Bufen aires de renovació en l'arquitectura catalana. Segons el president de l'Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (AJAC), Albert Nogueras, els arquitectes menors de 40 anys reconeguts fa uns dies en la 14a edició dels Premis AJAC comencen a marcar un canvi en "la seva qualitat tectònica i risc formal", després "d’una etapa de crisi i letargia que s’ha arrossegat massa temps després de la crisi". Nogueras destaca que aquests professionals, entre els quals hi ha estudis com Nua, Bajet Giramet, Metrònom, H3o, Sarquella Torres i Cierto Estudio, reflecteixen la "polivalència" d'aquesta nova generació d'arquitectes perquè "davant d’un panorama minvant en el sector de la construcció", han sabut posar-se "a disposició d’altres disciplines i de la societat".

Quatre mesos després que la comprés l'Estat, el futur de la Casa Gomis com a equipament cultural es comença a concretar: l'habitatge dissenyat per l'arquitecte Antonio Bonet Castellana serà una casa museu gestionada pel Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Està previst que obri les portes el 2026 coincidint amb el fet que Barcelona serà la capital mundial de l'Arquitectura de la Unesco i que la capital catalana acollirà per segona vegada el Congrés Mundial d'Arquitectura de la Unió Internacional d'Arquitectes. Tal com han fet públic el ministeri de Cultura i el museu amb un comunicat aquest divendres, l'equip del MNAC es farà càrrec de la programació cultural de la Casa Gomis, que està catalogada com a bé cultural d'interès nacional (BCIN). D'altra banda, el ministeri de Cultura es farà càrrec de "les obres de reforma i manteniment" que calgui fer.

La terra és un material de construcció ancestral que s'ha fet servir arreu del món. Des de fa uns quants anys, cada vegada guanya més pes als despatxos d'arquitectura per tots els avantatges que ofereix. "En realitat, sempre hem construït amb terra, però la vam abandonar després de la revolució industrial", explica Manuel Bouzas, arquitecte i comissari del pavelló espanyol de la pròxima Biennal d'Arquitectura de Venècia juntament amb el seu company Roi Salgueiro. "Potser fa deu anys ens hauria sorprès força, però avui dia ja no tant, i és perquè ens hi estem acostumant. La fusta, per exemple, ja està força consolidada. Avui en dia, qualsevol edifici públic o concurs d’habitatges, fonamentalment, són tots de fusta. S’ha fet popular. La qual cosa també exigeix pensar què vindrà després", diu Bouzas. Així doncs, preveu que els altres materials també esdevindran molt més comuns. "D’altres materials, com la pedra i la terra, potser no són tan populars, però comencen a ser-ho. I el potencial de creixement en els pròxims anys és elevadíssim. Entre altres coses perquè és material omnipresent", afegeix.

Intervenir en un edifici d'autor acostuma a ser una qüestió molt delicada. Un d'aquests casos més recents és el de l'Institut Francès de Barcelona, una de les obres més emblemàtiques de Josep Antoni Coderch (1913-1984). El propietari, el ministeri francès d'Exteriors, té en marxa un projecte de rehabilitació i reforma l'abast del qual divideix el sector de l'arquitectura barcelonina. Hi ha consens en el fet que cal fer-hi obres de manteniment per posar l'edifici al dia i millorar-ne l'eficiència energètica, però la voluntat del ministeri de traslladar-hi el consolat francès a Barcelona i instal·lar-hi una cafeteria està aixecant polseguera, encara que les autoritats franceses i els responsables del mateix institut estan portant amb discreció el projecte, obra de l'estudi Freaks Architecture, que va guanyar el concurs corresponent el 2023.

