La Catalunya del 1925, ara fa un segle, era un país de contrastos, del Noucentisme ideal a la radicalitat revolucionària. El tòpic funciona: seny i rauxa. Aquest mes de maig s’esdevé el centenari de l’intent d’atemptat contra el rei Alfons XIII, el Complot del Garraf, i també de la publicació de Les bonhomies, recull d’articles periodístics de Josep Carner a La Veu de Catalunya. Rere el complot hi havia l’ombra allargada del futur president Macià; rere el deliciós llibre hi havia el batec literari del "príncep dels poetes catalans". Un príncep fet a si mateix, fill de classe mitjana d’ordre: el pare era redactor del rotatiu carlí El Correo Catalán. Eren temps de la dictadura de Primo de Rivera i cadascú es buscava una escapatòria com podia.

Sí, avui comença el mes que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot… És la dita que tothom sap o que potser sabia. Perquè ara ja tot és diferent. Les paraules i les dites es perden com es perden tantes altres coses. El que no es perd és la gresca i, per tant, el Carnaval continua ben viu. La gent es disfressa d’allò que no és o d’allò que voldria ser. Es fan rues i carrosses a imatge i semblança d’altres llocs i d’altres països. Sobretot s’imita el Carnaval de Rio de Janeiro i les seves traduccions nostrades, Sitges, Vilanova… Ara el meu poble, Sant Feliu de Guíxols, bull d’emoció i de nervis. Des de Nadal que la gent assaja coreografies i s’acaben de donar les últimes puntades als vestits. I qui diu puntades, diu pinzellades de cola, perquè, qui hi ha que encara cus? Les colles del Carnestoltes ja estan gairebé a punt. Hi ha qui fa vacances perquè ha de conduir una carrossa, hi ha qui en fa perquè ha de posar la música a la seva colla… Comença la gresca, la barrila, la disbauxa. Que hauria de durar poc, perquè el dimecres vinent comença la Santa Quaresma. És Dimecres de Cendra i els cristians aniran a la parròquia perquè els facin la ditada de cendra al front (pulvis eris et in pulverem reverteris, ets pols i pols et tornaràs) i començaran els quaranta dies de penitència que arribaran fins a Setmana Santa. El dijous d’abans d’aquest Dimecres de Cendra és o era Dijous Gras. Un s’havia d’aprofitar que encara es podia menjar porc, i a taula apareixien les truites de botifarra, la botifarra d’ou i les coques de greixons. Ara ja qui el celebra? I si algú ho fa és una mera celebració residual, cultural, tradicional, diguem-ne com vulguem, però sense cap sentit. Perquè si és que tot l’any mengem de tot el dia que volem! Sigui dijous o divendres.

Fa dècades que la ingent producció literària de Josep Carner (1884-1970) torna a les llibreries en comptagotes. Entre les últimes notícies editorials hi ha hagut la recuperació de La creació d'Eva i altres contes (Edicions 62, 2021), l'edició bilingüe del Pickwick de Charles Dickens, una de les traduccions més celebrades de la seva trajectòria (Univers, 2020), i el rescat d'un dels primers llibres de maduresa, El cor quiet (Edicions 62, 2018). En paral·lel a aquesta labor, Jaume Coll Llinàs, filòleg i marmessor de l'obra carneriana des de mitjans dels anys 80, ha anat treballant en una fastuosa i exemplar edició crítica que va quedar inaugurada el 2016 amb el tom inicial del primer volum, que incloïa la producció en vers publicada entre 1904 i 1924, amb llibres com Els fruits saborosos (1906), Auques i ventalls (1914) i Bella terra bella gent (2018).

