“Assassins de raons, de vides, / que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies / i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”. Aquests versos formen part de Campanades a morts, de Lluís Llach, cançó que recordava l’assassinat de cinc persones el març del 1976 a Vitòria arran d’una vaga obrera. En un país en transició de la dictadura a la democràcia, els responsables mai van respondre pels seus crims i només amb el canvi de segle es va retre homenatge oficial a les víctimes i, posteriorment, davant la impossibilitat de recórrer a la justícia espanyola, va intentar-se, també infructuosament, la via internacional a través de l’anomenada querella argentina.

Es pot provar estirat al llit, al davant d'un mirall o, fins i tot, des de dins d'una banyera plena d'aigua. Per aconseguir-ho, segons explica Gabriel Ventura a l'assaig El millor dels mons impossibles (Anagrama, 2025), "cal una mica de concentració i seguir uns passos". El mètode més popular és el que es coneix com el corb. Per intentar-ho s'ha d'estar "molt cansat o en un estat de relaxació profunda". Llavors és imprescindible imaginar com serà la realitat on et vols desplaçar i quin aspecte tindràs: edat, vestimenta, nom, sexe, classe social... Estirat al llit amb els braços en creu, lleugerament doblegats –emulant les ales d'un corb– i les cames separades, tanques els ulls, i mentre comptes fins a cent, tantes vegades com sigui necessari, et repeteixes: "Em puc traslladar a l'univers que vulgui". Si es comença a sentir un formigueig a les mans i els peus és bon senyal: al cap de poc començarà a visualitzar-se la dimensió on es vol anar a parar.

La teoria de jocs estudia, en una decisió, quina és l’elecció òptima d’un individu quan els costos i els beneficis de cada opció no estan prefixats, sinó que depenen de les eleccions d’altres individus. La novel·la d’Arià Paco, últim premi Llibres Anagrama, es podria definir com la plasmació juganera d’aquesta teoria: un experiment filosòfic i literari que és a la vegada el retrat d’una generació i un tractat sobre les relacions entre els individus que la conformen. Un experiment que li ha sortit francament bé, sobretot tenint en compte la dificultat del repte que s’havia plantejat l’escriptor d’Igualada, que ja havia signat una bona novel·la sobre la seva ciutat: Covarda, vella, tan salvatge. Si allà traçava amb encert i vigor la fi de la joventut i de la forma d’amistat que hi va lligada, aquí el que pretén és escriure la Primera Gran Novel·la sobre un concepte tan relliscós i que ha fet supurar tanta tinta com les Noves Masculinitats.

1) No recordo que s'hagi parlat tant d'un llibre sense que s'hagués publicat i distribuït i, per tant, sense que hagués pogut ser llegit encara pels seus lectors potencials. Almenys a Espanya. El llibre en qüestió es titula El odio i el seu autor és l'escriptor Luisgé Martín (Madrid, 1962), que té diverses novel·les editades. D'aquest títol en vam sentir a parlar quan els mitjans de comunicació van fer públic, la setmana passada, que una jutgessa n'havia suspès la difusió per suposada intromissió en el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge de la mare dels nens assassinats pel seu pare fa més d'una dècada. Els serveis jurídics de la mateixa empresa editora, alhora, serien els que acordarien respectar o no la decisió dels jutges. En una paraula, la seva difusió era il·legal. Uns dies després, un jutjat de Barcelona estudiava si paralitzava la publicació d'El odio. En el moment en què escric aquest article, encara no se sap si El odio serà distribuït o no i, per tant, si podrà ser llegit. L'últim que hem sabut és que l'editorial n'ha suspès "indefinidament" la publicació.

L'editorial Anagrama manté en suspens i indefinidament la publicació del llibre El odio, on l'autor Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón, que hi confessa l'assassinat dels seus dos fills i pels quals compleix condemna. L'editorial ho ha fet públic en comunicat l'endemà de la data en què estava previst que el llibre sortís a la venda, i malgrat que el jutge havia rebutjat la petició de la Fiscalia de Menors per aturar la publicació amb una mesura cautelar.