El barri de Roquetes de Barcelona creix: des de fa pocs mesos hi viuen les disset persones que formen La Morada, un "projecte transfeminista d'habitatge cooperatiu impulsat per bolleres, trans i altres identitats dissidents", tal com diuen elles mateixes. Entre elles hi ha Maria Salvador i Maria Berzosa. Obren la porta a l'ARA i a l'arquitecta i divulgadora Núria Moliner (Barcelona, 1991), perquè la van allotjar quan ella preparava el llibre Deu cases deu nits (Ara Llibres). Moliner ha triat aquest edifici per fer-se retratar, i mentre posa per al fotògraf, Salvador i Berzosa expliquen per què van triar aquesta fórmula d'habitatge, que en el seu cas està impulsada per la Fundació La Dinamo.

Per novè any, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Girona (COAC) vol que la ciutadania participi en els Premis d’Arquitectura, que aquest any celebraran la 27a edició. S’han presentat setanta-set obres dins les categories d'Arquitectures, Interiors, Paisatges i Efímers, i es poden votar a la pàgina web www.premisarquitecturagirona.cat fins al 23 d’abril. Concretament, a Arquitectures hi ha quaranta-sis obres, dotze a Interiors, set a Paisatges i dotze a Efímers. El projecte guanyador per vot popular s'emportarà el Premi de l’Opinió.

El llegat arquitectònic de l'any 1975 és extraordinari. El 2025 fan 50 anys un reguitzell d'obres emblemàtiques de dues generacions de grans arquitectes catalans, entre els quals hi ha Josep Antoni Coderch, Antoni Bonet Castellana, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill i Esteve Bonell. Així mateix, tots ells reflecteixen la vitalitat que, malgrat les circumstàncies, tenia l'arquitectura catalana d'aquell moment, des de la mediterraneïtat de Bonet Castellana fins als aires pop de Lluís Clotet i Oscar Tusquets. D'altra banda, la qualitat d'edificis com aquests fa encara més necessària una aposta decidida, per part de les administracions, per començar a patrimonialitzar l'arquitectura contemporània.

Catalunya i les Illes Balears tornaran a tenir un paper destacat al pavelló espanyol de la 19a Biennal d'Arquitectura de Venècia: 10 de les 16 obres del projecte Internalities són d'estudis catalans i mallorquins, entre els quals hi ha, Bosch & Capdeferro, Josep Camps i Olga Felip (Arquitecturia), Harquitectes, Munarq, Peris + Toral i Ted'A. La selecció és fruit d'una convocatòria oberta i, també, per invitació dels comissaris, Roi Salgueiro Barrio i Manuel Bouzas Barcala. Respecte a la tesi del pavelló, les obres seleccionades representen l'aplicació d'"internalitats", és a dir, accions que "no creen externalitats ni deixalles i que busquen un equilibri amb el territori", tal com va afirmar el jurat del concurs del pavelló. A més, els comissaris han organitzat les 16 obres seleccionades mitjançant enfocaments "no previstos de manera habitual", com "el material, els oficis, els processos, els residus i el retorn al que és local".

Una de les línies de treball de l'Ajuntament de Barcelona dels últims anys ha sigut la protecció del patrimoni arquitectònic i urbanístic del districte de Gràcia. Fonts municipals recorden que el 2020 el consistori va endegar "un pla de protecció patrimonial" que va ser revisat el 2022 amb la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM). Així, segons les mateixes fonts, al nucli antic de Gràcia hi ha "3.400 finques amb algun grau de protecció". "Aquestes revisions per protegir el patrimoni gracienc van comptar amb la feina d'arquitectes i tècnics municipals i externs, i van ser aprovades per àmplies majories del ple municipal", subratllen. Va quedar fora d'aquesta llista l'antiga seu de l'Hospital Evangèlic, ubicat al carrer de les Camèlies, una de les obres més destacades de l'arquitecte Miguel Álvarez Trincado (1940-2008). Ara entitats veïnals i del món de l'arquitectura, i la família de l'arquitecte, s'oposen al projecte de l'Ajuntament d'enderrocar-lo al llarg del 2025 per aixecar un institut escola al mateix solar. L'Hospital Evangèlic del carrer de les Camèlies va estar en ús fins a l'abril, quan malalts i treballadors es van traslladar a una nova seu al districte de Sant Martí.

