Són dies calents pel que fa a Rodalies i també a Mitjana Distància. Però això no té remei proper, perquè no és conseqüència de l’estupidesa, sinó d’un model de construcció nacional d'Espanya expressat amb la política d’infraestructures. Un model assentat durant segles, que vam comentar a bastament a Espanya, capital París. Aquest model fou impugnat pel procés independentista, que va quedar desarborat per la incompetència dels protagonistes a les institucions autonòmiques i la determinació dels qui s’hi oposaven des de les institucions espanyoles. Al Procés, no al model. Però escampar llàgrimes per la llet ja vessada és només un exercici de malenconia que no ajuda ni qui el fa ni qui el rep. Les infraestructures seguiran com estan, perquè la política seguirà sent la mateixa; els que decideixen saben que tot aquest desori ni ha tingut ni tindrà sanció electoral. La identitat pesa més. I en un parell de dècades ja se’n tornarà a parlar, si de cas.

La negociació es va plantejar en quatre àmbits: solució al conflicte polític, finançament singular, reconeixement nacional de Catalunya i la llengua i assegurar la continuïtat de les polítiques públiques –Rodalies, aeroport, etc–. El més important, el finançament. Sobre aquest es podia negociar la quantitat –l’aportació anual a la Generalitat provinent del govern central– o l’estructura –la recaptació dels impostos, la gestió, la liquidació, la inspecció i l’administració: si Catalunya continuava dins del règim comú o anava a un règim especial–.

El maltractament fiscal als catalans és una realitat objectiva de la qual és important distingir dos vessants. El primer està lligat a l’existència d’un dèficit fiscal amb l’Estat, provocat per la diferència entre el que l’Estat ingressa en concepte d’impostos pagats pels catalans i el que l’Estat gasta a Catalunya. Aquest dèficit representa prop del 10% del PIB català, un percentatge escandalós que s’ha anat mantenint més o menys constant al llarg de dècades, amb independència de qui governés a Madrid. La segona dimensió d’aquest maltractament fiscal no té res a veure amb l’Estat: és autoinfligida. Potser per això els polítics catalans no en parlen. Aquest vessant del maltractament té un significat molt tangible: els residents fiscals a Catalunya fa molt temps que paguen més IRPF, impost de patrimoni, impost de successions i donacions i impost de transmissions patrimonials (a més d’altres impostos especials) que la majoria dels ciutadans espanyols, cortesia exclusiva dels Governs catalans de torn amb el suport dels seus aliats parlamentaris. No és aquest l’espai per entrar en detalls, però és ben segur que els lectors damnificats en són ben conscients.

Dimarts es va presentar al Col·legi d'Economistes el darrer número de la Revista Econòmica de Catalunya. Amb un excel·lent conjunt de col·laboradors, es va dedicar a “les arrels de l'economia catalana”. El monogràfic era també una ocasió per homenatjar un gran nom de la història econòmica catalana com és Jordi Nadal, i de reconèixer la gran feina feta per Francesc Cabana, l'actual degà dels historiadors econòmics i de l’empresa catalans.

El president Aragonès i la consellera Mas han presentat una treballada proposta de relació econòmica amb l’estat espanyol. L’han anomenada “Finançament singular. Proposta de finançament just per a Catalunya”. Evidentment, el govern de l’Estat s’ha apressat a dir que “ni parlar-ne” i a recordar que tota proposta ha de passar pel Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). El Partit Popular i els inspectors d’Hisenda han parlat d’inconstitucionalitat i la col·lecció de reaccions contràries d’altres comunitats autònomes (CA) és indescriptible. Sobresurt l’enuig ofès del candidat del PNB a les eleccions basques que es realitzaran el 12 d’abril. Sap greu que algunes reaccions catalanes només s’hagin fixat en el fet que era una proposta que s’anunciava pensant en l’imminent horitzó electoral català, malgrat que el president de la Generalitat feia temps que en parlava i que la proposta, en si mateixa, és sòlida.

El president Aragonès ha anat a Madrid a presentar una qüestió molt important per a Catalunya, com és el “finançament singular” de la Generalitat. Llàstima que, com que ell mateix ha avançat les eleccions, el que havia de ser la pròxima pantalla del Govern després d’aconseguida l’amnistia quedarà en una reclamació de candidat en precampanya.

