“Vull escriure poesia. Sempre em poso a tremolar al caire de la poesia. L’ametller, els ocells, el petit bosc on ets, les flors que no veus, la finestra on m’aboco i somio que et repenges a la meva espatlla, i les vegades que la teva fotografia «sembla trista». Però especialment vull escriure una mena de llarga elegia a tu… potser no en poesia. Ni tampoc en prosa. Segurament en una mena de prosa especial", va anotar Katherine Mansfield (1888-1923), el gener del 1916, en una entrada dels seus diaris. Tot i que és coneguda sobretot com una de les grans contistes del modernisme anglès, Mansfield va escriure poesia d'una manera més o menys intermitent, des que era adolescent i encara vivia a Nova Zelanda fins pocs mesos abans de morir a Fontainebleau. Després de la bona rebuda dels Diaris (L'Avenç, 2018) i Tots els contes (Proa, 2018), LaBreu reivindica la faceta més amagada de l'autora amb Salvatge i freda, una antologia de poemes que va escriure entre el 1903 i el 1922, triats i traduïts per Marcel Riera.

A Virginia Woolf li devem moltes coses –que ara no cal recordar–. Però ara que estic llegint els seus diaris, també li estic agraïda per això. Qualsevol que hagi intentat escriure regularment un diari sap com n’és de difícil, per la constància que requereix. Virginia Woolf va començar a escriure’l l’any 1915 i no el va deixar fins al 1941, quan va decidir endinsar-se al riu Ouse amb les butxaques de l’abric plenes de pedres.