La Fiscalia de Menors de Barcelona ha recorregut contra la decisió del jutjat de primera instància que dilluns va denegar que es paralitzés cautelarment la distribució del llibre El odio, de Luisgé Martín, en el qual José Bretón confessa l’assassinat dels seus dos fills el 2011 i revela intimitats de la mare de les criatures, Ruth Ortiz. Arran dels assassinats, Ortiz va liderar la lluita judicial per tipificar la violència vicària (la que colpeja els fills per fer mal a les mares) com un tipus de violència masclista.

L'editorial Anagrama ha suspès la publicació del llibre El odio, on Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón, que hi confessa l'assassinat dels seus dos fills i pels quals compleix condemna. Uns fets que no havia reconegut fins ara. Fonts de l'editorial expliquen a l'ARA que ha suspès la distribució, prevista per al 26 de març, a l'espera de l'anàlisi dels seus advocats. Segons fonts judicials que citen Efe i Europa Press, Anagrama ha pres la decisió després de rebre un burofax de la mare dels menors, Ruth Ortiz, que ha demanat empara a la Fiscalia de Còrdova perquè aturi la distribució del llibre, tal com han avançat la Cadena SER i El País. L'editorial, però, també ha rebut una advertència de la Fiscalia de Menors de Barcelona.

Des que va guanyar el premi Booker gràcies a Orbital, l'agenda de Samantha Harvey (Kent, 1975) s'ha anat atapeint, i ara per ara és gairebé una proesa aconseguir parlar-hi. Així i tot, l'autora anglesa viu lluny de la pressió mediàtica, i ni el guardó literari, un dels més prestigiosos de l'actualitat, ha aconseguit que es comprés un telèfon mòbil. Ens atén des de la casa del segle XVI on viu, als afores de Bath. Ha estat allà on ha escrit la seva última novel·la, en què ressegueix un sol dia en la vida de sis astronautes a l'Estació Espacial Internacional. Mentre fan voltes a la Terra, els personatges d'Orbital (Edicions 62 / Anagrama; traducció al català d'Ernest Riera) es concentren en les seves feines –com ara cultivar cristalls de proteïnes, monitorar els microbis o investigar el declivi muscular–, fan memòria de per què van voler viatjar a l'espai exterior i, sobretot, observen meravellats el singular i fràgil planeta d'on venen.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura– sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.

Seguir la pista editorial a Julià Guillamon (Barcelona, 1962) s'ha convertit en un repte gairebé impossible. Durant l'última dècada, l'escriptor, crític literari i comissari d'exposicions ha publicat una vintena de llibres. Si a principis d'any donava a conèixer la primera part de la biografia dedicada a Josep Palau i Fabre (El jove Palau i Fabre; Galàxia Gutenberg), aquesta tardor han arribat un assaig i una exposició dedicada a Pere Calders (Escriptor i dibuixant; Biblioteques de Barcelona) i el llibre de memòries El rellotge verd (Anagrama), en què torna a la Barcelona postmoderna dels 80.

Després d'una fructífera etapa com a periodista cultural a Barcelona, Emili Manzano (Palma, 1964) va tornar a Mallorca. Instal·lat a la Colònia Sant Pere, un petit poble que pertany al terme municipal d'Artà, l'antic presentador de Saló de lectura i L'hora del lector s'ha aconseguit reinventar com a traductor (Céline, Simenon, Modiano) i editor (Libros del Zorro Rojo). També ha continuat escrivint, guiat per la memòria –com ja va fer a Pinyols d'aubercoc (L'Avenç, 2007)– i tot just acaba de donar a conèixer Me'n record (Anagrama, 2024), en què reconstrueix retalls del seu passat íntim i familiar però alhora ofereix un retrat divertit, enginyós i a estones emotiu del món on va créixer.

