Aquest dijous el cèlebre magistrat Manuel Marchena deixarà de ser president de la sala segona del Tribunal Suprem, la sala penal, que és la sala més famosa d'aquell tribunal perquè, per dir-ho de pressa, és on jutgen els polítics (quan els jutgen). Deixa el càrrec no perquè ell vulgui ni perquè l'hi obliguin, sinó senzillament perquè ha arribat al final del seu segon mandat i ara, per llei, no li és possible renovar per a un tercer. De vegades l'alta magistratura espanyola la respecta i tot, la llei.

La decisió del Tribunal Suprem d'acceptar la querella presentada contra el fiscal general de l'Estat pot ser jurídicament correcta, però resulta escandalosa políticament. Són dues afirmacions aparentment contradictòries però que encaixen per poc que s'entri en els detalls.

Per més que continuï sent veritat allò que “Espanya mai no falla”, enrere han quedat (o haurien d’haver quedat) els dies en què l’evidència de les limitacions democràtiques de l’estat espanyol amb Catalunya actuava de suplement euforitzant carregador de raons per a les aspiracions independentistes.

L'oposició de Manuel Marchena a l'amnistia es manté inalterable, encara que al seu tribunal hi hagi alguna veu discrepant com la de la magistrada Ana Ferrer, que torna a emetre un vot particular contra la decisió majoritària de confirmar la inhabilitació d'Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa. En el cas del candidat a la presidència d'Esquerra, fins al 2031. Els jutges que van condemnar-los per l'1-O tornen a negar-los l'aplicació de la llei pel delicte de malversació i obren el camí del Tribunal Constitucional. Després de tombar el recurs de súplica que havien presentat, tenen via lliure per acudir en empara a l'òrgan de garanties, que ja té sobre la taula diversos expedients relacionats amb l'amnistia. "Un cop més, el poder judicial actua per sobre de la democràcia, i vulnera la llei d'amnistia", ha lamentat l'exlíder republicà en una piulada a X.

Quan Pedro Sánchez el va escollir perquè ocupés el ministeri de Justícia del seu primer govern de coalició, Juan Carlos Campo (Osuna, Sevilla, 1961) era reconegut fins i tot pels seus rivals polítics per l’experiència i la solvència de la seva carrera anterior com a magistrat. Membres del PP veien en la seva figura un ministre moderat. No obstant això, l’acabarien assenyalant per tirar endavant una de les mesures que la dependència de les forces independentistes va obligar a prendre: l’aprovació dels indults als presos polítics. Qui els havia condemnat, el jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena, és amic seu –s’hi referia en una entrevista el 2019 en què lloava la feina del Manolo al Suprem–. Els indults van ser pràcticament l’únic que va poder complir com a ministre, perquè el seu pas pel govern espanyol va ser més aviat curt: tan bon punt es va aprovar la mesura de gràcia, el president espanyol el va destituir. Divuit dies més, va durar al càrrec.

La millor decisió dels darrers set anys per part dels dirigents independentistes ha estat la d’aquells que després dels fets d’octubre del 2017 i l’aplicació de l’article 155 van optar per anar-se’n a l’exili. Es tracta d’una decisió que ha permès internacionalitzar el conflicte de fons entre Catalunya i l’Estat, així com per constatar les mancances liberal-democràtiques de la cúpula judicial espanyola. El reiterat ridícul dels jutges del Tribunal Suprem davant dels tribunals de la Unió Europea, el Consell d’Europa i del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha estat constant. S’ha constatat la inexistència de l’estat de dret espanyol en relació amb l’independentisme. El centre de gravetat d’aquest procés d’internacionalització ha pivotat en els exiliats i, sobretot, en el president Puigdemont. I el tema no s'ha acabat.

Un error groller de García-Castellón amb una cosa tan nímia com una pròrroga extemporània de la instrucció del cas Tsunami ha posat fi a una investigació delirant per terrorisme. Bona notícia. Però resten encara alguns fronts oberts. El lector potser recordarà que, en aquestes mateixes pàgines, vaig fer referència al fet que la guerra de guerrilles del Tribunal Suprem (TS) per no aplicar la llei d’amnistia podia topar amb un altre obstacle inesperat: la decisió dels magistrats de no plantejar cap qüestió prejudicial a escala europea –cosa que sí que farà l'Audiència Nacional en el cas dels CDR– i abocar tota la litigiositat en el mateix TS i després en el Tribunal Constitucional (TC), per dilatar i fer il·lusoris els beneficis de la norma o per evitar un nou correctiu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a la vista de com han hagut de retorçar el delicte de malversació: la independència de Catalunya hauria afectat els interessos de la UE perquè l'aportació econòmica d'Espanya als pressupostos comunitaris hauria disminuït. I això que la sentència del Procés deia que la independència era un “ensomni”, “un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a l'acte històric de fundació de la república catalana”. 

