Llogatera és la darrera cucavela teatral de la calòrica Júlia Truyol. Ella sempre tria bé, des de la companyia amb la qual s’han convertit en referent canònic fins a d’altres. El seu llistó és molt amunt i en aquesta ocasió, de bell nou, l’ha tornat a franquejar amb aquesta naturalitat interpretativa que és marca de la casa. Tot i això, Llogatera és un repte amb alguns tirabuixons afegits, en el qual es necessiten molts elements a l’entorn de la història perquè el projecte arribi a bon port. En primer lloc, un bon text, a partir d’una situació a l’ordre del dia, com és el fet que un llogater faci fora la inquilina fruit de la desmesura, per dir-ho d’alguna manera, en la qual vivim i a la qual fins i tot ens hem acostumat com si res, encongint les espatlles i un què hi farem. Posar aquesta quotidiana circumstància a sobre d’un escenari té el risc de convertir-la en una peça costumista. No és el cas. Per una altra banda, un monòleg necessita molts al·licients per no endormiscar el respectable, que obliga la protagonista a fer tota una sèrie de salts mortals que tan sols es poden superar amb tot un assortiment de registres a un ritme, si no frenètic, amb moltes revolucions, canviant el to, anant des de la desesperació fins al conformisme, des de l’humor fins a la tragèdia, sense que la protagonista perdi el seu tarannà.

És difícil poder expressar amb paraules la dimensió musical de l’esdeveniment que va tenir lloc a Cap Rocat a la darrera funció de la cinquena edició del Festival que any rere any va augmentant prestacions de manera exponencial. Si l’any passat varen ser Jonas Kaufmann i Sondra Radvanovsky els que interpretaren el final llarg de Turandot, escrit per Franco Alfano, que tantes llegendes ha suscitat, per a l’ocasió els organitzadors han multiplicat l’aposta fins al punt d’oferir Nabucco, sencera, en versió concert i un repartiment que tan sols es pot qualificar d’impressionant. Anna Netrebko, la soprano, ara com ara, més mediàtica de l’univers operístic, fou l’encarregada d’encapçalar una nòmina d’autèntic luxe, la mateixa que fa tres nits la cantava a l’Arena de Verona i que fa poques setmanes la va cantar per primer cop a Berlin, trenta-un anys després del seu debut al Marinski. Per a molts el paper més difícil de la llarga llista de sopranos que han desfilat pel repertori de Giuseppe Verdi. Aquesta va ser la primera per a soprano dramàtica d’agilitá, i amb la qual es va encunyar el terme 'spaccavoci' ('rebenta veus'). Netrebko va cantar una Abigaille d’una brillantor fora mida, amb un assortiment de recursos on no mancava res, com un decàleg per com assolir la peanya que ja li tenen reservada a l’eternitat. Ben io t’invenni, un espectacular i enverinat recitatiu, podria ser un bon exemple, però el cànon es fa inabastable, arrodonit per una gràcia interpretativa que tampoc no venen a plaça. Plaer inabastable.

El Grec 2025 va començar dijous a l’hemicicle de Montjuïc amb l’estrena d’una proposta francesa que barreja la dansa, la música i el circ d’un creador que ha visitat el festival en dues ocasions amb espectacles ben rodats: Minuit (2018) i Celui qui tombe (2023). Però les estrenes absolutes són perilloses. Més encara si, com hem sabut, la producció ha passat per molts nervis en la seva entrada al Grec. Si bé aquest Le Petit Cirque té ingredients poètics i visuals força atractius que albiren el que potser serà l’espectacle d’aquí a un temps (quan hagi fet carretera i revisat els problemes de connectors i ritmes que es van evidenciar a Montjuïc), el cert és que la funció inaugural va quedar força deslluïda, com va fer patent el breu i esmorteït aplaudiment dels espectadors. 

Ha passat, passa i seguirà passant. Es un loop, un bucle. El bucle de la relació entre pares i fills quan aquests han superat, o quasi, l'adolescència i prenen decisions sobre la seva vida i la seva feina sense seguir les indicacions paternes ni deixar-se influenciar per les opinions o reflexions dels progenitors més enllà de l'amor que els vincula. Una situació especialment important i probablement conflictiva quan, finalment, decideixen deixar el niu i volar pel seu compte. I això és el que planteja amb encert el prolífic Ramon Madaula en la seva nova proposta, molt superior a les dues anteriors (Buffalo Bill a Barcelona i Conqueridors). Loop és una obra farcida d'humanitat, íntima i universal, que sense ser autobiogràfica com defensa l’autor té punts de contacte amb la seva experiència com a pare.

