Dolce vita (Sony, 2024) és el nou àlbum d'Amaral, el projecte musical que Eva Amaral (Saragossa, 1972) i Juan Aguirre (Sant Sebastià, 1965) comparteixen des del 1993. Atenen l'ARA en una sala de l'Hotel Barceló Sants de Barcelona, la ciutat que tornaran a visitar per actuar al Sant Jordi Club el 13 de juny, dins de la programació del Guitar BCN. Entre altres coses, parlen d'anonimat, de l'experiència familiar en la postguerra, de grups com El Último de la Fila i Fugazi, de cançons infernals i del concert de Nick Cave que els va canviar la vida. "Hi havia un desajustament dins nostre que no acabaria mai si no fèiem música", recorda Aguirre.

De dubtes, cap ni un. Ha sigut un espectacle excepcional. Nick Cave deixa una allau de moments memorables al Palau Sant Jordi en un concert molt ben cantant i millor interpretat, i amb un so d'una qualitat prou notable atesos els inconvenients de l'espai. Tot plegat, una actuació impressionant, tant per part del músic australià com per part del públic que ocupava una mica més de la meitat de l'aforament del recinte, prop de 9.000 persones (amb entrades a uns 90 euros). La comunió va ser real, perquè el públic va respectar la veu de l'artista sense trepitjar-la i assumint el paper coral a From here to eternity, Red right hand i Into my arms, i perquè Cave, comunicatiu i agraït, va estar a l'altura de l'estima que va demostrar la gent. És una de les grans diferències entre un concert en un festival, on no tothom està en la mateixa sintonia, i un concert en un recinte on tothom té el focus posat al mateix lloc. I quin un...

L’últim artista de la vella escola a brandar les armes ha estat Sting. En una entrevista a la BBC, el músic va menysprear taxativament l’ús de la intel·ligència artificial (IA): "Potser per a la música dance i electrònica funcioni, però per a les cançons que expressen emocions, no crec que em commogui", va dir el músic britànic. I no només això: va demanar tancar files en contra d'aquesta tecnologia. "Serà una lluita que tots haurem de batallar en els pròxims anys: defensar el nostre capital humà contra la IA", va afegir, utilitzant termes bèl·lics. Però Sting no ha estat l’únic que s’ha mostrat contrari a l’ús de la IA. L'australià Nick Cave, quan un fan li va dir que havia demanat al ChatGPT una cançó a l’estil Nick Cave i el músic la va llegir, va sentenciar: "L’apocalipsi està de camí. Aquesta cançó fot pena". Cave va explicar a la seva newsletter que escriure una cançó "no és mimetisme, ni rèplica, ni pastitx, és tot el contrari". "Requereix sang i valor. Requereix la meva humanitat", deia.

Explica el músic australià Nick Cave: “Quan tenia uns 20 anys vaig començar a llegir la Bíblia, i en la brutal prosa de l’Antic Testament hi vaig trobar una font inesgotable d’inspiració”. L’exaltació, la violència, la desesperació i l’anhel dels salms, diu Cave, van esdevenir un model de referència per a moltes de les seves “cançons d’amor més sàdiques”. La llista és llarga i, segons com, esfereïdora: Into my arms, Deanna, Sad waters, Hard on for love, Black hair, Where the wild roses grow, From her to eternity, Do you love me... La petjada de la Bíblia en la música és inabastable, però pocs artistes l’han assumit amb tanta consciència artística com Cave, ell mateix presentat com a predicador de l’abisme. “Soc un caçador d’ànimes per a Déu”, deia l’australià a l’interessantíssim text sobre la vida secreta de la cançó d’amor que l’editorial Libros del Kultrum va incloure en el llibre Obra lírica completa 1978-2019, de Cave. “En aquest trànsit trobadoresc, la majoria de les cançons que he escrit són d’amor [...], les meves ombrívoles i violentes criatures d’ulls foscos”, afegia. 

El Primavera Sound tanca el seu primer cap de setmana amb unes dades que parlen per si soles: 66.000 persones dijous, 74.000 divendres i 80.500 dissabte. Aquestes xifres contrasten amb l'eficàcia organitzativa, de menys a més, i un llistó artístic difícilment millorable. Aquests són els apunts en fred d'un macro-festival històric:

L’edició del Primavera Sound que arrenca aquest dijous al Parc del Fòrum i que s’allarga fins al 12 de juny ha de ser la de la celebració de la recuperació de les condicions prepandèmiques, sobretot en els concerts d’aquest cap de setmana i dels dies 9, 10 i 11. L'eufòria és el sentiment que persegueix el sector musical, i el Primavera Sound està en condicions de facilitar-lo: més de 650 concerts escampats pels 16 escenaris del Fòrum i els 14 espais i sales de la ciutat. Tot està preparat per batre rècords perquè creix l’aforament (fins a 80.000 persones diàries) i perquè la nova distribució dels dos escenaris principals, l'un al costat de l’altre com al Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet en comptes d’enfrontats, n’amplia la capacitat.