"El meu amic Cándido", bromeja alguna vegada el president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, en referència al president del Tribunal Constitucional (TC), Cándido Conde-Pumpido. És fidel a la seva ironia i conscient que als cercles judicials són conegudes les tibantors que mantenen. "Són dues personalitats amb un ego impressionant i havien de xocar forçosament", diu una font vinculada a la cúpula judicial de l'Estat. Després de compartir una època al Suprem, Conde-Pumpido va accedir al TC l'any 2017. Les tensions en les deliberacions a l'alt tribunal van passar a una mena de xoc implícit des d'institucions diferents i que pròximament podria reproduir-se arran de la llei d'amnistia.

El Tribunal Suprem espanyol, mitjançant un extravagant pronunciament, ha deixat pràcticament sense efectes una llei acabada d’aprovar per les Corts espanyoles. No es tracta d'una llei qualsevol, sinó de la norma més transcendent d'aquesta legislatura i una de les més importants aprovades els últims anys pel Congrés dels Diputats: la llei d'amnistia.

Els quaranta-sis policies nacionals que estaven investigats per les agressions contra els ciutadans de l'1 d'octubre de 2017 sí que han estat amnistiats sense cap demora ni cap emperò. La llei preveu l'amnistia per als agents de policia que es trobessin en processos judicials pels fets d'aquell dia, tret d'aquells que haguessin comès “actes de tortura o tractes inhumans o degradants greus”. Inflar a cops de porra ciutadans indefensos al mig de la via pública, incloent-hi dones i homes majors, no es considera tortura, però sí que certament podria definir-se com un “tracte degradant greu”. Inhumà sens dubte, perquè la performance de l'agent de policia que apallissa un ciutadà es basa, precisament, en la deshumanització: la de la persona que rep l'agressió policial, que deixa de ser un ciutadà amb drets per convertir-se en un objectiu a abatre, i la de l'agent de policia mateix, que ja es presenta convenientment deshumanitzat al teatre d'operacions, amb el casc que li tapa la cara i el número que li substitueix el nom. La deshumanització és el requisit previ per administrar a algú altre un “tracte inhumà”, que pot arribar, o no, a la tortura.

La política catalana i l'espanyola es troben en una cruïlla diguem-ne endimoniada, en què conflueixen la investidura (o no) de Salvador Illa com a president de la Generalitat, l'aplicació (o no) de la llei d'amnistia, la repetició (o no) d'eleccions a Catalunya, i qui sap si a Espanya, i la renovació (o no) del Consell General del Poder Judicial. Ho teniu ben explicat a l'article d'Ot Serra en aquest diari, en què ens avisa que ens tornem a trobar en una “setmana clau”: totes les setmanes polítiques són claus, com tots els partits de futbol són històrics.

Els jutges del Tribunal Suprem Pablo Llarena i Manuel Marchena fa cinc i sis anys decidien amb les seves resolucions el futur de la política catalana i els seus dirigents. El març del 2018, el magistrat instructor de la causa de l'1-O ordenava l'ingrés a presó de Jordi Turull i impedia que se sotmetés al segon debat d'investidura com a candidat a la presidència de la Generalitat. Poc abans havia prohibit la candidatura de Jordi Sànchez. El perible acabaria amb Quim Torra com a cap de l'executiu català. Un any després, en plena celebració del judici de l'1-O, el tribunal que presidia Manuel Marchena vetava que Oriol Junqueras sortís de la presó a recollir la credencial d'eurodiputat, cosa que més tard provocaria un revés de la justícia europea i obriria les portes del Parlament Europeu a Carles Puigdemont. Ara tant Llarena com Marchena tornen a ser determinants en el futur de la política catalana, i també de l'estatal, amb la seva transcendental decisió sobre aplicar o no l'amnistia.