Si alguna cosa genera amplis consensos a Catalunya és el rebuig al dèficit fiscal que any rere any i dècada rere dècada hem de suportar tots els catalans, tant els que són independentistes com els que no ho són. Catalunya és, avui, el segon territori de l’Estat que més diners aporta, però, en canvi, si en fixem en els diners que li retornen, està en la desena posició. Segons els càlculs de la Generalitat, només entre el 2019 i el 2021 Catalunya va aportar 63.000 milions d’euros a les arques de l’Estat que no han retornat, la qual cosa representa, de mitjana, 8.133 euros per cada ciutadà de Catalunya.

1996. Aquestes són les notícies del matí. President Jordi Pujol:

Ara que els vents són ja més favorables és potser el moment de dir –sense semblar un oportunista– que el que ha fet més fràgil l’entrenador del Barça, Xavi Hernández, és presentar-se sistemàticament com a víctima de forces fora del seu control. Els àrbitres, l’estat de la gespa, els recursos econòmics del club, els mitjans de comunicació, les lesions o l'entorn.

El govern maltracta Madrid i "premia" Catalunya als pressupostos de l'Estat. És el nou mantra que repeteixen els dos principals partits de dretes espanyols, PP i Vox, de la mà de diversos mitjans de comunicació amb seu a Madrid. Les xifres, però, mostren el contrari: des de l'arribada de Sánchez a la Moncloa, l'Estat ha invertit més de 1.300 milions d'euros més a Madrid que al Principat.

Darrerament s’estan esmerçant alguns esforços en relativitzar i desacreditar les estimacions que fa el Govern sobre el dèficit fiscal. El darrer, per part del Sr. Josep Burgaya en aquest mateix diari, titllant d’exagerada l’última estimació de la conselleria d’Economia.

M’intriga pensar fins a quin punt la classe empresarial espanyola prefereix un mal pacte que unes noves eleccions. Ho veiem aquests dies. La simpatia de l’statu quo econòmic respecte de la coalició PSOE-Sumar, i qui més s’hi apunti, és perfectament descriptible. Fer virtut de la necessitat, com ha dit recentment el president del govern espanyol, convenç poc, vist qui té la necessitat i què es pot entendre per virtut, inclòs aquí el pacte de govern que ve. Una interpretació que se m’acudeix és que els qui dominen l’economia prevegin una vida curta del pacte, i que l’esquerra assumeixi ara el cost de resoldre la feina bruta generada majorment per les dretes, amb els jutges al capdavant. Una neteja que certament algú ha de fer, i que així el PP s’estalvia per continuar lluint en eleccions, que esperen properes, rigor en els principis (aquí la incoherència socialista ja no té remei), i acceptar després la no reversibilitat de l’amnistia per la seva pròpia conveniència. Un Íbex que estigui per sobre del curtterminisme del moment ho pot estar avalant. Acabar amb la interinitat del govern, amb la possibilitat d'unes noves eleccions que paralitzin de nou l’acció pública i amb un futur en tot cas incert, ho pot explicar. Aquest, però, no hauria de ser el cas si els nostres pròcers econòmics no fossin tan dependents d’aquella acció pública (pressupostos, subvencions, regulacions a l’espera...), ja que en una altra situació l’economia hauria de treure profit de l'absència de l’intervencionisme esperable durant l'impasse en el legislatiu i l’executiu. En tot cas, la situació sorprèn.

Ha tornat a emergir sorollosament el tema del dèficit fiscal de Catalunya. Ho ha provocat directament i amb dades la consellera d’Economia del govern de la Generalitat. El frame que se’ns ha col·locat és que el dèficit amb l’Estat s’ha disparat fins al 10% del PIB català i una quantitat, en l’exercici de 2021, de 21.982 milions d’euros. Ho ha titllat d’escandalós, injust i insostenible. Algú, a més, fent una projecció històrica, ha parlat d’un deute acumulat de 240.000 milions d’euros. Les xifres s’han elaborat i abocat pel broc gros, sabedors els que ho fan que el públic amatent a aquests arguments ja té la convicció prèvia que hi ha un drenatge fiscal orquestrat i sistemàtic. Fake news. Que hi hagi un cert dèficit fiscal i que aspirem a un altre sistema de finançament més transparent i més just no s’arregla amb l’exageració. Ans al contrari, amb l’excés groller es perd bona part de la raó que es pugui tenir. No ens entendrem ni millorarem el sistema de finançament si només, a una banda i a l'altra, s’utilitza com una arma llancívola en forma de proclama dirigida als acrítics adeptes. Aquesta estratègia es va utilitzar, i molt, els primers anys del Procés. Es creia que, per la via de la butxaca, es captarien nous adeptes a l'independentisme. El gran concepte que justificava anar-se’n. Així es van encunyar els conceptes d'"espoli fiscal” i de “Madrid ens roba”. Hi havia poc matís i escassa explicació. Grans números exhibits sense base i de manera tendenciosa. Havia de quedar clar que s’abandonaven les pretensions autonomistes d’un “nou pacte fiscal”. Encara que Josep Borrell sigui un caldo de gust excessiu per a molts, ho va explicar força bé en el llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia. Hi ha a Catalunya i Espanya sòlids acadèmics que ho han analitzat, i és a ells, i no als polítics, a qui cal recórrer per entendre-ho i situar-ho al seu lloc.