Les novel·les de Sigrid Nunez comparteixen un aire de família amb les que publica darrerament Ali Smith o, encara més, amb les novel·les autobiogràfiques de Deborah Levy: hi ha una narradora solitària i femenina que explica coses que li han passat a l’autora de forma més o menys dissimulada i que ho va filant amb reflexions sobre el món d’avui, convuls i amb més foscor de la que estàvem disposats a acceptar. En el cas de Sigrid Nunez, a més, hi ha una allau de lectures que il·luminen els passos que la porten d’una banda a l’altra i és en la solidesa del lligam entre llibres i vida que rau l’eficàcia de la proposta. Després de l’èxit de L’amic, que va guanyar un dels premis grossos de la literatura nord-americana, el National Book Award, i de Cuál es tu tormento, que ha estat adaptada al cinema per Pedro Almodóvar, arriba Els vulnerables per acabar de reblar el clau sobre el tema per excel·lència de Nunez: en un món deshumanitzat com el nostre, ¿podem connectar amb les altres persones de forma realment empàtica? I, sobretot, la literatura i el coneixement ¿poden ser les fonts d’aquesta empatia? Nunez travessa indemne les perillosíssimes aigües que envolten la paraula “ajuda” lligada als llibres i a l’art en general, i es permet dubtar i fer dubtar els lectors: podem, sí, però hem d’estar molt atents perquè les oportunitats per connectar seran cada vegada menys nombroses. En el cas d’Els vulnerables, la pregunta es fa més concreta: ¿van ser útils, el confinament i la pandèmia de COVID-19, per tornar a connectar els uns amb els altres? La resposta no és del tot clara.

Trist tigre, de Neige Sinno (Vars, 1977), no és únicament un altre testimoni necessari i devastador sobre algú que ha estat víctima d'abusos sexuals per part del seu padrastre durant la infantesa, sinó també una dissecció en clau assagística –antropològica, social i literària– sobre les causes i els efectes d'un problema que afecta a una de cada deu criatures a França. Des que va aparèixer fa un any en la seva versió original, el llibre s'ha convertit en tot un fenomen, que acumula més de mitja dotzena de premis –entre els quals hi ha el Femina i l'Strega– i del qual s'han venut més de 300.000 exemplars. Traduït al català per Marta Marfany, i editat per Anagrama, submergeix el lector en una experiència traumàtica que encara ara tortura la seva autora.

"Poso en dubte que la felicitat sigui l'estat d'ànim més important al qual hem d'aspirar", llegim a les primeres pàgines de l'última novel·la de Richard Ford (Jackson, 1944). L'escriptor nord-americà ha decidit tornar per cinquena i última vegada a Frank Bascombe, excronista d'esports reconvertit en agent immobiliari que fa gairebé quatre dècades que l'acompanya i que és una de les seves creacions més populars. A Sé mía (Anagrama; traducció de Damià Alou), Bascombe es converteix temporalment en cuidador del seu fill Paul, que té una esclerosi lateral amiotròfica (ELA) avançada. Tots dos junts emprendran un viatge en cotxe fins al Mount Rushmore. L'acció té lloc el 2019, durant el tram final del govern de Donald Trump, que Ford mai va creure "que podia ser elegit president" i que ara desitja, amb la boca petita i creuant els dits, que no torni a la Casa Blanca. "Però podria ser, perquè visc en un país obsedit per la fantasia –admet–. Part de les generacions que es van criar amb els videojocs i veient lluita lliure ara donen suport incondicional al Partit Republicà".

Els llibres d'A.M. Homes (Washington D.C., 1961) arrenquen com una muntanya russa. A Jack (1990), un noi de 15 anys descobria que el seu pare era homosexual. A En un país de madres (1993, reeditada ara en castellà a Anagrama) la protagonista anava a teràpia per acceptar que havia estat adoptada, i la terapeuta sospitava que era ella mateixa qui havia abandonat la noia anys enrere. El punt de partida de La revelació (Angle/Anagrama, 2024; traducció al català d'Elisabet Ràfols Sagués), la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units el 2008, sembla més subtil, però l'autora nord-americana demostra una vegada més que sap com posar el dit a la nafra, perquè se centra en un pare de família republicà que es resisteix a acceptar que "un negre dormi a la Casa Blanca" i prepara un pla amb una desena d'homes poderosos, propers a l'extrema dreta, per frenar la presa de possessió del candidat demòcrata. En paral·lel al complot polític, el protagonista, anomenat Paio Gros, veu com la seva família entra en crisi.