"L'omnipotent En Jaume Coll Llinàs, / catedràtic emèrit de la UB, / marmessor d'un llegat podrint-se al ras, / ens ha creat la Càtedra Carner, / on, com a introductor que és, perspicaç, / de la ciència ecdòtica al terrer, / ensenya a porgar el text, amb fi sedàs, / d'alumnes diligents a un bell planter". Així comença un dels poemes satírics escrits "a la manera" del poeta Josep Carner (1884-1970) i centrats a criticar la divulgació actual de l'obra de l'anomenat Príncep dels Poetes. L'ha escrit un tal Norbert Planagumà i Mieres a Un i el doble, l'inèdit misteriós que l'ARA ha rebut recentment. "Norbert Planagumà és un pseudònim que aixopluga quatre individus que ens resistim a donar la cara –es pot llegir al pròleg, que porta per títol Full d'instruccions–. Valorar si això és un acte avorrible de covardia, ho deixem a la discreció de cada lector, sens dubte més imparcial que nosaltres. Se'ns cregui o no, si ens mantenim anònims és més aviat per raó de comoditat, perquè de moment ens estimem més viure mal acompanyats que residir en una garjola. Ni certes veritats es poden proclamar impunement ni nosaltres tenim la vocació de passar a la història com a herois".

Això de poder escriure només una vegada al mes fa que un no pugui seguir el pas del temps com li agradaria. Hauria volgut parlar de l’aniversari de Josep Carner, que va néixer el dia 9, i per això he titulat aquest paper amb el títol d’un poema seu, un poema preciós. Hauria volgut parlar del Dimecres de Cendra, de la celebració litúrgica del començament de la Quaresma i del poema de T.S. Eliot. Dels records que em porta el Dimecres de Cendra, de la ditada al front que ens posava el capellà a la missa matinal del col·legi mentre deia allò de pulvis es et in pulverem reverteris, que vol dir “ets pols i a la pols tornaràs”. Aquella cendra la feien amb les palmes i palmons i les branques d’olivera que s’havien beneït el Diumenge de Rams anterior. Tot es lligava. La roda de l’any litúrgic girava sense parar. Era el primer dia d’abstinència, de peix, com es deia. Habitualment, bacallà. I com que el peix és poca cosa, s’havia de completar la dieta amb brunyols. Pastosos, amb un punt de matafaluga, ensucrats, reforçaven el dinar que havia començat amb pèsols ofegats, sense porc, evidentment, o amb una truita d’espàrrecs de marge. Temps feliços! Després de dinar, el ritual seguia amb el passeig per Sant Daniel a collir violetes. Ara fa anys que no puc anar-hi, però una amiga meva cada any hi va per mi. En cull un bon pom i el porta a casa de la meva germana. És una tradició que fa un quart de segle que dura. M’hauria agradat parlar de les raconades humides de la vall, prop de la plaça dels Músics, de les clapes que s’hi fan de violetes d’un lila una mica esblaimat, d’un perfum trist de nostàlgia. Potser l’any vinent. 

Compten amb l'aval de les autoritats sanitàries i s'ha organitzat seguint les restriccions implantades per la pandèmia del coronavirus. La 69a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern ocuparà el passeig de Gràcia des de plaça Catalunya fins a Consell de Cent des d'aquest divendres, 18 de setembre, fins al diumenge 4 d'octubre. Els aforaments als estands estan limitats i es respectaran les distàncies de seguretat. La Fira retrà homenatge a Josep Carner en el cinquantè aniversari de la seva desaparició i al poeta, escriptor i assagista català Lluís Calvo Guardiola, que serà l'encarregat de pronunciar el pregó inaugural divendres. Calvo és autor d'una vintena de poemaris i quatre novel·les, guanyador de guardons com el Carles Riba, el Vicent Andrés Estelles o el Crítica Serra d'Or de poesia.

la mort, aquesta vella fredeluga

"… Josep Carner / que tots nosaltres ens ha fet / reclama el meu primer homenatge". Això escriu Gabriel Ferrater al seu Poema inacabat. I sí, és veritat. Tots els poetes catalans que hem anat darrere seu l'hi devem tot. La nostra llengua ve de la seva, la nostra moral ve de la seva. L'altre dia, el dimecres 26 de febrer, al Saló de Sant Jordi, encara amb les seves pintures espanyolistes, es va inaugurar solemnement l'Any Carner, que commemorarà els cinquanta anys de la seva mort. Carner, després de la seva forçada i nebulosa visita de retorn a Catalunya, va tornar a Brussel·les, grisa d'aigua, on va morir el 4 de juny de 1970. Després, la seva fama no ha fet més que créixer. Quan jo era jove, érem quatre gats els que el teníem com el més gran poeta català de tots els temps. Ara, i ho considero un bon senyal, el grup dels carnerians no ha fet més que créixer.

