Com que mai me'n recordo de les efemèrides, em va alegrar assabentar-me, gràcies a la conversa de Xavier Graset amb els editors Jordi Cornudella i Jordi Martí Font, que aquesta setmana s'han complit 130 anys del naixement de Joan Salvat-Papasseit, un dels poetes essencials del segle XX català. Cornudella i Font han publicat (als segells Edicions 62 i Lo Diable Gros, respectivament) sengles edicions de l'obra poètica completa de Papasseit, amb motiu del centenari de la seva mort, que enguany es commemora amb tot el lluïment que fa al cas. No falla: si va néixer fa cent trenta anys i commemorem que en fa cent que va morir, ens surt que Joan Salvat-Papasseit va viure trenta anys. Una mort prematura, la seva, tot i que —com va indicar Cornudella—, a diferència d'altres poetes estimats pels déus (se'n diu així dels que moren joves), com Joaquim Folguera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Papasseit no transmet gens de sensació de tenir una obra, ni una vida, incompletes: va viure pocs anys, però ho va fer amb intensitat i alegria, i va escriure molt, i la major part del que va escriure era i és i serà boníssim. Martí Font, per la seva banda, demanava l'atenció per al Papasseit àcrata i agitador, que l'any 1920 publica el Primer Manifest Català Futurista (en què s'adreça als poetes i els exhorta: “Jo us invito, poetes, a què sigueu futurs, és a dir, immortals”, i també: “Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar”), i que en un dels seus cal·ligrames inclou, en lletres ben grans, aquella frase desafiant i tantes vegades repetida: “ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS”. Anarquista, independentista, avantguardista, el tarannà de Papasseit era jovial i encantador, però tampoc rebutjava necessàriament —encara que ell no la practiqués— l'acció directa.

Es va presentar, fa uns dies, l’Any Joan Salvat-Papasseit, que, amb motiu del centenari de la mort de l’autor d’El poema de la rosa als llavis, es proposa de celebrar, divulgar i estudiar la seva obra i figura. Coincideix en el temps amb l’Any Vicent Andrés Estellés, que commemora el centenari del seu naixement, i amb l’Any Àngel Guimerà, que, com Papasseit, fa cent anys que se’n va anar d’aquest món. No hi ha cap inconvenient en aquestes coincidències, al contrari: les celebracions dels grans autors, quan es fan bé, s’alimenten mútuament. Ho va demostrar recentment la celebració paral·lela dels anys dedicats a Joan Fuster i a Gabriel Ferrater, comissariats, respectivament, per Enric Sòria i Jordi Cornudella.

“La cançó lírica catalana tenia molta, molta potència als anys vint i trenta del segle XX”, recorda el tenor David Alegret (Barcelona, 1974). Prou que ho ha defensat en recitals i discos com Impressions de natura (2017), que incloïa peces de Ricard Lamote de Grignon, Francesc Pujol i Eduard Toldrà, entre d’altres. La Guerra Civil i la dictadura també van estroncar aquella efervescència musical. “I encara hi ha molt repertori que no s’ha descobert”, diu Alegret, que justament fa un temps va descobrir un lied inèdit de Ricard Lamote de Grignon a la Biblioteca de Catalunya: Tot l’enyor de demà, a partir del poema de Joan Salvat-Papasseit.

Articular el país a través de "la llengua i la cultura ens dona força", diu Pere Camps, el fundador del Festival Barnasants, que celebrarà la 29a edició del 26 de gener al 19 de maig arreu dels Països Catalans. Per a ell, la cultura, i concretament la cançó d'autor, també és una eina per preservar i transmetre "la memòria democràtica". Tot plegat conflueix en una programació amb espectacles sobre el centenari de la mort del poeta Joan Salvat-Papasseit i el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells que va acabar amb la dictadura portuguesa el 1974, i concerts d'artistes com Cesk Freixas, La Maria, Borja Penalba, Carola Ortiz, Namina, Javier Álvarez, Luar Na Lubre, Renaldo & Clara, Marc Parrot, Miquel Gil i Alba Careta & Henrio, entre d'altres. Així ho han explicat en roda de premsa Pere Camps i la seva filla, Laura Camps de Agorreta, directora adjunta del festival.