"La gent valenta no és aquella que no té por, sinó la que no es deixa dominar per ella i actua seguint un codi, sense trair els seus referents", explica Roberto Saviano (Nàpols, 1979). El jutge Giovanni Falcone, assassinat el 1992, va ser un dels referents de l'autor a l'hora de denunciar el crim organitzat a Itàlia. Gomorra (2006, en català a Empúries) va canviar la percepció de les màfies arreu del món: es va traduir a una cinquantena de llengües i se'n van vendre més de deu milions d'exemplars. Alhora, aquell llibre va sotraguejar la vida de Saviano, que des de llavors ha hagut de viure amagat i sota protecció les 24 hores.

“Més negra que la nit, ha passat una ombra espessa, quasi corpòria. Un ésser conclòs, aperduat. S’han posat a lladrar tots els cans de la terra”. Així acaba un dels relats que conformen el recull El terme de Manacor, un dels dos reculls de narracions que va escriure l’historiador Miquel Barceló Perelló, que va morir ara fa deu anys. L’editorial Anagrama n'acaba de publicar tota l'obra narrativa recollida en un únic volum, El cercle de Felanitx, on, a més del ja esmentat El terme de Manacor, figura l’altre recull de narracions, Trenc d’alba, el text que va escriure per a una exposició del també felanitxer Miquel Barceló, Miquel Barceló vist per Miquel Barceló, i una novel·la autobiogràfica que no va arribar a acabar, L’hivern de 1947, a la vila. 

Aquells i aquelles que cultiven l’art del conte saben de la seva dificultat. Mentre que a la novel·la hi poden haver pàgines sobreres i d’una inutilitat proverbial, el conte és un artefacte de precisió, de rellotgeria suïssa, on cap element està de més. La tradició llatinoamericana del conte és llarga i fecunda, no cal dir-ho. L’escriptora Guadalupe Nettel (Ciutat de Mèxic, 1973) forma part d’aquesta tradició i fa pensar en una Silvina Ocampo una mica menys fantasmal i més terrenal. L’hereva de Silvina és clarament l’argentina Mariana Enríquez, però Nettel posseeix una capacitat similar de caminar pels viaranys de la fantasia aplicada a la vida quotidiana.

Hi ha poques novel·les tan singulars i poderoses com Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà (Malla, 1990). Quan va arribar a les llibreries el maig del 2019 avalada pel premi Llibres Anagrama, el seu extraordinari recorregut acabava de començar. Quatre anys després ha estat traduïda a 26 llengües, ha venut desenes de milers d'exemplars, ha rebut premis com el de Literatura de la Unió Europea i ha inspirat una adaptació teatral i una obra simfònica. Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama), la seva nova novel·la, proposa un viatge enlluernador a una casa perduda enmig de les Guilleries on hi ha un grup de dones que, un cop mortes, recorden les seves vides passades. Les vicissituds històriques i les peripècies íntimes s'entrellacen en una prosa que irradia els perfums i olors dels cossos, de la natura i del sofre del dimoni.

La decoració surrealista i pop de l'hotel Barceló Raval ha estat l'escenari que ha aprofitat l'editor Jorge Herralde per donar una notícia llargament esperada: l'arxiu d'Anagrama, que Herralde va fundar el 1969, no serà venut ni cedit a cap institució –els dos pretendents principals eren la Biblioteca Nacional i la Biblioteca de Catalunya– sinó que es mantindrà a la seu de l'editorial, actualment al número 172 de Pau Claris.