Les raons per les quals un edifici pot ser que no passi de la fase de projecte són moltes: les més habituals acostumen a ser l'excés d'ambició dels arquitectes i la manca de finançament. I també hi intervenen els canvis polítics. L'editorial Phaidon recull més de 300 casos d'arreu del món en el llibre il·lustrat Atlas of never built architecture [Atles de l'arquitectura mai construïda], de Greg Goldin i Sam Lubell. Aquests són deu dels projectes emblemàtics que recull, alguns dels quals tenen accent català.

Les instal·lacions de tir amb arc dels Jocs Olímpics de Barcelona, d’Enric Miralles i Carme Pinós, són una de les obres més icòniques de l’arquitectura catalana i espanyola de les últimes dècades i, al mateix temps, un cas paradigmàtic del camí pendent perquè les administracions valorin plenament l’arquitectura contemporània i, si escau, patrimonialitzar-la. Arran de l’esfondrament que es va produir al Carmel el 2005, l’empresa pública GISA va enderrocar el 2008 un dels dos pavellons de l’edifici, el de competició, durant les obres per fer un nou túnel de maniobres de l'L5 del metro, i amb el compromís de reconstruir-lo. Compromís, fins ara, incomplert.

Maria Rius i els cosins Arnau i Ferran Tiñena, coneguts com a NUA Arquitectures, van ser dels estudiants d'arquitectura més brillants de la seva promoció a l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (Etsab). Tots tres es van llicenciar amb matrícula d’honor. El 2016 van ser els més joves de la participació catalana a la Biennal d’Arquitectura de Venècia, i deien a l’ARA, exultants, que era “un regal” ser-hi. Hi van participar amb la seva primera obra construïda, el Centre per al Servei de Distribució d’Aliments a Campclar, un petit edifici de 80 metres quadrats que va costar menys de 60.000 d’euros però que en aquell moment donava servei a més de 200 famílies.

La Casa de la Marina a la Barceloneta (1951-1955), dels arquitectes Josep Antoni Coderch i Manuel Valls, és un dels edificis cabdals de l'arquitectura catalana i espanyola de la segona meitat del segle XX. Com han explicat autors com Carles Folchs i Gustau Coderch, aquest bloc d'habitatges protegits per a mariners va marcar la trajectòria del mateix Coderch i va trencar amb "la manera de pensar l'habitatge social promoguda per les institucions públiques de la dictadura". "Amb la Casa de la Barceloneta, després de la Casa Ugalde, em sembla que he trobat un bon camí en la meva professió... Totes dues, bones o dolentes, són veritablement meves", va afirmar Coderch. Aquest edifici és propietat de l'Estat, i segons, ha pogut saber l'ARA, el va treure a subhasta per 6,33 milions d'euros a finals de l'agost de l'any passat.

El tercer quart del segle XX va ser un dels moments en què Barcelona es va transformar més intensament, amb el desarrollismo de l'alcalde Josep Maria Porcioles a la mateixa ciutat o els diferents plans metropolitans, des del Pla Comarcal del 1953 fins al Pla General Metropolità del 1976. Les obres més representatives d'aquell moment, algunes d'estil brutalista i unes altres amb etiquetes com la de realista, apareixen recollides al llibre Barcelona brutalista y tardomoderna. La construcción de un paisaje a escala metropolitana (1953-1976) (Ajuntament de Barcelona i editorial Àmbit), del professor del departament de geografia de la UAB Paolo Sustersic.

Arriba la 13a edició del festival d'arquitectura 48h Open House BCN: se celebrarà aquest cap de setmana, dissabte 22 i diumenge 23 d'octubre, a Barcelona i sis ciutats més (Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Joan Despí, l’Hospitalet de Llobregat, Vilassar de Dalt i Sitges). A Barcelona es podran visitar 126 edificis i s'han programat 205 activitats entre totes les ciutats participants i 18 itineraris. Un 30% dels edificis es podran visitar per primera vegada dins del festival. La línia central de la programació d'enguany és la lliga dels oficis, és a dir, la feina de tots els professionals i artesans que participen en la construcció d'un edifici. Aquestes són 10 visites recomanades del 48h Open House Barcelona 2022.