Tot i que, ara com ara, la majoria dels diaris incorporen ostentoses guies gastronòmiques de suposats experts per a gurmets afamats i esnobs adinerats, no crec que hi hagi cap oferta com la que prepara un xef estrellat a la sala Villarroel per als seus amics.

La Calòrica no canviarà el món. Tampoc ho pretén. I els cérvols no bramen quan vols, sinó quan volen. La Calòrica és experta en la comèdia irònica que se'n riu dels qui busquen una experiència única que resolgui els seus problemes matrimonials. També de la gent de teatre que en algun moment va pensar, tot seguint la paraula del poeta ("la poesia és una arma carregada de futur"), que els escenaris eren una eina de transformació social i de canvi polític. 

Harold Pinter (Londres, 1930-2008) deia als anys 50 que no hi havia gaire diferència entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la mentida, tot i que, com va refermar al discurs d'acceptació del premi Nobel de literatura (2005), a nosaltres ens pertoca fer les preguntes. 

No és gens habitual que una mateixa obra tingui dues estrenes en pocs mesos. Però per a qui va conèixer la commovedora tragèdia de Wadji Mouawad que Oriol Broggi va estrenar a la Biblioteca al juny, cal recomanar-li que s’acosti ara al Teatre Apolo per veure i escoltar (ara en castellà) la mirada de Mario Gas sobre una obra de tremenda actualitat, més encara amb el genocidi a Gaza. Recomanació extensible òbviament a qui desconeix l’obra i un dels autors més importants del teatre d’aquest segle.

Donada l'especialitat professional de Clàudia Cedó com a psicòloga i dramaturga que treballa amb persones discapacitades, podríem pensar que el títol de la seva nova proposta fa referència al procés de superació del tal Ramon, però no és així. De fet, el Ramon és el protagonista al mateix temps omnipresent i absent d’un conte fantàstic. Omnipresent perquè des del seu naixement fins a la fi de la llarga funció és el detonant de tot el que els passa als habitants de Santa Aurora de la Pietat. I absent perquè la seva presència sobre l’escenari, entre tendra i inquietant, és la d’un objecte sense ànima. I és que el Ramon és un ninot de drap, fill del Josep (Francesc Ferrer) i la Clara (Anna Moliner), que ve al món en un petit poble de tradicions arrelades.

Ningú vol ser un perdedor. I Willy Loman ho va ser. Però no és per això que Francesc Cardona, aquest actor jubilat amb certs problemes d’identitat que reviu els personatges interpretats al llarg de la seva carrera, no pot ni sentir parlar de Mort d’un viatjant, l'obra majúscula d'Arthur Miller. "Ni esmentar-la, doncs", li diu Miranda, la neboda, al jove Adri. És una entre moltes altres normes si vol treballar com a cuidador del seu tiet.

Com un cop de puny amb guant de vellut. Com una carícia amb guant de ferro. No és fàcil fer riure, entretenir i commoure tot parlant del càncer de mama. No era fàcil, però Cristina Clemente assoleix el repte en un virtuós equilibri entre la comèdia i el drama, gràcies també a l'excel·lent direcció de Sergi Belbel i de tres actrius en estat de gràcia. 

Hi ha obres que no són fàcils d’explicar sense revelar allò que convé que els espectadors vagin descobrint al llarg de la funció. I aquesta és una d’elles. Una obra primerenca del dramaturg anglès Dennis Kelly, autor d’una trentena d’obres dramàtiques i també del llibret del famós musical Matilda així com del guió de la pel·lícula del mateix títol. En tot cas podem dir que Després del final s’adscriu en el subgènere del teatre claustrofòbic, com aquell primer èxit de Jordi Galceran (Paraules encadenades) o el Misery de Stephen King que Sergi Mateu va estrenar al Teatre Principal el 1999. En aquest subgènere sempre hi ha un lloc del qual no es pot sortir, ja sia perquè no et deixen o perquè no pots. I, esclar, un personatge amb un cert desequilibri.