Confesso que no tenia clar si la sala d’admissions del Tribunal Suprem (TS) assumiria la investigació dels aforats del cas Tsunami. Tendeixo a pensar ingènuament que algú que és honest professionalment no es deixa arrossegar pel seu fanatisme, especialment si pot caure en el ridícul davant d’alguna instància que li esmeni la plana. Però soc conscient que aquest activisme judicial desenfrenat no ha cedit fins ara tot i que el TS sap de fa temps que el Tribunal Europeu dels Drets Humans es carregarà la seva creativa sentència del 2019. De fet, a hores d’ara, la dreta judicial espanyola no està motivada per guanyar batalles judicials a Estrasburg, és conscient de ser una autarquia judicial després dels revessos patits a Bèlgica, Alemanya o Suïssa, i el que vol és infligir el màxim dolor possible als beneficiaris de la futura llei d’amnistia.

Diu Manuel Marchena que viu un "temps de silenci" que s'ha vist obligat a trencar per presentar aquest matí el president interí del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Vicente Guilarte, en un esmorzar informatiu a Madrid. Només un hipotètic anunci de dimissió del ja tercer president de l'òrgan de govern dels jutges en aquest mandat podia eclipsar el protagonisme del president del tribunal del Procés, que ha sigut ovacionat per la gran majoria de l'auditori quan Guilarte ha demanat "posar en valor el seu servei públic inestimable" amb aquell judici. El fiscal general de l'Estat, present a la sala, no ha mostrat efusivitat en aquest moment, ni tampoc alguns vocals del CGPJ del sector progressista.

Als passadissos judicials és coneguda l'enemistat entre Manuel Marchena, president de la sala segona del Tribunal Suprem, i Cándido Conde-Pumpido, president del Tribunal Constitucional. Aquesta setmana el segon ha enviat dos cops baixos al primer, un doble revés en només dos dies. Dimarts el ple de l'òrgan de garanties va anul·lar la condemna de l'alt tribunal a l'exdiputat d'Unides Podem al Congrés Alberto Rodríguez i aquest dimecres ha decidit donar la raó al líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, i que no se li hagi de repetir el judici pel cas Bateragune, pel qual ja va complir condemna de presó. Al PP no ha passat inadvertides aquests dos moviments i el seu president, Alberto Núñez Feijóo, ha denunciat que el Constitucional està "suplantant" el Suprem. Fonts de Génova asseguren que estan estudiant si l'organisme s'està excedint de le seves competències. Per la seva banda, Otegi, en una piulada, ha assenyalat que "el temps a vegades posa les coses al seu lloc" i que "perden els enemics de la pau i guanya Euskal Herria".

Els fets són prou coneguts: en el marc dels acords de la taula de diàleg, el Parlament espanyol va aprovar una reforma del Codi Penal, formalment per situar-lo en coordenades homologables a nivell europeu, per tal com la mateixa justícia espanyola ha tastat la pols de les diverses jurisdiccions nacionals amb què ha topat. Però sobretot perquè aquest fet, combinat amb els indults, acabés produint els mateixos efectes que una amnistia, sobre la qual, pel que sembla, no es pot ni arribar a parlar. Es tractava de suprimir el delicte de sedició i de remodelar el de desordres públics i el de malversació, tot i que aquest últim es va reformar de forma un xic atropellada perquè durant el seu debat s’hi va entravessar el tema dels ERO andalusos. 

La transferència de la política autonòmica a la Fiscalia General de l'Estat, a l'Audiència Nacional (AN) i al Tribunal Suprem (TS), que es va produir amb l'activació de l'article 155 de la Constitució, ha estat possiblement l'esdeveniment amb més impacte en el sistema polític espanyol des de l'entrada en vigor de la Constitució.

De la darrera interlocutòria del jutge Manuel Marchena, la frase més impactant, i alhora simptomàtica i esclaridora, és la que expressa una innegable preocupació per la impunitat en què quedaria un hipotètic intent de secessió pacífica. Ho rebla en només sis paraules: "impunes els processos secessionistes sense violència". Com si el jutge, davant la història, es demanés: i si no hi ha violència què farem? D’aquest soliloqui togat sorgeixen molts dilemes, un munt de contradiccions i un niu d’ensurts. La primera qüestió central és que allà on ell veu un problema, molts no en veiem cap. Cap ni un. Enlloc. Més aviat tot el contrari. ¿Algun problema amb els procediments pacífics i democràtics? Es veu que sí. La segona qüestió, per exigible precisió deontològica davant de derives metafísiques, és que ell ja ha vist violència on no n’hi havia ni un gram. La qual cosa permet afirmar, a la llum de les tenebres del subsol judicial, que si no n’hi ha, ja se la trauran del barret de defensa tancada de la unitat d’Espanya. Malauradament, això no és un hipotètic futurible. Marchena acaba de requalificar com a desordres públics agreujats el pacifisme de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I hi havia vist sedició abans de la reforma fallida del Codi Penal.