Novè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium de Ciutat, que es va iniciar amb el peculiar , del compositor finès Einojuhani Rautavaara, a les ordres d’un director d’enorme presència en tots els sentits, com és el noruec Rune Bergmann. Ell va ser, sens dubte, qui convertí el concert en un espectacle d’unes dimensions que es corresponen amb les seves. Tot jut després de l’ornitològica composició arribà el primer plat fort del programa, amb la pianista Olga Kern com a gran protagonista, per interpretar el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 54, de Robert Schumann. Inicià el primer moviment, amb un estil molt sòlid, una mica rocós, i una pulsació molt ferma, des de la decidida entrada del piano, amb una marcial i poderosa successió d’acords descendents, fins a arribar a la polièdrica cadència del final, des d’on augmentà la coloratura de la composició, amb tanta precisió com elegància. La seva interpretació anava apujant el nivell i la delicadesa, com per exemple, amb l’andantino grazioso, un divertit diàleg entre l’orquestra i el piano que de, mica en mica, es va convertint en un tendre i subtil monòleg de l’instrument solista. Kern deixà clara la seva mestria i capacitat per suggerir tota aquesta sèrie de variacions i estils que Schumann incorporà a la partitura, de manera molt novedosa en el seu moment. La solista, de bell nou, va reprendre el to enèrgic del començament, en un tercer moviment impetuós, quan, de cop i volta, establí un deliciós nou diàleg, aquesta vegada amb l’oboè, com un anunci de l’excepcional coda final que tan sols es pot qualificar d’excepcional i que va servir a la protagonista per rebre els entusiastes aplaudiments del públic. Com havia de ser i tothom esperava, hi va haver bis, primer un , de Claude Debussy, que mai no deceb ni deixa indiferent. Impecable. I davant la pregària en forma d’ovació, una altra petita perla, de Nikolái Miaskovski, un arranjament per a piano de Joseph Horovitz.

Hi va haver molts moments destacables i rellevants en el concert inaugural de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, però, per començar, m’agradaria destacar el que correspon a Prélude à l’après-midi d’un faune, de Claude Debussy. La primera peça que es va interpretar a la segona part i de la qual Pierre Boulez va dir que “La flauta del Faune de Debussy insuflà aire nou a l’art de la música". Josep Miralles, el flauta solista de la formació, va ser l’encarregat de lluir els seus millors atributs en la interpretació d’aquests sobrenaturals moments, els quals suggereixen les sensuals evocacions del faune protagonista. Per això va rebre els més intensos, sincers i calorosos aplaudiments de la vetlada. Dit això, i ja que hi som, Mielgo i la Simfònica varen fer gala d’aquest moment tan cabdal que viu el grup, i la peça del francès, que en el seu moment va marcar tota una revolució, va ser un bon termòmetre per comprovar-ho. Són molts els instruments que un moment o un altre es converteixen en protagonistes d’aquesta translació del poema de Mallarmé, com és ara les arpes, les trompes, el violoncel solista, l’oboè, per descomptat, i fins i tot els platets antics, per aconseguir un univers cromàtic que, per una altra banda, no s’assembla a cap altra de les composicions d’un dels grans avantguardistes de la història de la música. 

Ricard Viñes (Lleida, 1875 - Barcelona, 1943) i Maurice Ravel (Ciboure, 1875 - París, 1937) es van conèixer durant l’adolescència i, des dels primers anys a París, van compartir inquietuds artístiques i una gran afinitat personal. Quan un jove Ravel va escriure el Menuet antique (1895), Viñes va decidir estrenar-la el 1898, encetant així una trajectòria molt compromesa amb els nous llenguatges musicals. “Ravel no estava tan dotat per al piano i el van expulsar del conservatori, però gràcies a això vam guanyar un gran compositor”, relata el comissari de l’Any Viñes, Màrius Bernadó. Aquella estrena, a part de suposar el debut públic de Ravel, va consolidar Viñes com a impulsor incansable de la música moderna del segle XX.

Música per llegir: onze novetats editorials imprescindibles sobre la història d’Eivissa saltant de discoteca en discoteca, la lluita del Niño de Elche per deixar de viure en el flamenc, un passeig pel Romanticisme musical de la mà de Benet Casablancas, el paisatge del rock vist pel fotògraf Ferran Sendra, Aretha Franklin sense censura, la pandèmia explicada amb cançons i filosofia...