Avui, dilluns 3 de juny, fa cent anys que va morir Franz Kafka, a causa de la tuberculosi, a un mes de fer els 41 anys. Juntament amb Marcel Proust i James Joyce, Kafka forma la tríada dels autors de referència de la literatura occidental del segle XX, els tres grans enformadors. No “els millors”, perquè la literatura no es produeix per cap lògica competitiva. Però sí que, com en tot a la vida, hi ha persones que veuen allò que els altres no han vist i ho il·luminen. Podem recordar que Proust va morir als 51 anys, també d'una malaltia respiratòria, i Joyce un mes abans de fer els 59, a causa d'una peritonitis derivada d'una úlcera perforada, que a la vegada tenia l'origen en el seu alcoholisme.

Dilluns, dia 3 de juny, s’esdevé el primer centenari de la mort de Kafka; possiblement encara serà celebrat d’aquí dos-cents o tres-cents anys. És l’autor més profètic de tot el segle XX, i allò que va diagnosticar a les seves novel·les, d’edició pòstuma, serà realitat mentre no canviïn, cosa difícil, les determinacions del sistema polític, jurídic i econòmic de les societats avançades.

"Del veritable adversari et ve un coratge sense límits", va deixar escrit Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) en un dels Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), durant l'estada de l'escriptor txec entre el 1917 i 1918 en un sanatori per mirar de frenar la tuberculosi que acabaria amb la seva vida el 3 de juny del 1924. Kafka va morir un mes abans de fer 41 anys sent poca cosa més que un autor apreciat i prometedor, sense haver publicat ni una desena part de tots els textos que, de llavors ençà, han anat veient la llum i l'han acabat convertint en un dels clàssics més enigmàtics del segle XX.

"Poden, els catalans d'avui, abandonar el català com a llengua literària?", es preguntava Gabriel Ferrater a l'article Madame se meurt..., escrit el 1953, en plena postguerra. Dotze anys després donava una conferència sobre el Nabí de Josep Carner a la Universitat de Barcelona, la primera d'una sèrie que analitzaria autors com J.V. Foix, Víctor Català i Josep Pla.

A l’hora de projectar un edifici, Ricardo Bofill solia tenir al seu costat homes i dones de lletres: catedràtics d’estètica, literats, sociòlegs, i qualssevol persones que poguessin col·laborar a dissenyar un edifici d’acord amb totes les circumstàncies que, de fet, concorren en qualsevol obra d’arquitectura. A conseqüència d’aquesta ajuda pluridisciplinària, Bofill va fer edificis de molta categoria, i d’altres que van resultar un fracàs. No és que els seus assessors estiguessin poc informats, era ell mateix qui confiava excessivament en les idees "literàries" dels seus adlàters.

Els contes breus han anat de boca en boca des que els humans es comuniquen entre si. El conte literari i el seu germà petit, el microconte, tal com els entenem avui, s’estableixen els segles XIX i XX però tenen múltiples avantpassats. Des de les faules d’animals de Grècia i Roma en què els més desvalguts sempre surten malparats i que, sense pretensions d’alta cultura, van aconseguir els seus propis clàssics, fins a les vides de sants i màrtirs, passant pels irreverents epigrames del poeta romà d’origen hispà Marcial. Els textos breus de Marcial –La Magrana en va fer un recull sota el títol d'Epigrames– van tenir un gran èxit a l’antiga Roma: els seus llibres es podien comprar a Viena i a Britània. La llista dels besavis i rebesàvies del conte modern és molt més llarga: sàtires de tota mena, fins i tot jurídiques, com el Testamentum Porcelli, Les mil i una nits, Calila e Dimna... Però arribats al segle XX és difícil discernir què és un relat o un conte breu i un microrelat. Tots poden tenir la mínima quantitat d'elements possibles i comparteixen el fet que no han de pretendre anunciar veritats universals ni informar. Tenen presentació, nus i desenllaç. Ara bé, els estudiosos no es poden d'acord a l'hora de plantejar l'extensió màxima d'un microrelat. Sigui com sigui, és difícil explicar l'un sense l'altre, perquè la valoració de la brevetat va lligada al conte modern.