La negociació de l'independentisme català amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez ja s'ha posat en marxa, ni que sigui perquè ERC i Junts han començat a posar condicions sobre la taula per delimitar el perímetre del terreny de joc. Són condicions de dos tipus: de l'àmbit econòmico-social i de l'àmbit nacional. A continuació hi posem ordre, de major a menor possibilitat de ser assumides pel PSOE.

La inauguració de la Galeria de les Col·leccions Reials, a Madrid, al costat del Palau Reial, ens ofereix un exemple de manual del càlcul de les balances fiscals. L’Estat, mitjançant l’entitat Patrimonio Nacional, ha gastat 172 milions d’euros per valoritzar col·leccions reials, propietat de l’entitat Patrimonio Nacional, exposant-les en un marc arquitectònic d’altíssima qualitat. A l’hora de passar comptes de les balances fiscals constarà com a despesa feta per l’Estat en benefici de tots els ciutadans espanyols. En conseqüència, no comptarà com superàvit fiscal de Madrid, com tampoc compten tots els elements patrimonials i de despesa derivats de la capitalitat de Madrid.

Divendres passat es va presentar el manifest d’un conjunt de cambres de comerç (Barcelona, Girona i Sabadell), patronals (Cecot, Pimec) i entitats empresarials catalanes (AMEC i Femcat), promogut pel col·lectiu Economistes pel Benestar, que denunciava el dèficit fiscal de Catalunya. Es titulava Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya. Feia anys que el dèficit fiscal semblava haver desaparegut del debat públic, tret de les ocasions en què el departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya n’actualitzava l’estimació oficial, molt estable entorn del vuit per cent del PIB català.

El paper ho aguanta tot. Any rere any i dècada rere dècada, de forma inalterable es reprodueix la mateixa història. Quan s’aproven els pressupostos de l’Estat és habitual sentir el president de torn parlant de pluja de milions en inversions a Catalunya però, un cop liquidat l’exercici, resulta que d’aigua n’ha caigut poca. Ara hem conegut la liquidació de les inversions de l’Estat a Catalunya del 2021 i resulta que dels 2.068 milions d’euros pressupostats només se n’han executat 740, el 36% del total. Això vol dir que dos de cada tres euros s’han quedat al calaix o s’han invertit en una altra banda.

Aquest dimarts, un grup de sis economistes (Joan B. Casas, Júlia Montserrat, Daniel Quer, Francesc Raventós, Josep Reyner i jo mateix) que hem decidit anomenar-nos Economistes pel Benestar vam presentar un document titulat 'Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya?'. Ens preocupava que l'infrafinançament de Catalunya hagués desaparegut del debat públic quan és el problema de més impacte sobre el dia a dia de la ciutadania de Catalunya. No proposem cap solució concreta, però fem un toc d’atenció sobre el problema de sempre: dintre de l'estat espanyol, a Catalunya se li ha assignat el paper de ser l’estat del benestar de tots els altres, però de ser blasmada si es queixa del pes que ha de suportar. Compartim el destí amb les Illes, que tenen una funció similar. En canvi, Madrid, que cada cop és més pròspera gràcies a ser jugador i àrbitre en el repartiment de recursos i d’oportunitats, gaudeix dels grandíssims privilegis de la capitalitat. Aquesta capitalitat justifica molta despesa pública que no és veritat que serveixi a tots els ciutadans: serveix en primer i principalíssim lloc als ciutadans de Madrid. Encara més, atrau molts recursos privats: empreses i professionals d’alta qualificació, que han de viure a la nova Cort del Regne d’Espanya, definida pel gran poder regulador i contractual de l’Estat. L’altra gran àrea de prosperitat són les comunitats forals que gaudeixen d’un règim fiscal modèlic –el concert econòmic– i un molt bon tracte bilateral –una quota (el “cupo”) generosa–. El balanç d’anys de concert i quota és que han passat de ser contribuents nets a ser receptors nets de recursos. Tot amb amplíssims consensos polítics transversals.