Es coneix com la "primera llum" i, a grans trets, és la primera instantània que emet un instrument. En aquest cas, però, aquesta primera instantània és històrica, perquè és la primera llum de la càmera digital més gran del món. Aquest dilluns s'han fet públiques les primeres imatges de l'Observatori Rubin, que està situat a Xile i té la missió de crear la pel·lícula més completa del cel nocturn que s'ha fet fins ara. El Legacy Survey of Space and Time (LSST) és el cartografiat que escanejarà el cel austral durant els pròxims 10 anys. El projecte és una col·laboració internacional finançada per la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units (NSF) i el departament d'Energia dels EUA (DOE) en què participen dos centres del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).

Després de superar el llindar dels 70 anys, un càncer i una ruptura amorosa, Marina Rossell (Castellet i la Gornal, 1954) va proposar al seu amic Albert Om (Taradell, 1966) que li escrivís una biografia curta, però que anés al moll de l’os. El resultat és No faré cap més llibre (Univers), un llibre que en són molts: un retrat íntim de la cantant, la seva mirada particular d’un temps d’un país, la banda sonora de les nostres vides i el testimoni d’una amistat. Om —l'Albertillu, com li diu ella— sap conduir la cantant per records que no havia explicat mai, per situacions còmiques i per aprenentatges que són lliçons de vida. Divertit i emocionant, la sortida del llibre coincideix amb el concert de Marina Rossell aquest dijous al vespre a Luz de Gas, al festival Barnasants, a propòsit del disc 300 crits (Satélite K).

El vast Univers no deixa de ser una gran incògnita per a la humanitat. Hi ha vida fora de la Terra? Com serien els extraterrestres o com ens hi comunicaríem? Fa més de 2.000 anys que ens fem aquest tipus de preguntes i la resposta, gràcies als investigadors, sembla que està cada dia una mica més a prop. Per explicar els coneixements que tenim fins ara dels alienígenes i posar una mica de llum sobre la recerca científica, el CosmoCaixa estrena l'exposició Extraterrestres. Hi ha vida fora de la Terra?, aquest dimarts, 25 de febrer.

Investigadors de la col·laboració europea KM3NeT han detectat el neutrí més energètic que mai s'hagi observat. L'observació va tenir lloc el 13 de febrer al detector ARCA, un potent telescopi de neutrins situat a les profunditats del mar Mediterrani. Els resultats, publicats aquest dimecres a la revista Nature, són la primera evidència que neutrins tan energètics es poden produir a l'Univers. Aquestes partícules són molt lleugeres, sense càrrega, i interaccionen molt poc amb la matèria. Tot i que són la segona partícula més abundant de l'Univers, les característiques dels neutrins fan que detectar-los sigui molt complicat i que per estudiar-los detalladament calgui tecnologia molt avançada. La descoberta representa un pas important en la comprensió dels fenòmens més energètics del cosmos.

La desfilada planetària que va començar fa unes setmanes continuarà acompanyant-nos durant els pròxims mesos. Durant tot el febrer la presència d'aquests objectes astronòmics al cel nocturn serà fins i tot encara més notable. Que hi hagi diversos planetes no és cap fet excepcional i astronòmicament no té una gran rellevància, més enllà de recordar-nos que no ens trobem al centre de l’Univers. No obstant això, no és tan habitual poder observar tants objectes espacials durant el mateix moment de la nit. D'aquí que us convidem a gaudir d’aquest esdeveniment. Per això, a continuació us proporcionem una petita guia per identificar els diferents planetes al cel nocturn des de qualsevol punt de Catalunya en qualsevol moment de l’any.

L'energia fosca és un dels grans misteris de la física i, a la vegada, la responsable de l'expansió accelerada del nostre univers. Amb l'objectiu de treure'n l'entrellat i saber més d'aquest enigma, més de 900 científics d'arreu del món fa un any que treballen sota el paraigua Instrument Espectroscòpic d'Energia Fosca (Desi, en anglès), un projecte que ja comença a veure els primers fruits. Els investigadors, molts dels quals vinculats a cinc institucions de recerca catalanes, han cartografiat milers de galàxies i també nuclis galàctics extremadament brillants que tenen forats negres al centre, anomenats quàsars, i han mesurat l'expansió de l'univers al llarg d'11.000 milions d'anys amb una precisió sense precedents. Amb les dades que han recopilat han elaborat el mapa del cosmos en 3D més gran que s'ha construït mai i han avisat que podrien haver descobert un defecte important: si fins ara s'havia cregut que l'energia fosca era una força constant a l'univers, noves dades suggereixen que pot ser més canviant, fent-se més fort o més feble amb el pas del temps, invertint-se o fins i tot desapareixent.

