Si no escriu, canta; si no canta, composa; si no composa, llegeix o bé prepara algun tipus de performança, qui sap amb quin format. Paco Contreras, conegut artísticament com Niño de Elche, és un artista que treballa diferents àmbits perquè no ho sap fer d’una altra manera: li agrada experimentar, la contradicció i, sobretot, saber què vol dir: “El format arriba després, però és important saber el missatge”. Dissabte, dia 9 d’agost, serà al Santuari de Consolació de Sant Joan, juntament amb Soleá Morente, durant la gran nit flamenca del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. No presenta cap disc: farà un concert que tindrà dues parts. “La primera estarà més centrada en les guitarres, amb un so proper al flamenc rock i el rock progressiu. La segona part serà una sessió basada en tota la música que he desenvolupat a partir de les raves, la música industrial i la música de màquina”.

Remena la mel d'un plat amb una campaneta. En llepa el regalim amb cura, retenint l'instint animal que en un altre context l'abocaria a devorar el nèctar amb desig. Però mana la contenció espiritual. "Hi ha una contenció sonora molt radical. No havia fet mai res tan contingut", assegura el músic Francisco Contreras, més conegut com el Niño de Elche. Contingut i meravellat, camina meditant per la capella laica d'Antoni Tàpies a la Universitat Pompeu Fabra, l'anomenada Sala de Reflexió, que ocupa l'espai dissenyat per l'arquitecte Jordi Garcés al campus Ciutadella. En aquest bé de Déu del brutalisme espiritual, la campaneta dialoga amb la pintura de Tàpies Díptic de la campana (1991), que ocupa una part del mur que tanca la sala. La mel, explicarà després el Niño de Elche, té a veure amb les pintures de la sèrie Celebració de la mel que va veure fa uns mesos al Museu Reina Sofia de Madrid, a l'exposició Antoni Tàpies. La pràctica de l'art, que ara es pot visitar al Museu Tàpies de Barcelona fins al 12 de gener. "La mel com a cura", diu.

Rosalía torna al cant flamenc dels seus orígens amb una col·laboració especial en el nou disc del Niño de Elche, Flamenco. Mausoleo de celebración, amor y muerte (Sony Music). El cantant d'Elx hi aplega catorze cançons que giren al voltant del flamenc “elemental i íntim”, segons ell mateix. El disc, que s'ha publicat aquest divendres, té col·laboracions d’artistes com la bailaora i coreògrafa Rocío Molina, el guitarrista Yeray Cortés, la dramaturga Angélica Liddell i, esclar, la cantant de Sant Esteve Sesrovires, que interpreta el tema Seguiriya madre.

Per al nou truc del Niño de Elche cal una banda simfònica de 50 músics valencians dirigits per Vicent Pérez Coleto, l’electrònica d’Ylia, el llibre En èxtasi. Drogues, música màkina i ball: viatge a les entranyes de la festa (Ara Llibres, 2004) de Joan Oleaque i, esclar, la complicitat del festival Sónar, que és on aquest divendres a les 18.15 h estrena l’espectacle Concert de músika festera. La k és la de la Ruta del Bakalao, i l’esperit fester connecta la música màkina amb “les traques de les falles, les marxes de Moros i Cristians, el Misteri d’Elx i la gresca valenciana de la qual és filla la Ruta”, detalla l’artista.

Música per llegir: onze novetats editorials imprescindibles sobre la història d’Eivissa saltant de discoteca en discoteca, la lluita del Niño de Elche per deixar de viure en el flamenc, un passeig pel Romanticisme musical de la mà de Benet Casablancas, el paisatge del rock vist pel fotògraf Ferran Sendra, Aretha Franklin sense censura, la pandèmia explicada amb cançons i filosofia...

Enric Montefusco fa temps que persegueix l’esperit de la música popular, i dimecres al Teatre Grec el va tenir a les mans. Era la presentació, única i irrepetible, de 'Coros de medianoche', el disc en què l’ex-Standstill cedeix el micròfon a Maria Arnal, Nacho Vegas, Niño de Elche, Albert Pla i Los Hermanos Cubero. Montefusco els va convocar en un escenari convertit en un xiringuito més aviat feréstec, amb taula, cadires, menjar i beure. Cada convidat va cantar les mateixes cançons que en l’EP, sempre impulsats per una banda formada per Pere Jou (teclats i trompeta), Jaime del Blanco (violí i sousàfon), Ramon Rabinad (bateria) i el mateix Montefusco (guitarra acústica). Tot plegat transmetia efectivament una sensació de proximitat casolana, d’experiència compartida. No era espontània, perquè la música, també la música popular, és fruit d’una elaboració prèvia, de l’aprenentatge, d’escoltar-se els uns als altres i d’assajar.