“Es tendeix a identificar una traducció com a equivalent de l’original, però no és així: la traducció és la lectura d’algú altre, en un moment concret i en una cultura específica d’un text original”, explica Miquel Cabal Guarro, que acaba de presentar una nova traducció catalana de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, a la col·lecció Bernat Metge Universal. La llengua esvalotada, torrencial i propera de l’autor rus torna a resplendir en català noranta anys després que Andreu Nin donés a conèixer la seva versió a Proa. “Tinc un respecte immens i fervorós pel Crim i càstig de Nin, però una traducció no pot ser vàlida per sempre, val la pena tenir lectures diverses d’un mateix llibre, i si es poguessin fer d’una forma més propera en el temps seria interessantíssim”, explica Cabal, que aquest 2021 ha revisat a fons –sense arribar a retraduir-se– els Apunts del subsòl de Dostoievski per a Angle editorial.

En una entrada dels seus Diaris del 2 d’agost de 1914, Kafka va escriure: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. — A la tarda, a l’Escola de Natació”. De fet, aquell dia no va escriure res més en aquests diaris. El caràcter lapidari de les dues frases i la seva contigüitat —de fet, estan separades per un guió llarg, senyal de pausa per a la reflexió en tipografia alemanya—, ha generat tota mena de comentaris, especialment els que senyalen que Kafka no tenia ni el més petit interès per la política.

Des de casa meva, a la nit, veig a la part alta d’un edifici un rètol lluminós d’Assicurazione Generali i penso sovint en Franz Kafka, que es va passar mitja vida com a empleat d’aquesta companyia a Praga, una existència metòdica, rutinària, interiorment exasperant fins al deliri. Llegint Kafka és fàcil d’imaginar com aquesta existència es va traslladar a les seves pàgines, escrites amb una barreja exacta de realisme i introspecció onírica. Probablement cap escriptor ha fet un diagnòstic tan rotund del món contemporani, i de fet hem incorporat el kafkià al nostre llenguatge quotidià amb una naturalitat que ens delata. Abans o després, i no una sinó moltes vegades, ens sentim Gregor Samsa, monstruosament transformats, encara que només sigui en el silenci tibant de la nostra consciència.

La seva adaptació de La gallina de Mercè Rodoreda va participar en la Mostra de Venècia del 2013. Aquest any, Manel Raga torna a concursar en un festival de categoria A, el de Locarno, amb un altre curt, Grbavica, rodat en una Sarajevo on encara es nota el pes de la guerra. Sorgit del màster de direcció de l’Escac, el cineasta ulldeconenc resulta una figura singular en el panorama català i no només perquè ha aconseguit que dues de les seves obres fossin seleccionades en certàmens cinematogràfics de renom.

El Tribunal suprem israelià ha dictaminat que els manuscrits i les cartes de Franz Kafka romanguin a la Biblioteca Nacional d'Israel, en contra del que reclamaven els hereus de l'amic i biògraf de l'escriptor, Max Brod. Aquesta sentència acaba amb un litigi que ha durat més de vuit anys i ratifica dues sentències similars que van emetre les corts israelianes. Els materials finalment deixaran d'estar en mans privades i en càmeres de seguretat bancàries a Tel Aviv i Zuric i sortiran a la llum pública a la biblioteca israeliana.

La relació entre l'artista surrealista Joan Ponç (1927-1984) i la literatura s'evoca des d'avui en una exposició a la Sala Cràter que reuneix els seus gravats realitzats per a edicions del Quixot, per a un poema de J.V.Foix i la seva sèrie 'Metamorfosi Kafka-Ponç'.

L'editorial La Cúpula ha reeditat en un luxós volum de tapa dura les aventures de Peter Pank, que a mitjans dels anys vuitanta un transgressor Max va crear per a la mítica publicació El Víbora prenent com a referència la figura del personatge de J.M. Barrie que Disney va convertir en els cinquanta en un pastís de fàcil digestió per a tota la família. Pank és un personatge groller i amoral, violent, totalment irreverent i el perfil del qual es va plasmar en samarretes que van portar milers d'adolescents que un quart de segle després, i ja quarantejant, poden recuperar gràcies a aquest volum.