Quina fila fa una galàxia acabada de néixer? Durant molt de temps, un gran nombre d’astrofísics i cosmòlegs ha donat per descomptat que les galàxies nounades s’assemblaven als globus i els discos retorçats que coneixem de l’Univers modern. Però, segons una anàlisi de noves imatges del telescopi espacial James Webb, les galàxies nounades no tenien ni forma ovalada ni de disc, sinó de plàtan, o de cogombret, o de cigar, o de planxa de surf, que cadascú triï la metàfora que més li agradi. Aquesta és la conclusió provisional d’un equip d’astrònoms que ha reexaminat imatges d’unes 4.000 galàxies a l’albada dels temps, quan tot just s’acabaven de formar, captades pel telescopi Webb.

L'Agència Espacial Europea (ESA) va confirmar aquest dijous que la missió espacial LISA havia superat amb èxit la fase d'estudi i que entrava de ple en la fase d'implementació per dur a terme la construcció del primer observatori espacial d'ones gravitacionals. La previsió és que LISA (Antena Espacial d'Interferometria Làser) es posi en òrbita a mitjan 2030. Aquesta missió, segons ha informat la Universitat de les Illes Balears, és possible per la col·laboració entre l'ESA, que la lidera; les agències espacials dels seus estats membres; la NASA, i un consorci científic internacional, el Consorci LISA (en el qual participa la UIB).

Fins ara, astrònoms i astrofísics han descobert més de 5.000 planetes que giren entorn d'una estrella diferent del Sol, els anomenats exoplanetes. Durant anys, però, n'hi ha hagut un que ha desconcertat els investigadors. Es tracta d'un misteriós conjunt de sis exoplanetes que tenen mides que oscil·len entre el radi de Neptú (24.622 km) i el de la Terra (6.371 km) i que s'ha confirmat que orbiten al voltant d'una estrella brillant, la HD 110067. Segons ha publicat aquest dimecres la revista Nature Communications, aquest astre es troba a la constel·lació de Coma Berenices (o de la Cabellera de Berenice), a uns 100 anys llum de distància, i es manté impertorbable: és a dir, la seva arquitectura pràcticament no s'ha modificat des que es va formar.

Per sort o per desgràcia, som insignificants. Girem al voltant d’una estrella ni massa grossa ni massa petita en un racó d’una galàxia qualsevol. Vivim en un sospir massa curt per apreciar la formació i l'evolució d’una estrella, i massa llarg per percebre les col·lisions incessants entre els àtoms que formen el món i el bullici microscòpic en què descansa. La nostra escala limitada per dalt i per baix no ens permet observar amb els sentits com neix una estrella, com canvia i com acaba sumida en la foscor quan esgota el combustible que l’alimenta. Però el nostre enginy ja és una altra cosa.

La revolució que les observacions del telescopi James Webb han suposat per a la ciència del cosmos comença a donar fruits: un equip d'investigadors liderats pel Centre d'Astrobiologia (CAB) ha descobert la galàxia similar a la Via Làctia més llunyana de les observades fins ara, fet que revela que l'Univers estava més organitzat del que es pensava des d'una era primerenca. La troballa, que publica aquest dimecres la revista Nature, mostra una galàxia que forma una espiral al voltant d'una barra d'estrelles –semblant a la imatge de la Via Làctia– que s'hauria format fa 11.700 milions d'anys, quan l'univers només comptava amb 2.100 milions d'anys.

Sigui capturant galàxies espirals o vivers estel·lars, el telescopi espacial europeu Euclid mostra per primer cop la millor cara del nostre Univers. Aquest dimarts l'Agència Espacial Europea ha compartit les primeres imatges captades per aquest telescopi robòtic: cinc vistes aèries del nostre cosmos. Llançat durant el mes de juliol, l'Euclid està immers en una recerca per cartografiar un terç del cel extragalàctic i per revelar com les misterioses influències de la matèria fosca i l'energia fosca han modelat l'estructura de l'Univers. Les noves imatges són només un petit tast del que els científics esperen que aconsegueixi captar el telescopi espacial.

D'on ha sortit la Lluna? La teoria més popular diu que fa uns 4.500 milions d'anys, un protoplaneta de la mida de Mart anomenat Theia va xocar contra una primigènia Terra. A conseqüència del que s'ha conegut com "el gran cop" alguns dels residus van sortir disparats i van formar la Lluna, tot i que els científics no tenen una prova irrefutable de l'existència de Theia.