Olot aglutina molt de talent arquitectònic: hi ha l'estudi RCR, guanyador del premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, el 2017. I entre els arquitectes més joves, Eduard Callís (Olot, 1977) i Guillem Moliner (Barcelona, 1979), coneguts com a Unparelld'arquitectes, encadenen els reconeixements. Van guanyar l'any passat el FAD en la categoria de ciutat i paisatge per Bon dia, Carme!, la rehabilitació de la plaça del Carme a Olot, i ara aquesta intervenció és l'única de l'Estat premiada a la categoria d'obres a la XII Biennal Iberoamericana d'Arquitectura i Urbanisme, que s'ha celebrat a Mèxic.

Monstres. Pasterades. Despropòsits... El vocabulari per descriure els nyaps arquitectònics i urbanístics que hi ha arreu de l’Estat és tan ampli com la varietat dels casos, des de complexos vacacionals com Marina d’Or fins a aeroports, estacions d’alta velocitat i altres infraestructures que van sorgir com bolets durant els anys de la bombolla immobiliària. I la lletjor impregna edificis de tot tipus; és incontenible. El periodista Andrés Rubio ha recollit desenes d’exemples al llibre España fea. El caos urbano, el mayor fracaso de la democracia (Debate). “L’arrasament del territori ha sigut una catàstrofe cultural sense precedents”, adverteix l’autor. Andrés Rubio va ser el responsable del suplement de viatges d’El País durant vint anys, i va poder conèixer molts dels edificis dels quals parla de primera mà, així que el llibre és el “contrarelat” de l’Espanya bonica que mostrava al suplement. “Vèiem aquesta Espanya lletja i algunes vegades havíem de reenquadrar les fotografies per tapar el que era lleig, i no ens passava el mateix amb fotografies que ens arribaven de França i fins i tot d’Itàlia, i això em va fer preguntar-me moltes coses”. 

Al llibre España fea. El caos urbano, el mayor fracaso de la democracia (Debate), del periodista Andrés Rubio, Catalunya apareix com un oasi entre la proliferació de lletjor i aberracions arquitectòniques i urbanístiques de la resta de l’Estat. “Encara que s’han produït moltes coses negatives, en general la visió de Catalunya respecte a la resta d’Espanya surt guanyant amb diferència”, afirma Andrés Rubio. I al mateix temps Rubio va ser a Girona fa una setmana per participar en la 2a Jornada del Conservatori del Litoral, organitzada per SOS Costa Brava, i va assistir a una manifestació contra la promoció d’habitatges Jardins de Sa Riera Living, descrita com “l’Algarrobico català”, com diu el mateix Rubio, tot i que troba que el cas del polèmic hotel d’Almeria és més greu. 

Els arquitectes d’Olot Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, porten a l’ADN l’afany per entendre les característiques dels llocs on treballen. Volen que els seus edificis contribueixin a potenciar els entorns. Els guanyadors del premi Pritzker el 2017 han treballat en contextos molt diferents, sovint complexos, i enguany han posat als estudiants del seu taller d’estiu el repte d’abordar una problemàtica "candent", diu Ramon Vilalta: l’encaix urbà de la Sagrada Família amb la ciutat de Barcelona.

Els arquitectes Marta Peris i José Manuel Toral (Peris+Toral Arquitectes) s’han consolidat en els últims anys com un dels estudis catalans i espanyols més decidits a renovar l’habitatge públic per fer-lo més inclusiu i verd: una de les seves primeres grans fites van ser els 105 habitatges dotacionals per a la gent gran Cap i Casal a les Glòries, desenvolupats amb l’estudi Bonell i Gil. I aquest dimecres el seu bloc de 85 habitatges socials de fusta a Cornellà s'ha emportat el Premi d’Arquitectura 2021 dels Premis Arquitectura del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya (CSCAE), una de les tres distincions especials dels guardons.