El 2020 és l'Any Carner, una commemoració organitzada en ocasió del 50è aniversari de la seva mort. I parlar de Josep Carner, el príncep dels poetes, és parlar de Brussel·les, on va viure bona part de la seva vida i on va morir el 4 de juny de 1970. A la capital belga s'hi va instal·lar definitivament el 1945 després d'un primer exili a Mèxic, on va estar sis anys des del 1939. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Josep Carner va tornar a Europa amb la seva dona, la professora i crítica literària belga Émilie Noulet, i es va instal·lar a Brussel·les, on va ensenyar llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d'Europa de Bruges.

El compositor Robert Gerhard (1896-1970) va néixer a Valls i va morir a l’exili anglès. La cantautora i activista cultural Teresa Rebull (1919-2015) va néixer a Sabadell i va exiliar-se a Banyuls de la Marenda, on va decidir fixar la seva residència. El poeta Josep Carner (1884-1970), nascut a Barcelona, va haver de marxar a Brussel·les, d’on no va tornar. I el compositor i violoncel·lista Pau Casals (1876-1973) no va voler trepitjar l’Espanya franquista i va morir a Puerto Rico. A tots ells els vol recordar Música i Exili, un programa gestat precisament des de l’exili per l’exconseller de Cultura Lluís Puig. Són més d’un centenar d’activitats que es volen fer en diferents països, entre els quals el Regne Unit i Bèlgica, amb l’objectiu de "rellançar al món" aquests quatre artistes exiliats.

“Carner viu de les lletres, del seu treball, modestament, dignament, i encara ens meravella amb la seva producció poètica, fresca, original, única. És el senyor de cada dia, el ciutadà senzill, decent, que no ha pactat amb el dèspota, que no ha pidolat gràcia, que no vanta el sacrifici, que no deslliga la causa de Catalunya de la causa universal de la llibertat i la dignitat dels homes”. Fragment d’un article de Manuel Serra i Moret: El ciutadà Josep Carner (En els seus setanta anys), publicat a Catalunya (Buenos Aires), el novembre de 1954, l’any que el poeta havia arribat a la jubilació.

“Si mai busques el geni de la llengua catalana el trobaràs en l’obra de Josep Carner més que en cap altre autor. No el pots obviar de cap manera: la seva obra continuarà viva durant molt de temps. És el nostre Mozart”. Fa tants anys que Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) llegeix l’autor d’Els fruits saborosos, L’oreig entre les canyes i Nabí -per citar només tres títols de la seva generosa producció- que va arribar un moment en què va decidir incorporar-lo a la seva pròpia obra literària.

“Joan Miró no va fer diferència entre la poesia escrita i el poema plàstic: no escrivia amb la boca, sinó amb els ulls -recorda Vicenç Altaió amb el seu nou llibre al davant-. Miró i els poetes catalans dóna sentit a unes paraules que em va dir Jacques Dupin, el biògraf de l’artista, l’any 1993: «Es fa difícil comprendre el seu art sense conèixer la relació demiúrgica dels pagesos catalans amb la terra i la dels poetes amb la universalitat»”. Altaió ha dedicat tot un any -“amb els dies i les nits”, precisa- a escriure l’assaig de gairebé 300 pàgines que acompanya el llibre d’imatges en gran format en què s’aplega la majoria d’obra gràfica de Miró feta amb poetes catalans.

Dedica Brins de literatura universal (Galaxia Gutenberg, 2012) a dos dels seus mestres, José María Valverde i Martí de Riquer. N'hi podríem afegir algun altre?