Un any després de L’alegria de viure, l’escriptora Sílvia Soler (Figueres, 1961) publica Estimada Gris (Univers), una novel·la que transporta el lector als paisatges del gran Salvador Dalí. Acomiadada de l’arxiu històric on treballava, acabada de divorciar i amb la mort del pare encara recent, la Griselda (Gris) viu immersa en una tristesa fonda i permanent. Fa temps que una idea li ronda pel cap: marxar ben lluny de Puebla (un territori que l’autora recrea amb excel·lència), i tornar a la terra dels seus avantpassats, aquella Catalunya remota de què tant li havia parlat l’avi Antoni quan era petita. En un viatge invers al que havia fet el seu avi en arribar a Mèxic l’any 1939, com a exiliat d’un país en guerra, la Gris viatja a Catalunya, on descobrirà paisatges, olors i una família que no sabia que tenia. Sílvia Soler, creadora de mons, construeix al detall les dues nissagues familiars de la Gris, la catalana i la mexicana, i ho fa destacant els contrastos culturals i antropològics de cada banda de l’oceà. D’ambdues tradicions Soler en remarca amb tot detall la gastronomia i els costums.

La nova novel·la de Sílvia Soler (Figueres, 1961), Estimada Gris (Univers), es mira Catalunya des de la perspectiva d'una dona mexicana a la recerca dels seus orígens catalans.

Nanda Rea (Roma, 1978) és una reconeguda astrofísica i professora titular del CSIC, de l’Institut Científic i de l’Espai de Barcelona. Té diversos premis i ha escrit diferents articles a les prestigioses revistes Nature i Science. "A la feina faig càlculs i programació, dissenyo màquines d’enginyeria i faig moltes matemàtiques per descobrir com funciona l’Univers i, per tant, nosaltres", resumeix. Ara ha decidit que vol que els més petits entenguin a què es destinen els diners en investigació. Per això ha publicat el seu primer llibre infantil, El Universo (Shackleton Books), i aquest mes d’agost ha fet una conferència per a nens al CosmoCaixa.

És curiós que la famosa, socràtica i probablement inexacta frase "Només sé que no sé res" sigui tan aplicable a l’estat actual de la física fonamental. Després de revelar la naturalesa quàntica dels àtoms i aprofitar-la per construir tota la tecnologia digital, i de descobrir fusions de forats negres a milions d’anys llum gràcies als detectors d’ones gravitatòries, l’espècie humana continua sense tenir ni la més remota idea del 95% de l’univers.

La fi dels dies arribarà, possiblement d’aquí uns 100.000 milions d’anys. ¿És massa aviat per començar a posar-nos nerviosos? “Hi haurà un últim ésser sensible, un últim pensament”, declara la Dra. Janna Levin, cosmòloga del Barnard College, cap al final d’A trip to infinity (Un viaje al infinito, en la versió castellana), un nou documental de Netflix dirigit per Jonathan Halperin i Drew Takahashi.

De l’article –traducció pròpia– de Fernando Tallada (Barcelona, 1881-1937) publicat a primera pàgina a La Vanguardia (26-VI-1928). Matemàtic que va excel·lir en periodisme científic a mitjans del segle XX, Tallada va divulgar teories d’Albert Einstein (Ulm, Alemanya, 1879 - Princenton, USA, 1955) i va contribuir així que la visita del Nobel de física a Barcelona el 1923 interessés més enllà del món acadèmic.

Els caçadors d'asteroides que podrien vaporitzar una ciutat –o fins i tot esterilitzar la superfície de la Terra– han detectat una nova amenaça potencial. Ara bé, no cal preocupar-se immediatament: passaran moltes generacions fins que pugui suposar un perill real per al nostre planeta. Hi ha roques espacials inexplorades que la resplendor del sol sufoca i amaga de la vista dels astrònoms. L'any passat, precisament amb l'esperança de trobar roques espacials invisibles a causa de l'excés de la llum solar, un equip internacional va dissenyar una càmera especial i, aquest dilluns, els investigadors han anunciat el descobriment de tres nous projectils ofegats per la llum. Un d'ells, batejat com a 2022 AP7, té 1,6 km de llargària i la seva òrbita travessa el camí de la Terra al voltant del Sol. Això vol dir que és "l'asteroide potencialment perillós més gran trobat en els últims vuit anys", segons Scott Sheppard, astrònom de la Carnegie Institution for Science, de Washington, i autor de l'estudi, publicat a The Astronomical Journal.