"Amb molta tristesa puc confirmar que el meu fill gran, Jethro, ha mort. Agrairíem que es respectés la privacitat de la família en aquest moment", ha explicat el cantant australià Nick Cave en un breu comunicat difós per la publicació musical britànica NME. A la nota, el líder dels Bad Seeds, de 64 anys, no fa cap referència a quina ha pogut ser la causa de la mort del jove, que el cap de setmana passat havia sortit de la presó després que al març, segons han explicat diversos mitjans britànics, hagués agredit físicament la seva mare, Beau Lazenby, a Melbourne. Segons la seva defensa, va tenir una crisi d'esquizofrènia, però el tribunal va tenir en compte també una anterior agressió a una exparella. Ara estava en llibertat sota fiança amb la condició que iniciés un tractament per abús de substàncies.

Nick Cave, Berlín i el cinema. El músic australià va viure uns anys a la capital alemanya als 80, fugint d'un Londres on els Birthday Party no hi encaixaven. A Berlín, en aquella època, hi passaven coses: el grup es va dissoldre, van néixer Nick Cave i els Bad Seeds i el músic va conèixer Wim Wenders, que va incloure el grup i la seva música a El cel sobre Berlín. Cave enregistrava els seus discos als Hansa Studios, molt a prop de Potsdammer Platz i del lloc on avui s'alça el Berlinale Palast, seu principal d'un Festival de Berlín que el 2014 va estrenar el documental sobre Cave 20.000 dies sobre la Terra i ara estrena fora de competició This much I know to be true, esplèndid documental d'Andrew Dominick sobre els dos últims discos de Nick Cave: Ghosteen, amb els Bad Seeds, i Carnage, a quatre mans amb Warren Ellis, el seu inseparable soci artístic.

Música per llegir: onze novetats editorials imprescindibles sobre la història d’Eivissa saltant de discoteca en discoteca, la lluita del Niño de Elche per deixar de viure en el flamenc, un passeig pel Romanticisme musical de la mà de Benet Casablancas, el paisatge del rock vist pel fotògraf Ferran Sendra, Aretha Franklin sense censura, la pandèmia explicada amb cançons i filosofia...

El pianista de Nick Cave & The Bad Seeds durant 26 anys, el músic australià Conway Savage, va morir diumenge al vespre als 58 anys després de patir un càncer cerebral. Per això havia abandonat la banda el 2016.

Nick Cave ja no és el mateix Nick Cave que va trepitjar el Primavera Sound el 2013. El cataclisme de la mort del seu fill ha sotragat la seva figura i el seu últim disc, 'Skeleton tree' (2016), el mostra vulnerable, dubitatiu, estabornit. Si el concert de dijous havia de seguir aquest camí, veuríem un Nick Cave molt diferent de la bèstia escènica que coneixíem i, de fet, el repertori va començar amb 'Jesus alone', una mena de lletania que va repetint "amb la meva veu et crido, amb la meva veu et crido", com si busqués el jove Arthur, que va caure per un precipici de Brighton el 2015.

Nick Cave tornarà al Fòrum. Dos anys després d'actuar en el marc del festival Primavera Sound, el músic australià tornarà a oferir un concert en el Fòrum, però ara serà en el recinte tancat de l'Auditori, que el 21 de maig acollirà una nova actuació del músic presentant en seu darrer disc, 'Push the sky away'.

La propera edició del Festival l'In-Edit, que tindrà lloc del 23 d'octubre al 2 de novembre, projectarà dos dels documentals musicals que més expectatives han generat aquesta temporada: 'Pulp: A film about life, death and supermarkets' és un retrat del cantant de Pulp, Jarvis Cocker, vist des de l'òptica dels seus paisans de Sheffield; i '20.000 days on earth' analitza la vida, l'obra i la carrera de Nick Cave a través d'una narrativa lliure i original que barreja ficció, realitat i somnis.

Espectacular programa el de la secció Perlas del Festival de Sant Sebastià. L'apartat que el certamen dedica a pel·lícules que ja s'han estrenat en d'altres festivals de categoria A acull aquest any alguns dels títols més destacats de l'any. Entre d'altres, el singular documental sobre Nick Cave '20.000 days on earth', d'Ian Forsyth i Jane Pollard; el 'biopic' sobre l'assassinat de Pier Paolo Pasolini que ha filmat Abel Ferrara, 'Pasolini'; i el que podria convertir-se en l'adéu de l'estudi Ghibli, 'The story of Princess Kaguya', del veterà animador japonès Isao Takahata.