que celebrar-se es va oficiar a la basílica de Santa Maria del Mar fa una colla d’anys, quan jo era adolescent. En un gest espontani Muñoz em va picar el braç: "He pensat exactament el mateix". En aquell altre homenatge, tan bon punt van acabar els elogis inicials i se li va donar la paraula, el pare Batllori va voler frapar els presents. "Voldria agrair aquest funeral de corpore vivente et insepulto", va dir d’entrada, amb una pausa dramàtica just abans de la llatinada. El públic que atapeïa la basílica, que coneixia la mordacitat proverbial del jesuïta, va riure; no sé si en Culla hi era; jo seia a la nau central al costat del meu pare. I molts anys després, el vívid record d'aquell sintagma antic va sobrevolar-me tot el dia de l'homenatge al Joan. Ho he d’admetre, al CCCB vaig passar-me l'acte esperant el moment que l’historiador, citant evidentment la font original, ens engaltaria la mateixa frase. Perquè, podem dir-ho, tant en Batllori com en Culla eren prou saludablement animals per exigir a l'audiència la cintura emocional i irònica que cal per encaixar-la. No la va dir. Potser no va voler, potser no li va venir a la memòria o no li semblava escaient, potser l'emoció l'estovava i va tenir pietat de nosaltres.

De la pandèmia al ChatGPT. De volar a la panerola domèstica. Són elements que, en més o menys mesura, provoquen pors i una sensació d’amenaça incontrolada. La por és una reacció natural de totes les espècies animals, que ha ajudat la humanitat a fugir de perills i, en definitiva, a sobreviure. Però alhora sovint és un fre a sortir de la zona de confort de cadascú. La dicotomia entre la por i el progrés ha estat la qüestió sobre la qual ha girat el primer debat del cicle organitzat per l’ARA i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). La subdirectora de l’ARA Carla Turró modera els debats.

Aquest text és el pregó de Sant Jordi que l'escriptor Sebastià Alzamora va llegir en un acte a la seu del diari el 14 d'abril de 2023.

Els periodistes no són prou conscients del seu paper de referents lingüístics i han abaixat el llistó de la llengua en els seus mitjans. Són dues de les conclusions de l’informe que ha elaborat Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. La degradació que s'estén en el català del carrer també ha arribat a les redaccions dels mitjans de comunicació, cosa que, a la vegada, contribueix a l'empobriment de la llengua. I el 42% dels lingüistes consideren que el nivell baixarà encara més els pròxims anys amb els periodistes més joves, fruit dels mals resultats en llengua a tots els trams escolars i de la caiguda de l'ús social del català. L’estudi, elaborat pel periodista i lingüista Pol Cervera, ha enquestat 50 correctors, assessors lingüístics i filòlegs, i recull el testimoni de dotze professionals que treballen amb la llengua en mitjans de tot el domini.

Torna el Sant Jordi sense restriccions pandèmiques i l’ARA torna al carrer amb moltes ganes de celebrar-lo. L’edició de paper, de la qual sempre tenim una cura especial, tindrà una portada feta per l’artista Mari Fouz i inclourà un suplement monogràfic dedicat a dos homenots de les lletres catalanes, Joan Fuster i Gabriel Ferrater, en ocasió del centenari del seu naixement. Són dos escriptors imprescindibles per a l’assaig i la poesia en llengua catalana. 

El diari ARA llança avui un nou Wordle en català vinculat a l’actualitat. Es tracta d’un joc lingüístic que pots trobar aquí i que és obert a tothom i accessible des de qualsevol aparell connectat a internet. El joc consisteix a endevinar –com a màxim en sis intents– una paraula de cinc lletres, que canvia cada dia i que s’escull aleatòriament d’entre una sèrie de paraules relacionades sempre amb les notícies que pots llegir al diari.

Pablo Iglesias, figura destacada de l'escenari polític i mediàtic espanyol de l'última dècada, col·laborarà quinzenalment amb les pàgines d'opinió de l'ARA.