Això no va de micos. O potser sí, perquè els homes tenim una mica de micos (m’agrada la cacofonia). En qualsevol cas, segons la novel·lista francesa Virginie Despentes, el gran mico de Hollywood “està més enllà de l'home i més enllà de la dona". El mico, diu Teoria King Kong, "està enganxat al vincle entre l'home i la bèstia, l'adult i el nen, el bo i el dolent, allò primitiu i allò civilitzat, el blanc i el negre. És híbrid, abans de la imposició del binari”.

Una de les obligacions (ho diem així perquè figura al contracte programa que assumeix la directora o el director de torn) del TNC és la recuperació de la dramatúrgia catalana històrica. A instàncies de l'escriptor Julià Guillamon, aquesta temporada s’ha posat la mirada sobre la també escriptora, periodista, dramaturga i activista Rosa Maria Arquimbau (1909-1992), considerada una referència com a "dona de lletres" i una de les sis millors novel·listes catalanes dels anys 30 del segle passat juntament amb Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Anna Murià.

Dues germanes i un germà es reuneixen a la casa d’estiueig de la família, a prop de Barcelona, arran de la mort del seu pare en circumstàncies poc clares. El retrobament els abocarà a parlar de les relacions entre ells i amb els seus progenitors. És una situació teatral força clàssica perquè aflorin els records d’infància i les velles cuites i, a la fi, perquè cadascú desveli qui és ara.

L’infern és buit. "Els dimonis estan entre nosaltres", canta en falset Martyn Jacques, el compositor i vocalista de The Tiger Lillies. Després d’un brevíssim silenci, afegeix: "Trump". La cita li escau en aquest Macbeth convertit en un singular cabaret gòtic que retrata la maldat i l'estupidesa d’un dels grans dolents de Shakespeare a través de 22 cançons originals. Aquesta proposta d’Oriol Broggi està concebuda com un conte ple de fúria però també d’humor amb la inapel·lable aportació del trio de músics fundat el 1989 a Londres.

El moviment Me Too, nascut el 2006 com una campanya de conscienciació contra els abusos sexuals i la cultura de la violació de les dones, va ser també el desencadenant de l’empoderament de la dona a la recerca de la igualtat i el desmantellament de la societat patriarcal que, durant tant i tant de temps, els havia robat el més preuat: el poder de decidir. ¿El van tenir la Susi, la Carmen i l'Encarna, aquest poder? Tres amigues de tota la vida que pentinen cabells blancs a la cinquantena tot mirant la seixantena i ben marcades per la maternitat. A instàncies de les últimes voluntats d’una amiga més jove, la Bàrbara que inspira el títol, s’han reunit al bar d’un hotel per reflexionar sobre quines decisions les han configurat com són.

L’aranya és una obra poc coneguda d’Àngel Guimerà, però va tenir un gran èxit quan es va estrenar el 1908 al Teatre Romea. És una obra que conrea la comèdia costumista en la presentació i el nus i es converteix en drama en el desenllaç. I una obra que el director Jordi Prat i Coll ha fet seva traslladant la botiga d’alimentació de la Barcelona de principis del segle XX a la seva ciutat natal, Girona, als anys setanta. Prat i Coll, a més, ha rebatejat els dos protagonistes amb els noms dels seus pares, que no per res eren propietaris d’un colmado on el director va fer les seves primeres passes.

Fins fa ben poc no coneixíem la dramaturga italiana Lucia Calamaro, però al novembre el Teatre Tantarantana va estrenar La vida suspesa i ara el Teatre Akadèmia estrena L’origen del món, guanyadora del premi Ubú i de la qual el Teatre Piccolo de Milà acaba de fer-ne una producció amb direcció de l'autora. Totes dues són una mena de comèdia familiar.

La vida és un fràgil equilibri, com va escriure Edward Albee. I viure és moure’s al voltant d’una taula on s’aixequen torres de vasos, bols i gerres de vidre amb una brillantor enlluernadora, com fa Gonzalo Cunill sense fer massa trencadissa. Jan Lawers és el director de la cèlebre companyia belga Needcompany, de la qual en podem recordar l’històric Isabella’s Room (2004) i el més recent Billy’s Violence / Billy's Joy presentat a l’últim Festival Grec. Ara Lawers ha regalat a Gonzalo Cunill un text sobre l’amistat, l’amor i la mort que manlleva el títol d’una reflexió de l’actriu fetitxe de Needcompany, Viviane de Muynck: tota la vida humana és una dansa ritual al voltant del sublim error del desig.